Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 28/7/06

 
Miquel Brunet

la dignitat



Diu, la dita, que el córrer és propi de lladres i de toreros covards. Córrer davant, o, pitjor, darrera el que ostenta el poder és sempre un acte que ens fa perdre la dignitat. És per això que tant admir els arbres, perquè són uns dels pocs ser vius que no corren, que no perden el cul: només el vent aconsegueix moure les seves fulles. N’hi ha una bona embosta d’arbres —oliveres, lledoners, castanyers— a la clastra de la casa on habita ara en Miquel Brunet. Els arbres semblaven, dissabte passat, com uns membres més de la família d’en Brunet. Juntament, arbres i familiars, donaven la benvinguda a la festa que Miquel A. Soler i Ramón Canet havien organitzat en honor de l’entranyable pintor de Manacor. Quan arribarem al casal vàrem veure Miquel Brunet que esperava als convidats davall una olivera més que centenària. Tant el pintor com l’olivera mostraven aquesta dignitat de la qual jo parlava la dignitat que confereix el no córrer, el saber conservar la quietud, no posar-se nerviós. Ambdós, pintor i olivera, semblaven agrair el llebeig que s’havia aixecat i la serena que acaronaven de manera suau i benigne la pell i les fulles, després d’un dia de sol roent.


He dit abans, i per dues vegades, que Brunet mostrava aquesta serenor que tenen els que no han corregut mai, els que no han estat ni lladres ni covards ni llepaculs. Alguns — els que teniu una mica de mala intenció— pensareu que Miquel Brunet no ha corregut mai perquè, és coix de naixement. Però jo vull dir que n’he vist, i molts, de coixos, córrer sense dignitat. I que a la mancança física de Brunet li devem alguna cosa més que la seva quietud i serenor, que és producte de la seva ànima i no del seu cos. La meva hipòtesi és que és la coixera la que ha causat indirectament que Brunet s’hagi convertit en el que és: un pintor d’una gran personalitat i un dels més gran artistes plàstics de la Mallorca del segle XX. Intentaré exposar amb poques paraules la meva teoria.


La tradició manava en el pobles que quan un al·lot era coix l’ofici més adient per a ell era el de sastre, i aquest semblava ser, també, el destí inexorable de Miquel Brunet. Per a ser sastre era imprescindible tenir coneixements de geometria. Brunet els adquirí, però la geometria és saber fred, calculador i deshumanitzat. I Brunet no hi havia nascut fred i calculador, sinó sentimental i generós. Ell, des del seu taller de sastre, observava i veia territoris que no podien ser descrits per triangles trapezis o hipotenuses. Brunet va sentir i que per comunicar el seu món interior i la seva visió necessitava alguna cosa més que l’escaire, el compàs i les estisores de sastre. Els colors, pensava, no s’havien inventat debades. Brunet assegut a la cadira del seu taller volia explorar a més de la pintura els territoris dels sons —la música—, una activitat on es convertia la disciplina en llibertat. Brunet, doncs, tenia un taller on alternava estones dedicades a la confecció de vestits amb moments dedicades a tocar el violí i, altres, a la pintar. Poc a poc les hores dedicades a la sastreria es feren més curtes i escadusseres i s’allargaren les dedicades al violí i, sobretot, al dibuix no geomètric i a la pintura en colors. El taller de sastre es convertí en estudi de pintor i en lloc de trobada de molta gent que, com Brunet; no es conformava en creure que la realitat era com els havien ensenyat a veure. Brunet era un home ben sociable, però coix. Vull dir que gaudia de la companyia de molts de pintors. Eren pintors que volien trobar nous paisatges per pintar i feien excursions per la muntanya amb l’il·lusió de trobar racons inèdits i “pintorescs”. Brunet dissortadament no els podia seguir. He dit dissortadament i hauria d’haver dit, millor, per sort. Per sort, perquè la seva mancança física fou la que el dugué a fer un gran descobriment : que el que és important en el món de l’art no són les coses noves que es troben a llocs amagats, sinó la nova manera de veure les coses ja conegudes. El secret —i la dificultat, es clar—no resideix en canviar ni el lloc ni l’objecte d’observació, sinó en saber canviar-se les ulleres de mirar Veure les coses de sempre amb ulls renovats, personals, lluny dels models convencionals.


No, Brunet no ha necessitat ni córrer ni viatjar lluny per oferir-nos paisatges mai vists. Li ha bastat mirar amb l’anima de poeta la terra que ha tengut i téal seu entorn. Brunet no ha hagut de posar randes als seus quadres, ni ha pintat llacs humits i malenconics, ni fruites exòtiques, ni marines blavoses. Als quadres de Brunet hi ha tanques i galls, terra eixuta, i ocre, sembrats esquemàtics, soques clivellades, peres d’aigua, angelets amb collonets, cavalls que troten. Brunet ho ha pintat amb una volguda austeritat amb uns colors que semblen trets de la terra immediata, però amb aquesta visió que els homes, a manca d’un adjectiu millor, qualificam de poètica i que consisteix, com diu Heine, en atorgar a la quotidià la dignitat del que és desconegut. Tal és la pintura de Brunet.


A la festa que seguí al saborós sopar hi actuaren el mestre Nadal i Serafí Nebot, el dels Javaloyas. Li vaig dir a Serafí que la meva dona i jo ens enamoraren, fa molts d’anys amb les seves cançons —”Lina”, “Como rosas”, etc—. El que no li vaig dir és que hi ha molts de dies en que li estic molt i molt agraït, però molt, però altres, la veritat, el duria a la barra.