Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 18/07/02

 

Bellesa

Fa un parell de dies a una tertúlia que hi havia al bar de Son Pardo algú afirmava que es molt difícil, quan un veu un poltre, prediure si serà bo o dolent, i afegia que havia vist molts de cavalls “guapos” que després no havien servit per córrer i, en canvi d’altres cavalls que no destacaven per la seva bellesa havien estat molt bons a l’hora de córrer. Per exemplifica el que volia dir —que la bellesa no està en relació directa amb la via i la resistència— posava el cas de Gristan Mar i el de Glasny Goal. Deia que si algú no els hagués vist córrer mai i li donassin a triar no dubtaria ni un segon en elegir Gristan Mar i en canvi a la pista el fill de Ambro Goal havia demostrat ja un parell de vegades que era millor que el fill de Tristan. Jo vaig pensar dues coses. La primera que en el cas del pares era el mateix: Tristan era més bell que Ambro Goal, però que Ambro Goal havia estat millor cavall de carreres que Tristan i millor reproductor. La segona cosa que vaig pensar es que el meu amic el manescal Mora m’havia dit feia poc que havia adquirit —dic adquirit: no comprat— un dels cavalls més lletjos de Mallorca que nomia Es Doc o qualque cosa pareguda i que tenia esperances de fer-lo tornar un bon cavall de carreres amb la col·laboració del seu amic Sebastià per entrenar-lo i d’en Toni Boveret per menar-lo. El manescal em digué que de dos cavalls iguals de preu ell sempre triaria el més lleig. Aquell dematí a Son Pardo vaig entreveure el sentit de l’afirmació del manescal Mora.

No sé si seré capaç d’explicar perquè el manescal Mora en va dir el que va dir. Però ho intentaré.

L’evolució del cavalls de carreres —una evolució artificial posat que és l’home el que tria el semental i no l’egua— té algunes coses semblants a l’evolució natural. L’evolució natural en algunes ocasions té que veure en la bellesa —hi ha aus que trien com espòs el aucell de colors mes vius i variats— però en la majoria del casos no te res que veure. La tria que fa la femella no respon a criteris de bellesa sinó a criteris d’eficàcia: triarà el mes gras, el més fort, el mes resistent o a vegades, com en l’espècie humana, el mes insistent. I seran aquest factors els que decidiran quins són el gens que es transmeten. L’evolució dóna, doncs, individus cada vegada mes eficaços però no cada vegada més “guapos”. I si hom miren bé la majoria dels animals no ho son molts guapos: una rata, un escarabat, una formiga no es pot dir que siguin animals bells, però si son eficaços. Saben enfrontar-se a la vida i reproduir els seus gens.

Tanmateix els homes tenim ficat dins el cap alguns criteris de bellesa i, pel que fa als cavalls, generalment ens agraden amb el cap i les orelles petites, les cames primes, la crin i la coa amb molt de pel, els ulls brillant, el cos arrodonit, la gropa ample, el color de la capa vermellós, la cara còncava etc. Aquestes serien les característiques del semental que seleccionaríem si haguéssim de presentar el producte a un concurs de bellesa com ho fan amb el cavalls àrabs. Però per córrer aquest factors no tenen cap influencia. Per córrer el millor pare que un animal pot tenir es un que hagi corregut fort: més fort que els altres. Sigui “guano” o lleig. Però n’hi ha molts que encara preferim els animals bells i per això estam disposats a pagar un plus per la bellesa. Per això de dos cavalls de igual preu el manescal tria el més lleig, perquè pensa que el bell du un plus per la seva bellesa. el manescal —viu i pràctic com és— no en vol pagar cap de plus.