Francesc Bujosa


Diari de Mallorca

 

NESSUM DORMA

CRISTAL

Gabriel Janer Manila | 24/08/2014 | Diari de Mallorca


La setmana passada vaig acudir a l’hipòdrom de Son Pardo. M’hi convidà, quasi hora per hora, el meu amic Francesc Bujosa, digne catedràtic de la nostra universitat i senyor de les pistes per on corren els cavalls i els poltres més nobles de la cavallerissa illenca, aquells que fan trotar l’aire quan corren. Canta la terra, al seu pas. Perquè, no en tingueu cap dubte, el trot és un dels signes més clars de la nostra identitat col·lectiva. Fou, justament, el dia de Santa Maria Assumpta que l’euga trotona del meu amic va guanyar la copa d’Espanya per a cavalls de dos anys, alhora que establia la millor marca de la seva generació. D’aquesta manera fou com Cristal de Font —té un estel blanc sobre el front que li davalla fins al nas—, esdevingué una estrella. Si voleu, una autèntica vedette.

La cursa durà el temps d’un instant, gairebé els minuts necessaris per fer una volta i mitja a la pista, els metres marcats. He de dir que sóc una mica despistat i quasi no me’n vaig adonar. Quan vaig alçar els ulls, na Cristal havia guanyat la competició. Però vaig gaudir de l’elegància de l’animal, rogenc, com de coure, i bell, i generós. La gent —milers de persones hi eren reunides i, mirau quina cosa, no senties ni una paraula en foraster—, celebrava el triomf de l’euga. Es detenien, sobretot, a l’hora de destacar el seu pedigrí. És filla, no es cansava de repetir el meu amic, de Repeat Love Joeann Nicc, una mescla aristocràtica, si hem de fer justícia. Aquelles paraules em varen fer pensar: Potser, els cavalls —vaig dir-me—, són l’única aristocràcia de sang que queda a Mallorca. Escriu Homer que, per al seu darrer combat, Aquil·les deixà els seus cavalls a Patrocle. Després de la mort d’aquest, els cavalls ploraren com a signe de la seva noblesa. Però es tracta de demostrar-lo, el valor de la sang, cada vegada que corren. No basta esser fill de casa bona. Cada nit a la pista, els divendres d’estiu, el cavall o l’euga ha de provar la qualitat de la seva sang, la velocitat que és capaç d’aconseguir, com manté el pas ferm, fins a quin grau és capaç de mantenir la seva resistència. Resistir és, possiblement, l’acció més heroica.

Sovint he parlat amb en Francesc d’aquest tema: Només compta la sang? No hi val l’entrenament, la formació, tot el que podríem incloure sota el concepte d’educació? La naturalesa del cavall i prou? Però ara sé —va demostrar-ho na Cristal de Font el dia de la Marededéu Morta—, que un cavall que corre amb elegància, veloç, el pas ferm, és una construcció cultural. El resultat d’un projecte en la realització del qual intervenen molts de factors, entre ells la genètica. Però la genètica d’un cavall —perquè és una obra d’art, pròxima a la poesia— és una elaboració cultural. Algú em va dir que no sap veure distància entre Cristal de Font i un sonet de Shakespeare. Una i altre són el resultat de la creativitat humana, de l’enginy, d’aquest prodigi que hem convingut a nomenar intel·ligència.

De sobte vaig alçar el cap. Feia poc que havia començat la cursa. Eren poltres i eugues de dos anys. Corrien, veloços. Resistien. Les posicions tardaren a definir-se. Un, dos, tres competien per treure el cap. Aviat, na Cristal va desmarcar-se. El menador sap quan pot estrènyer. Som a la recta final. Ens arriba el colpejar de les ferradures sobre l’arena de la pista. Són uns cops durs, inquiets, ferms. La cursa és un desafiament, d’una bellesa enèrgica.

El menador ha voltejat amb l’animal. Ha arribat a prop de nosaltres. El meu amic ha recollit el trofeu. Hem anat a visitar na Cristal a les quadres. Tot just acabaven de dutxar-la. He observat la finesa en què està cisellat el seu cap, la manera d’alçar les orelles, de com ens mirava, els ulls vermellencs a causa de l’esforç.

Els coneguts del meu amic el felicitaven, mentre ens dirigíem a la quadra. Li deien: “És una bona euga”. “És una senyora”. “Una gran estrella del trot”. “I té bon pedigrí”. El meu amic no parava de donar les gràcies. Però responia a cada elogi: “I, a més, és una bona al·lota”.