Francesc Bujosa ::

 

Castaldo: la passió per les corbes


Tinc un amic, conservador d'esquerres –l'adjectivació és clarament un manlleu pres sense escrúpols de Joan Fuster– amb el que tinc contretes diverses deutes, afortunadament de caire moral. Una d'elles és perquè aquest amic, que es diu Guillem Frontera, m'ensenyà en el seu dia com denominar un sentiment que alguna vegada em neguiteja. Convé sempre saber el nom de les coses, fins i tot el dels nostres neguits. Frontera em digué que hi havia un francès una expressió encunyada per Diderot i que es diu “l'esprit de l'escalier”. L'empren, els nostres veïns, per a designar eixa desagradable sensació que es produeix quan trobes la paraula o la contesta justa i adient quan ja és, ai!, massa tard: quan ja baixes de la tribuna d'oradors o ixes de la reunió. Quan això em passa acostum a acompanyar el meu pesar amb una enveja insuportable vers aquelles persones que tenen el do de la contesta o la frase oportuna. Dues d'aquestes rèpliques em deixaren realment impressionat en el temps de la meva adolescència i primera maduresa. Tendria prop de tretze anys quan en el col·legi La Salle de Palma em contaren la història de San Lluís Gonzaga, el qual, quan estava jugant, l'aturaren uns desbaratadors i li demanaren amb força mala intenció a veure què faria si sabés que en mitja hora anava a morir. Els desbaratadors probablement esperarien que el sant contestés que aniria a confessar-se, a extremunciar-se o, al menys, a fer un acte de constricció per a salvar-se d'anar a l'infern. San Lluís donant mostres d'una enorme serenitat va contestar literalment: “Seguiria jugant”. Amb el temps he pensat que la resposta del sant no fou més que un anticip d'un desig que guard en la part més fonda del meu cor: que la parca em trobi jugant. Però en aquells dies els frares interpretaren la resposta de San Lluís d'una manera molt distinta al meu desig actual. Era una lliçó que el sant donava als importunadors sobre la conveniència d'estar sempre en gràcia de Déu per a no haver de córrer quan la cosa es posava malament. Eixa lloable precaució de mantenir-se en gràcia de Déu jo no l'aconseguia conservar –ja he sabran perdonar la confidència– molt de temps, per mor que pertanyia a una religió tan cruel que fins i tot es podia pecar de pensament. I és tan mal de controlar el cervell! Per això em va impressionar tant la serena resposta del sant original de la Llombardia.

Anys més tard vaig tenir notícia d'una altra resposta també oportuna i envejable. És també molt coneguda i és la que donà Jean Cocteau quan li preguntaren que salvaria del Museu del Louvre en cas d'incendi. Cocteau no dubta: “El foc” fou la seva admirable i poètica resposta.

He somiat moltes vegades amb una pregunta que em donara peu a una contestació prompta i adient, en la que poguera fer una síntesi de les respostes de S. Lluís Gonzaga i Jean Cocteau. La pregunta volguda que m'haurien de fer en un moment que estiguera jugant era a veure què faria si em digueren que la meva modesta col·lecció d'art estava cremant i que podia córrer i elegir una peça per a salvar-la. Jo aparentant la màxima serenitat possible diria, com San Lluís, que seguiria jugant, perquè estava segur que el foc salvaria els exemplars que més m'estime. Són, ja poden vostès imaginar-ho, el gerros de ceràmica del meu amic Lluís Castaldo.

Una altra resposta que m'impactà quan estudiava a València fou la que donà José Maria Soler a un periodista que li demanà a veure quin havia estat el descobriment més emocionant de la seva vida. José Maria Soler havia estat el descobridor el famós tresor de l'edat del bronze de Villena, una de les més importants col·leccions aúrees del món. El savi director del Museu de Villena contestà que el descobriment més emotiu no havia estat el de cap de es peces que formen part del tan espectacular tresor d'or, sinó un de molt més humil: un petit recipient de ceràmica prehistòrica que encara conservava un all en el seu interior. No record exactament les raons que donà José María Soler per a justificar la seva elecció, però no crec equivocar-me molt si afirm que estigueren en relació amb el gran avanç cultural que significà la possibilitat, gràcies a la ceràmica, de poder cuinar amb alls i convertir, així, en comestible, carn que, crua o mal torrada, podia resultar fins i tot repugnant. Des de llavors tenc plena consciència de quan distinta hagués estat la història de la humanitat si algú no haguera tingut l'ocurrència de posar un bol de fang prop del foc. En eixa idea ha insistit el meu amic Castaldo. Ho ha fet diverses vegades per escrit, però jo he tengut la fortuna d'escoltar-lo, també, de viva veu, al temps que assaboria el millor licor de mandarina –mandalina, diuen a Sóller– del Mediterrani, el que elabora, a casa l'erudit ceramista, Isabel Suau.

Els professors, ja ho sabeu, som una mena de drapaires que recollim pedaços d'ací i d'allà per aconseguir fets i exemples que puguin donar més claredat a allò que mirem d'explicar. Jo, com a docent, empre sovint coses que Castaldo m'ha ensenyat sobre la ceràmica. Ho faig quan mir d'explicar la distinció aristotèlica entre matèria i forma. Matèria seria allò que tenen en comú –el fang, en aquest cas– objectes aparentment distints, i formà allò que permet distingir objectes construïts amb la mateixa matèria. Utilitze també l'exemple de la ceràmica quan intente explicar la teoria grega clàssica dels quatre elements, aquella que assegura que tots els objectes d'aquest món estan format per una combinació en distintes proporcions de quatre elements fonamentals: aigua, terra, foc i aire.

He intentat moltes vegades saber cóm és possible que un home intel·ligent com és en Lluís Castaldo pugui ser tan feliç com és i crec que aquest és un bon moment per donar a conèixer el que he pogut esbrinar. Si Castaldo ha estat i és, encara, molt feliç és perquè ha confús o no ha destriat el treball i el plaer. Aquesta feliç coincidència ha estat possible per mor de que Lluís ja en la seva joventut va prendre la en aparença escabrosa, però en els fons molt sàvia, decisió de dedicar la seva vida a la palpació de corbes i, en el cas de trobar alguna resistència, a fabricar-les amb el mateix material que Déu Nostre Senyor va fabricar les de la nostra mare comuna: el fang.

I és que Castaldo aprengué aviat dels seus mestres –Josep Llorens Artigas i Anton Cumella– que el que és més humà d'aquesta vida no té forma de recta, sinó de corba. No hi ha discussió possible. La recta es defineix com el camí més curt entre dos punts i ja poden veure, des del moment de la seva definició, com és de pragmàtic, estret, tacany i miserable el caràcter dels partidaris de les coses rectes. El camí més curt és sempre el camí obligat, el que no concedeix ni un gram de llibertat al que passeja, ni un moment per a personalitzar l'itinerari. És que cap d'ells no ha llegit Kavafis que, generós com era, ens desitjà a tots camins llargs, plens de corbes i aventures? Rectes són les espases, les llances, les reixes, els fusells, les desfilades militars, els canons. La més odiosa de les anomenades virtuts és sense cap dubte la que es diu rectitud i en forma de recta s'ordena la tantes vegades –quasi sempre– injusta jerarquia social. No és la meva intenció caure dins la demagògia però em sembla indiscutible que els símbols i l'arquitectura nazi són una lamentable exaltació de la recta. La corba? Ah, la corba! Corbs foren el ventre i els sens de la nostra mare quan ens encobeïa en el seu interior. Corbes i corbs són la terra i la lluna, l'horitzó, les ones, els núvols, les ones, les dunes, la gropa del cavalls, les fulles, el rius, les plomes, els pujols, les figues, una matèria, aquesta darrera, sobre la qual en són molt doctes els valencians.

Seria injust i hipòcrita per part meva si no confessara que l'adoració que comparteix amb Lluís Castaldo per les corbes procedeix en gran part del Brasil. Em vaig imaginar –i encara ho aconsegueix algunes vegades– seductores corbes quan vaig sentir per primera volta la magnífica cançó que escriviren Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim. La meva imaginació torna encara imaginar corbes quan em faig la il·lusió de visitar els meandres de l'Amazonas o les arenes de Copocabana .No cal ni dir que l'arquitecte que em descobrí la infinita elegància de la línia corba fou el també brasiler Oscar Niemeyer. He de dir, tanmateix, que el meu amor per les corbes i els seus diversos traçats procedeix amb bona part de la cultura en aquest cas popular, però també, brasilera i més concretament del futbol. Fou Mané Garrincha el que va deixar per sempre clar que per a jugar d'extrem era molt millor tenir les cames tortes i corbes que rectes, i Didi, Riveliño, Romario i Ronaldiño han demostrat una i altra vegada que per a esquivar contraris, per superar barreres o per enganyar al porter és molt millor un xut en forma de corba el·líptica –efecte Magnus és com es diu científicament– que en la poca imaginativa línia recta. La primera gran lliçó d'aquesta fins ara incontestada teoria la donaren els jugadors brasilers al mundial de Suècia de 1958. Jo la vaig repassar moltes vegades quan, en el meus anys d'estudiant, acudia al Mestalla a observar com disparava magistralment de forma parabòlica un negre brasiler anomenat Waldo.

Castaldo estima de manera apassionada les corbes i insisteix una i altra vegada en aquest tema inesgotable: el nombre de corbes que es poden traçar entre dos punts és infinit, i infinit és també el nombre de sensacions distintes que poden copsar al admirar, palpar o recórrer les esmentades corbes. Però en Castaldo, el molt reguitzer, no solament estima les corbes i les procrea, sinó que admira i gaudeix com a ningú dels colors de la vida. Cal aclarir, aviat, que aquest amor al colors no prové ni condueix a un desig de decorar, embellir o emmascarar la seva obra original. Castaldo sap, com ho sabia Loos, que la decoració és el gran error. També ho són les mascares. No, el color en les peces de Castaldo no es mai un afegit, sinó que és consubstancial amb l'obra. Perquè el de Sóller entén millor que ningú que la vida sense colors no solament seria més anodina i uniforme, sinó que probablement no existiria. Darwin –record ara que enguany es compleix el sesquicentenari de la publicació de “L'origen de les espècies”– i els seus seguidors han demostrat de manera absolutament convincent l'important paper del color en el camuflatge i, encara més que en el camuflatge, en la seducció. I no cal recordar que camuflar-se i seduir son dues maniobres imprescindibles per aconseguir la principal obligació que tenim els sers vius: sobreviure com a individus i com a espècie. El color és imprescindible en aquesta vida. No és possible imaginar un paó, un faisà o una rosa descolorits. Tampoc ho és pensar en una obra de Castaldo sense color. No oblit que si llegeixen a València les meves paraules sobre el color pot comparèixer el record d'una figura llegendària de la faràndula d'eixa estimada terra. Faig esment, naturalment, a la persona del Titi, al que anomenaven també en honor a la seva inoblidable cançó “El Colorines” Però cal dir immediatament que no són amb els colors propis de la vestimenta del Titi amb els que hem d'emparentar els de Castaldo, sinó amb els de Miró, per la seva puresa, o amb els de Rothko per la seva intensitat, profunditat i significat. Construir corbes i acolorir-les pot semblar una activitat fonamentalment alegre, desenfadada i gojosa. I ho seria si Castaldo volgués únicament elaborar objectes bells i agradables. Tanmateix les clivelles que compareixen cada vegada amb més freqüència en els seus gerros, i que tant tenen que veure amb la poesia de San Joan de la Creu, són un senyal ben evident de que el ceramista ens demana una altra lectura de les seves peces. Vol indicar-nos que el que persegueix no és simplement la bellesa, sempre banal, sinó una cosa molt més important que la bellesa: la veritat. També que el seu compromís no és amb eixa cosa tan insulsa i intranscendent que és l'estètica, sinó amb una molt més important com és l'ètica. Des de la seva cova de Sóller –la ciutat més senyora de la Mediterrània: Blai Bonet dixit– eixe anacoreta que es diu Lluís Castaldo ens envia, com a producte d'una revelació, obra nova i ens mostra una i altra vegada que compleix amb el seu compromís moral: realitzar una persistent i sempre renovada indagació sobre aquelles coses que ens diferencien, als ser humans, de la resta d'animals: la nostra intel·ligència per a reconèixer el que és essencial, la nostra bondat, la nostra capacitat de comprensió, la nostra imaginació, el nostre respecte per als demés, la nostra humilitat. Amb aquesta finalitat ètica, que no estètica, és com treballa i és feliç Lluís Castaldo. Amb aquesta moral és com construeix aquestes entranyables, maternals i sensuals peces que ara els nostres germans valencians podran admirar i –si es descuida el vigilant: Déu ho vulgui– també palpar. Són unes peces molt seductores fetes de corbes i de colors que en cas d'incendi, el foc –n'estic ben segur– respectaria. Per a permetre'ns seguir jugant, alegres i allunyats d'absurdes preocupacions.

 

Catàleg exposició Lluis Castaldo :: 12/03/09