Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 8/09/07

 

160.000 centímetres


1.600 metres o 160.000 centímetres és la distancia que tendran davant la cara el cavalls que han de disputar el premi Ciutat de Palma. Són, els 16.000 centímetres a que hauran de fer front animalets, molts o pocs? Depèn. Son molts, però molts, si hom aspira és l’únic que pot assegurar la victòria a no cometre cap error, són pocs, però molts pocs, si el que li toca a un és superar els desaventatges d’una sortida en mala posició o rectificar qualsevol petit error que es pugui cometre en el recorregut. Una infinitat pel que parteixi davant i pràcticament un etxem pel qui vagi darrera.

Al Ciutat de Palma s’hi poden inscriure cavalls de tota mena: nacionals i estrangers, mascles i femelles, sencers i sanats. Calen només dues condicions per participar-hi: els cavalls ha de tenir qualitat i els propietaris i menadors coratge. Coratge, els propietaris, de no fer rialles, i coratge, el menadors, perquè la velocitat, la compressió del grup, i la voluntat decidida de no regalar ni un d’aquest 16.000 centímetres converteixen la cursa en la més perillosa de l’any. Només la gran professionalitat del menadors i dels cavalls cap d’ells entra, certament, per primera vegada a la pista eviten un i altre any que hi hagi accidents.

Quins seran el valents que es presentaran a la sortida de la gran cursa del dia de San Sebastià? Si res no falla, 11 cavalls. El gran favorit del públic entès serà, sense cap dubte, Varco, el cavall de la quadra Mandia. Serà conduït, si no pel millor, sí, al manco, pel més genial dels nostre menadors: “es Boveret”. Varco és el cavall que li toca guanyar i convençut estic que les apostes reflectiran feelment aquesta opinió. La cursa que feu dissabte passat a Manacor on després de sortejar tota casta d’obstacles marcà 1.17 va convèncer els més escèptiques. Hi ha, però, cap altra bístia, llevat del de la quadra Mandia, que tengui opcions? Sï, creis-me: Coolman. Algú de vosaltres podrà pensar que Coolman no pot ser realment un enemic per en Varco, que se’m veu la meva veta ferriolera, que la preparació a que el sotmet en Nadal Orell, el seu propietari, és massa clàssica, i que el seu menador, Antoni Frontera, no és encara més que una promesa. Ës probable que tengueu raó, però hi ha tres coses que vull recordar. La primera que 1600 metres són una distància adient per un cavall d’origen típicament americà com és en Coolman, que en Toni Frontera fou l’any passat el millor aprenent i, finalment, que en Coolman fou adquirit, i no precisament per una rialla, per en Nadal Orell, i que ningú pot ensenyar-li a comprar animals a en Nadal, un home que s’ha guanyat magníficament bé la vida amb aquesta professió.

Si he de dir la veritat, no hi veig ningú més amb probabilitats a la cursa. Ni fins i tot els animals dels Cabanells. Si no conegués el senyor Simó Galmés diria que és molt d’agrair venir a córrer sense opcions. Ja dic si no el conegués li agrairia la deferència, però sé que l’amic Simó no es resigna a perdre abans de córrer i que en Llobet haurà hagut d’esmolar ses eines de valent aquesta setmana a les bella pista particular on prepara els que foren són encara?magnífics trotadors. Si guanyàs en Selfon, celebrarien Pasqua: una resurrecció.

En Tomeu Pancuit ha apuntat el nacional Uquileo a la cursa. Les decisions d’en Tomeu tenen sempre la virtut de fer-nos dubtar dels nostres esquemes més consolidats. Beneït desvergonyiment, el del mestre!