Francesc Bujosa :: Article cavalls sense data

 
 

C. Amengual i la seva familia


El dia de San Sebastià vaig jugar a Son Pardo i vaig guanyar. Hauria de dir, millor, que vaig encertar perquè els guanys varen ser tan migrats que no sé si mereixen aquest nom. Però l’encert sí, i el plaer d’endevinar fou immens perquè la travessa que encertarem —Uquileo Vae Victis— fou pensada amb col·laboració de la més bella i etxerevida de les visitants que va tenir el nostre hipòdrom. El seu nom és Maria Lara i la seva edat deu anys. Els lectors del Diari de Balears podran comprovar que no comet cap exageració amb els meus adjectius perquè hauran pogut veure el rostre de Maria Lara en una fotografia, i és que Maria es la filla del guanyador del viatge a París que el Diari de Balears rifava entre tots els que havien enviat butlletes per a elegir el cavall de l’any.


El guanyador —el pare de Maria Lara— és Carles Amengual un col·lega amb el que una vella amistat i per el que sent un enorme admiració. Carles Amengual és realment un personatge singular que sembla un protegit de la mare natura, una naturalesa que l’ha dotat d’una intel·ligència i d’una amor per la feina que em produeixen una enveja difícil de dissimular. En la seva vida professional, dedicada a fer de metge seguint una orientació anomenada homeopatia, Carles és sense cap una de les figures que mes destaquen en tota Europa. Però l’admiració que em provoca Carles no es deguda a les seves virtuts i al seu èxit professional, tot i que són molt grans, sinó, fonamentalment, a les seves magnífiques capacitats comunicatives. I el que realment m’esbalaeix és que en Carles no solament és un mestre per comunicar-se amb els seus pacients, sinó que ho fa també amb tota casta d’animals. Jo vaig visitar fa un any Carles Amengual a la seva casa magnífica de Selva i vaig assistir astorat a una demostració de com es debana una convivència entre les distintes espècies d’animals domèstics —someres, anneres, gallines, faisans, vaques, conills…— que conviuen amb “els amenguals”. En Carles n’és l’organitzador d’aquesta espècia d’arcadia i els animals captivats pels seus moviments i per les seves paraules li donen continues mostres d’afecte i de respecte. Una meravella que jo he vist amb el meus ulls. Ho assegur.


Entre els animals que comparteixen l’existència amb la família d’en Carles —formada per la seva dona, na Damiana, i tres nines Damiana, Maria Lara i Maria de Lluc— hi ha un antic trotador anomenat Sinatra —un fill d’Helios de Courcel i de Unequisdos— que s’ha adaptat sense cap problema a la convivència amb la nova familia.


El dia en el que vaig visitar Carles Amengual varem poder fer una excursió hípica inoblidable. En Carles va enganxar en Sinatra a un “xarret” i varen anar des de Selva a Mancor i a Caimari. El paisatge era dolc i serè però el que fou enlluernador no foren ni els arbres ni el silenci d’aquelles contrades, sinó la conducció que feu en Carles d’en Sinatra. En Carles dirigia el cavall amb les rendes amb una sola mà i amb la veu, una parla curull de vocables nostrats i de xiuxiueigs adients. En Sinatra quedà encisat i quan tenia algun dubte girava les orelles cap al seu menador que li indicava els perills que trobaria en el camí i quina era la millor manera de superar-los. Mentre en Sinatra anava fent camí en Carles tenia temps d’explicar-nos els seus projectes —la creació d’un jardí botànic a Selva, la confraria de cavallers mallorquins, un museu de farmàcia, les excursions per conèixer física i culturalment el país— i el cavall responia a cada un dels projectes explicats amb un trot cada vegada més alegre i falaguer. Anàvem envelats.


Amb un personalitat com aquesta veuré el proper Gran Premi d’Amèrica a Paris. Serà realment una festa.