Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 03/05/02

 

Cavalls de llavor

Es l’hora de les reproduccions i els afeccionats al trot ens veiem amb l’obligació o amb l’oportunitat de començar a fabricar els nostres somnis, de triar els que els lletraferits en diuen cavalls de llavor i nosaltres, els afeccionats, sementals. Però com us podeu imaginar no es sobre si hem d’emprar una paraula o altre sobre el que discutim, sinó sobre quin és el semental o cavall de llavor que ens convé donar a les nostres egües de cria. Es plantegen varis dilemes a l’hora de l’elecció, però el més important es veure si s’ha de triar un cavall que hagi demostrar els seu valor sobre la pista o s’ha de mirar prioritàriament els seus papers. El divendres a la columna que dedicava a Jesús Ferriol va intentar explicar que aquest bon afeccionat preferia els papers a la vida esportiva. Jo pel contrari he de dir que preferesc un molt bon cavall que hagi demostrat el seu valor a la pista que no els papers. Ara vos explicaré el meu raonament.

Tota la selecció de cavalls de carreres s’ha fet sobre la base o el criteri de reservar per a sementals els cavalls que han fet més via. El mirar qui era el pare i la mare del semental vengué després i al meu parer fou una camí que consideraren aquells que no tenien possibles per accedir al més ràpid, perquè era massa car. Quan jo repàs els anuncis de sementals americans de trot puc veure clarament que els sementals que empren actualment tenen bàsicament tres condicions. La primera que siguin cavalls que tenguin una bona millor marca i que hagin guanyat alguna carrera clàssica. Faig esment a l’Hambletonian, els Yorkers, o el Kentucky Futurity. Si, a més, ha guanyat molts de doblares millor perquè demostra que aquesta no va ser l’única carrera que va guanyar i que el cavall era o es, pel que fa al físic, fort. La segona condició és que venguin de pares i de mares que hagin tret bé, es a dir, que el semental tengui germans que hagin estat bons a la pista. La tercera condició és que el cavall tengui un físic correcte que no tengui cap defecte morfològic — que no sigui esquerrà, o dret, o vençut, o sellat etc.—. Els americans encara hi afegeixen una altre condició que tengui un físic no solament correcte sinó que sigui atractiu, “guapo” — cap petit, crins llargues i sedoses, cara ample i còncava, pit gros, cames llargues i mirada expressiva— perquè sap que a l’hora de vendre els producte a una subhasta a igualtat de condicions els compradors paguen més per el cavalls “guapos”.

Segurament no cal que vos digui que aquest sementals que tenen totes aquestes condicions tenen la feina a Amèrica o a Suècia, que cobren molt per cada bot — entre deu o vint mil euros— i que no arriben mai a Mallorca. Els que ens arriben sempre fallen en alguna d’aquestes condicions o qualitats que jo he anomenat abans. No es la dels papers allà on fallen els sementals que tenim a Mallorca. N’hi molts que posseeixen un bon pedigrí, Tampoc en el físic correcte. Es veritat que ni ha que no el tenen, però més de la meitat són ben presentables de físic. Però el que no tenim de cap manera son cavalls que tenguin una bona millor marca. M’estic referint a menys de 1.11. Tampoc en tenim que hagin guanyat una carrera clàssica a Suècia o als Estats Units. I aquesta és la llàstima. Perquè a mi, per triar, em tendria prou amb aquesta darrera condició. Voldria un cavall que hagués fet menys d’onze i que hagués guanyat alguna carrera clàssica. Encara que no tengues bons papers o bon físic. Estic segur que el meu col·lega de columna em contestaria: “Càtedro, d’aquests —que no tenguin bons papers ni bon físic, però que hagin guanyat una clàssica als Estats Units— no n’hi ha”.