Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 09/05/02

 

Cavall Bernat

He dit no clares vegades que és ben fàcil provar que cap altre animal ha estat més important que el cavall per afavorir el progrés de la humanitat. Tampoc cap altre animal estat tan present dins la narrativa, la pintura, l’escultura el cinema, la poesia com el cavall, “la plus bella de les criatures que Deu va crear”. En la nostre llengua —i també les altres— el mot cavall es emprat a l’hora dels refranys, de les comparacions, de les metàfores. Però es que a més en cavall —en la paraula cavall— acaben convertides moltes altres paraules que originalment tenen una altra grafia i un altre significat. Un dels exemples mes divertits i coents d’aquesta transformació és, al meu parer, la denominació pròpia de la toponímia “cavall Bernat o “cavall bernat”, així, en minúscula, com hauríem d’escriure si fèiem cas als seu orígens, que intentaré explicar. Estic convençut que a ningú li vendrà de nou aquest topònim de Cavall Bernat que es emprat arreu dels països de parla catalana per designar alguna muntanya acabada de forma punxeguda. Hi ha cavalls Bernats a Pollença, a Eivissa, a Girona, a Alacant etc. No sé si alguna vegada vos heu demanat quin era aquest cavall tan geperut i, sobretot qui era aquest Bernat que va donar especificitat a la muntanya o al cavall?

El que jo sé respecta a aquestes incògnites que he esmentat el dec a l’amic i savi santanyiner Cosme Aguiló, el millor especialista amb toponímia d’aquestes illes de la Mediterrània Occidental on habitam. Fa un cert temps vaig poder llegir un article de Cosme Aguiló on explicava que originalment no hi havia ni cavall ni Bernat: que les dues paraules eren un eufemisme. Ja sabeu que eufemisme es aquella paraula que empram quan no volem emprar la autèntica u original perquè no ens agrada o ens dona vergonya. Els amants de cavalls n’acostumem a emprar molts d’eufemismes. Deim que un cavall te molt de caràcter quan no volem dir —sobretot si es nostre— que es molt puta, o deim que es molt bon al·lot i tardà quan no volem dir que li falta nervi per córrer. Però anem a l que havíem començat i al que em va ensenyar en Cosme Aguiló. Per a resumir-lo diré que aquest “cavall” de l’expressió “cavall Bernat” originalment no era cavall, sinó “carall” que com sabeu vol dir el membre. I quan dic el membre vull dir, lògicament, el membre viril. Com podeu veure les coses comencen així a tenir una mica més de sentit. Comparar el carall —el membre— a una muntanya punxeguda és, si li llevam l’exageració, una bona comparança. Si cavall no és cavall sinó carall, que vol dir Bernat? Bernat és un eufemisme: una altre eufemisme. En aquest cas de vernat, armat o simplement i directament d’enravanat, que és el que pensa i opina el mateix Cosme Aguiló. Cavall Bernat hauria de ser, doncs, carall enravenat. Es possible que en la decisió d’en Cosme —de creure que Bernat ve d’enravenat— hi hagi pesat una mica les paraules que els picadors de Santanyí empraven en els anys seixanta o setanta, però jo que m’agradaven més les quadres que les discoteques per ventura en decantaria més per la paraula armat, que és com el afeccionats al trot qualificam el cavall que està en disposició de cobrir una egua. Si em prometeu no contar-ho a ningú vos diré que no fa molts de dies dins el bar de Son Pardo la vaig tornar a sentir a aquesta paraula “armat”. No es referien, el que l’empraren, en aquest cas a cap cavall, sinó a un prestigiós menador que participava a la tertúlia. Un menador que —ho heu endevinat— li diuen Joan Parrona. Asseguraven, els seus amics, que en Joan, cap de l’expedició que te la missió de fer arribar a els cavalls a l’hipòdrom de Dos Hermanas, de Sevilla, aniria a Andalusia tot els temps armat —i ben armat— per si trobava alguna afeccionada al cavall o, encara millor, al carall. En Joan aniria a Sevilla amb un bon cavall Bernat. “Amb lo carallot armat,”, com diuen a la meva enyorada València.