Francesc Bujosa - Pàgina oficial -

 

Diari de balears - 11/4/09

“Bluegrass Country”


Si per una vegada la Providència m’escoltàs i pegàs una empenta forta perquè la loteria em tocàs, tenc ja ben pensat el que faria. Compraria una petita finca on cresqués bona herba i hi posaria tres o quatre egües que poguessin pasturar en pau i silenci, mentre els poltrets, tímids i esquius, provarien de fer les primeres corregudes i cabrioles.


Jo els miraria embadalit, com en la meva infantesa. És l’espectacle que més em plau d’observar: sent que el temps s’allarga quasi indefinidament i que la llei de la naturalesa sembla menys cruel del que realment és. Una crueltat que va descriure amb tota minúcia el més gran dels naturalistes de tota la història: el senyor Charles Darwin, del qual enguany es commemora el segon centenari de la seva naixença i el sesquicentenari –150 anys– de la publicació del seu llibre sobre l’origen de les espècies.


Si el que em tocàs fos un tercer premi, segurament el lloc elegit seria una finca al pla de Catí o, millor que a Catí, un poc contaminat per mor del renou dels avions, per aquells comellars de per devers Pina on l’amo en Mateu Campet ens aconsellava, de joves, que anàssim a cercar dona, perquè eren feineres, netes i bones cuineres. Obedients no, perquè d’aquestes –deia el de Sant Jordi– no n’hi ha ni a Pina ni en cap lloc de món.


Si el que em tocàs no fos el tercer premi sinó el segon, la finca ja no me la compraria a prop de Sant Jordi ni de Pina, sinó a la Normandia, on pel mateix preu em donarien el doble de quarterades i l’herba, durant l’estiu, es conservaria olorosa i fresca. És l’herba que poden tastar els cavalls del meu envejat Bernat Parera. Només hauria de pagar els viatges, tot i que trobaria algun camió. Però si fos el primer premi, si la Providència no tengués por que no em tiràs al vici i volgués, un dia, que arribàs a tenir les butxaques plenes de doblers, llavors la finca que compraria seria prou lluny de Mallorca i d’Europa.


Si em volguéssiu trobar, hauríeu d’agafar l’avió i dir al pilot que us dugués al lloc on els cavalls són el més feliços del món. Per poca cultura que tengués el menador de l’avió, posaria rumb a l’estat de Kentucky i a la seva capital, Lexington. La causa fonamental que fa que a Kentucky els cavalls se sentin més feliços que en cap altre lloc de l’Univers, no és altra que allà hi creix una herba que és la que prefereixen els èquids. És l’anomenat bluegrass o "herba blava".


Es denomina així pel color que tenen unes floretes blaves, mesclades amb l’herba, que mostren tota la seva esplendor a final de primavera. S’han fet proves experimentals que demostren que, si a un cavall l’amolles i deixes que vagi a pasturar, el tipus d’herba que s’estima més és, amb molta diferència, el bluegrass. El gust dels cavalls pel bluegrass no és cap dèria sense fonament. És el producte de molts d’anys d’evolució. Els que prefereixen el bluegrass a altres tips d’herba tenen més salut i estan més forts. Aquests cavalls, més sans i més forts, sofreixen una selecció doble.


Primer, una d’individual: tenen una pervivència o supervivència més llarga. Gràcies a aquesta supervivència prolongada, tenen més temps i més possibilitats de reproduir-se. L’altra selecció és la sexual. Els sementals que mengen bluegrass, que estan més forts i peguen coces més fortes, espanten els competidors i poden gaudir dels favors de les egües i, per això, els seus gens –aquells que els feien preferir el bluegrass– tenen més possibilitats de ser traslladats als fills i de perpetuar-se.


És pur darwinisme. És tan importat, l’esmentada herba blava, que a Kentucky se’l coneix com el "Bluegrass Country". Algun teòleg em podria dir si al cel hi haurà bluegrass per als nostres cavallets? Si no, em faré d’una altra religió.