Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 3/01/08

 

Cavalls joves


No crec que sigui cap revelació per a ningú dir que el meu curriculum hípic és manco que magre, quasi inexistent, ai! Com a propietari només he guanyat una carrera en la vida. Va ser una vegada a Manacor i vaig guanyar devers vint euros, menys d’una milèsima part del que havia invertit. La victòria fou més mèrit d’en Toni Solivellas que no pas de l’egua. Com a menador he corregut una sola carrera en la meva vida i vaig fer segon. Fou aquella carrera que el “Boveret” va córrer amb mi, cosa que ha provocat que molts diguessin que el mèrit de la carrera fou tot o majoritariament d’el “Boveret” oblidant que setmanes més envant na Catalina Cirer va ocupar el meu lloc en el “xarret” i el resultat fou força distint: va anar de biaix tot el temps i, sense mans per controlar l’animalet, hagué de prendre guaret. Jo, en canvi, i ja em perdonareu la bravetjada, va dirigir les operacions i em vaig passar tota la carrera dient el que sempre he sentit dir al cavalls que arriben davant: ou, poc, poc, ou, poc poc.

Fou segurament per compensar el meu esquifit i escarnit curriculum hípic –no li veig altra raó– que alguns amics pietosos em nomenaran assessor de l’Institut Hípic de les Illes Balears, o alguna cosa així. Que és que com si a algú que volia ser davanter centre del Barça el fessin vice-secretari de la secció de hoquei. De totes maneres agraït Poc consell útils podré donar als directius, però tenc el propòsit de ser complidor com el que més i per això vaig assistir amb absoluta puntualitat a la primera reunió de l’esmentada comissió El primer –i quasi únic– punt que es va discutir va ser a veure quan s’havia de córrer el Gran Premi i quin era el sistema millor per obtenir la classificació per la carrera més important del nostre calendari Hi havia un grup encapçalat per en Miquel Pascual que defensava el sistema de classificatòries, fetes dos o tres mesos abans del Gran Premi a fi d’evitar que els cavalls joves es lesionassin Aquest grup donava un argument que semblava indiscutible: en els programes de Son Pardo i de Manacor no hi ha cavalls nacionals de 7, 8, 9, ó 10 anys. La raó –varen assegurar, ells– és que forçam massa els cavalls de dos anys a fi de que guanyin doblers i puguin classificar-se per la gran carrera. Fora, idò, –propugnaven amb certa passió– carreres de dos anys i classificació per sumes guanyades. L’argument semblava impecable, tan impecable que el manescal Mora, que havia començat la discussió amb grup o equip dels que volíem veure carreres als dos anys, va decidir trair-nos i es passà l’enemic. Jo vaig creure que si decidir ser tansfuga fou perquè no li agrada perdre i va creure que n’hi hauria prou en que un do anys es fes coix ja tendrien la raó per ells. El segon motiu és que el manescal te una egua de cinc anys –Miss Lobell– que segons em conta l’amic Porcel encara no està arega, i el manescal quan va sentir de retardar el Gran Premi va agafar coratge de córrer-lo. L’argument d’en Miquel Pascual va convèncer a molt gent, però no a tota: Jo, que som una mica caparrut i m’agrada pensar amb el que m’han dit, l’endemà vaig treure quatre comptes ajudat amablement pel senyor Moll, d’Astrot. Vaig rumiar que, si són certs les informacions que m’han donat, les Balears neixen uns quatre cents cavalls de trot a l’any. D’aquest quatre cents, n’hi ha una seixantena que debuten abans del Gran Premi: o l’any anterior o els mesos anteriors són, la majoria, ja ho podeu suposar, els que, segons la teoria de Miquel Pascual i nouvinguts, han estat forçats i aquells que, segons la mateixa teoria els seus ossos i articulacions han patit molt: han pitjat massa l’accelerador. Candidats, doncs, a una coixesa o coses pitjors. Per això no hi cavalls nacionals d’edat Si senyor! Quina reflexió més impecable! Quin argument més rodó! Jo ja m’hauria rendit si no fos per un petit –o gros– detall que no ha tengut en compte l’equip engrossat de Miquel Pascual. Aquest detall o dada són, ai!, són el números. Els cavalls que neixen a les Balears són 400!. Sí: 400 Anem, si voleu, a treure comptes. Si llevam el 60 que ja ha debutat abans del Gran Premi en queden, segons m’ensenyaren 360, que, per desgràcia seva, no han debutat abans del G. P.. D’aquest 360, posem que 160 es moren o es lesionen i, per aquesta raó no poden debutar. En queden –en seguiu?– 200. 200, que debuten –en conseqüència– més enllà del Gran Premi o, fins i tot, quan tenen quatre anys. I ara la pregunta clau: ¿ On son aquest 200 cavalls que han anat sempre encotonats i que haurien d’ingressar cada any a les carreres de nacionals vells fins que tenguessin 10 o 12 anys? On paren aquests cavalls que, segons la teoria dels que no volen carreres d dos anys, de vells haurien de tenir les cames com na “Pototitos” i guanyar un diumenge sí i l’altre també les carreres de vells Algú, per Capdepera o Felanitx, ha vist aquest Ramat.

Vull donar dues altres raons més per anar en contra dels que volen el cavalls a un parvulari, i aspiren fer-los debutar quan quasi ja treuen el pel gris. Quan els cavalls vivien a un territori salvatge tenien un grans enemics: els depredadors. Els cavalls grans no tenien més remei que córrer més fort que els lleons Però i el joves? Sembla comprovat que ja al dos o tres dies el cavall corria ben fort. I si estava preparat per córrer al tercer dia davant els lleons, els descendents d’aquells cavalls no ho han d’estar, preparats, als dos anys?

Quants de cavalls han estat bons de juvenils i també ho han estat de vells? Molts. Algú recorda un cert Diluvi, Defi d’Anou, Moni Maker, Ideal de Gazeau, Minou du Donjon, Jiosco... i així podríem continuar fins a omplir tota la plana d’aquest diari. Cavalls que gaudiren d’una llarga carrera esportiva.

El darrer argument és que si és veritat a tot el món tant els cavalls, tant de trot com de galop, corren de cada vegada més joves, per quina raó nosaltres els hem de fer córrer més vells? Hem d’anar cap a un americanització o cap a un afrancesament dels nostres cavalls? Més encara hem de se més afrancesats que els propis francesos?

Crec que després del que he dit hauríem de pensar que per ventura són altres els factors que espanyen els cavalls. Mala selecció genètica, alimentació deficitària, corrals massa petits, terrenys pedregós, excessiva estabulació, massa carreres a l’any etc. Molt de factors, ja dic, per analitzar. El diàleg està ben obert.


Francesc Bujosa