Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 28/04/07

 

Coktail Jet


Un lectors amables em demanen que respongui a una pregunta, amb la promesa que si ho faig algun dia vendran a l’hipòdrom i en convidaran a fer un suret. Em pregunten que quin és actualment el millor cavall del món? Dit altrament,  qui és l’Yndurain del trot?

Cap afeccionat europeu tendria dubtes: el millor és Coktail Jet. Per defensar l’opinió es limitaria a recordar els triomfs aconseguits la passada temporada pel magnífic cavall que entrena i mena J. E. Dubois i que pertany a Daniel Wildestein, el famós marxant d’art parisenc. Han estat uns triomfs, els aconseguits per Coktail Jet, baulats uns amb els altres. Uns triomfs que començaren amb el Criteri de cinc anys i continuaren amb el Ren Baillière, el Prix de l’Etoile, d’Amerique la cursa més important del món i el de France. Coktail Jet no es conformà amb el que havia aconseguit pràcticament tot al seu país i acceptà el repte d’anar a Suècia i disputar el famós premi de l’Eliloppet. Després de classificares per pels feu quart a la seva eliminatòria es presentà a la final. Ben avançada la cursa semblava que la derrota era inevitable per a Coktail Jet ja que, quan els cavalls entraren a la recta final, el francès anava el darrer de tots. Els comentaris eren que hauria d’haver romàs a Paris: que ni la temperatura de Solvalla ni la distancia era una cursa d’una milla l’havien afavorit. No sabien, els que ho deien, el cor que té el cavall ni l’ambició del seu menador. Just quan havien acabat la corba Jean Etienne Dubois va estirar lleugerament la renda dreta per treure el cavall a la part exterior de la pista, el posa “nas al vent” perquè pogués engolir tot l’oxigen que necessitàs per l’esforç que l’esperava i l’animà amb un quasi imperceptible “allez, Jet”. El miracle es produí: els 400 metres mals contats que faltaven per arribar a la meta foren suficients per a que el net de Fakir de Vivier pogués demostrar tot l’incomparable poder físic que posseeix i les ganes inexhauribles de córrer que el caracteritzen. Creuà la línia d’arribada en primer lloc, observat amb admiració i sorpresa els seus adversaris que vint segons abans el consideraven absolutament vençut. Els darrers 400 metres havia anat entre 1.03 i 1.04. Havia, literalment, volat. A partir de llavors Coktail Jet pogué reclamar amb tota justícia qui gosarà discutir-ho el títol de millor cavall del món. Amb la victòria a Suècia entrà a formar part d’un club selecte: els que ha guanyat el mateix any el Grand Prix d’Amerique i l’Elitloppet. Un club tan selecte que només té ha cinc socis: Gélinotte, Jamin, Tidalium Pelo i Roquépine, tots ells realment inoblidables, i, ara, Coktail Jet.

Abans d’escriure la columna he demanat parer al meu amic Pierre Guiffard i ha confirmat la meva opinió: Coktail Jet és el millor. M’ha afegit un comentari que no oblidaré mai. M’ha dit que aquestes són preguntes que hom ha de respondre aviat: sense perdre un segon. Que, si bades, les coses poden haver canviat: el cavall pot haver sofert un lesió irrecuperable o haver perdut la forma de manera definitiva, o haver sorgit als hipòdroms uns aspirant m’ha semblat que Guiffard pensava en Defí d’Anou que demostri que té condicions abastament per posar en dubte qui és el rei. En el trot tot està damunt un fil, diu Guiffard. Com les coses més meravelloses de la vida, afegesc jo.