M’han regalat un cavall!


Si no m'equivoc, fou García Márquez qui digué que a ell, a partir de set anys, no li havia passat res d'important. Jo, si ho pogués allargar fins a deu anys, faria meva la frase del colombià. Entre aquestes coses, gairebé transcendentals que em succeïren de petit, hi hagué l'enamorament pels cavalls. Tres bellíssims animals em robaren el cor en aquell temps d'infantesa. El primer fou Aribel, una egua de curses que hi havia a l'hort de Son Sant Joan i la qual jo seguia, per amunt i per avall del sementer, quan hi llaurava; el segon fou Uranus, el cavall de l'amo en Mateu Conill, el qual em convidà, un dia inoblidable per a mi, a pujar al cabriol; i, finalment, un cavall del qual mai no he pogut saber el nom, però que era el que muntava Alan Ladd en la pel·lícula Arrels profundes ("Shane" en versió original anglesa). 

Era, el de Shane —bé que ho record— un cavall alatzà, clenxat i calçat de les quatre potes. De llavors ençà —des que vaig veure Shane—, vaig tenir clar que el regal que jo més desitjava —pels Reis, pel meu sant, com a recompensa de les bones notes— era o seria un cavall. Però, tot i que jo era un pubil molt aviciat, el regal no arribà mai. Ni mon pare ni ma mare no havien vist mai cap cavall de prop i ca nostra era, en conseqüència, un lloc més adient per a llibres que per a cavalls. El cavall de veres —els de cartó o de plàstic, a centenars— no me'l regalaren mai. Les meves neurones han patit amb tota seguretat les conseqüències de la repetida frustració i en deuen dur la nafra. La vida és, tanmateix, enormement creativa i del tot imprevisible i aquell sostengut desig que vaig tenir de petit s'ha vist satisfet ara a 63 anys: m'han regalat un cavall de corregudes. El que és més sorprenent és que qui m'ha fet l'obsequi —el des d'ara molt amic Pons Vidal, ciutadà de Campos— no em coneixia. Fou gràcies als bons oficis i al poder de convicció del manescal Mora que en Pons Vidal prengué una decisió tan generosa. Mai, però mai, no podrà, el meu benefactor, saber la il·lusió que m'ha fet rebre'n l'obsequi, una il·lusió difícil d'acanar per un doble motiu. En primer lloc, perquè el cavall regalat és alatzà, clenxat i calçat de dues cames, escopit del cavall que cavalcava Alan Ladd en la pel·lícula Shane. El segon motiu és que Spirit Atac —aquest és el nom del cavall— és besnét d'un dels cavalls que jo més he admirat: Lurabo. 

La meva fascinació per Lurabo no prové, però, solament del fet objectiu de ser l'únic cavall guanyador del premi d'Amèrica que ha engendrat un guanyador —Abo Volo— del mateix premi, sinó d'un de més subjectiu. L'admiració pel cavall de Maurice Macheret ve del sentiment que em va empeltar un dels meus grans gurus del trot: l'amic Pere Soler, de la finca Ses Roges Terres, de Felanitx. Quan el vaig conèixer, Pere Soler estava subscrit a una magnífica revista francesa de trot titulada Le trotteur français, i estava astorat de la capacitat que tenien els francesos per posar titulars als articles que publicaven: Lurabo, toujours-la; Lurabo, où s'arrêterà-t-il i altres de semblants. No sentia menys fascinació, l'amo de Ses Roges Terres, pels sobrenoms amb què els francesos anomenaven els seus ídols equins i que ell repetia amb un accent felanitxer que jo, de vegades, vanament, intent imitar. Tidalium Pelo era sempre Le Diable Noir; Une De Mai, La trés belle alezane du Comte de Montesson; Bellino II, Le trotteur rouler; Ideal du Gazeau, Le petit bonhomme, etc. He de confessar, tanmateix, que a hores d'ara tenc un doble pesar: no haver trobat, per un costat, les paraules adequades per expressar el gran agraïment al senyor Pons Vidal i, per l'altre, no haver sabut esbrinar quina era la comissió que havia de pagar al manescal Mora pel seus oficis. He demanat ajut als meus amics polítics —en tenc en tots els partits— i m'han dit que el que és habitual és, pel cap baix, el 5%. Però, en què consisteix el 5% de zero, d'una cosa regalada? En lloc de pagar-li comissió, tan difícil de calcular, vaig pensar de sorprendre'l i demanar-li que em fes hereu, hereu no de les vaques de Son Fosquet, sinó de la seva històrica i prestigiosa camisa de córrer groga. En Mora hi va accedir! i el cavall haurà de defensar, a partir d'ara, els seus —i els meus— honor i color. El nom de la quadra? Shane, naturalment. Podria ser, amic Gabriel Genovart, cap altre?

COMENTARIS DELS LECTORS  (En ordre de més recents)
Enhorabona, Dr. Bujosa! Regals com aquest no se'n reben cada dia, ni tan sols entre els polítics!
IdossíQuadra_Shane.htmlshapeimage_1_link_0

Diari de Balears :: 26/02/2011