Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 4/08/07

 

Cronos


Si em demanassin quin és el dia que em sabria més greu no ser a Mallorca contestaria sense dubtar-ho molt que no és un sinó dos: el de la Constitució i el diumenge següent. Si aquest dies em sabria greu estar fora de Mallorca, és perquè em perdria el moment, per el bons afeccionats, més important del calendari hípic. És la jornada on són presentats en societat els animalons que encara no ha fet els dos anys. Mai no hi ha concentrades en tant poc espai tantes il·lusions, somnis i esperances.

Aquesta la de la presentació dels poltres de la lletra c fou la magnifica llàstima de la pluja festa que tinguérem els divendres passat a Manacor i diumenge a Son Pardo: Es una ocasió que no es pot perdre ni per un pessimista ni per un optimista. Des del punt de vista pessimista perquè cal saber que per a més de la meitat dels cavalls que es presenten les estadístiques no menteixen aquesta serà l’única sortida a la pista que faran en la seva vida. No podran adquirir una velocitat i una resistència que els permeti competir de forma oficial. La vida és així de dura. Els que som més optimistes hi anam perquè pensam que es probable que poguem descobrir el que serà l’amor de la nostra vida.

Una part ineludible de la festa es conèixer l’opinió dels amics sobre el físic, la manera de trotar i, en definitiva, sobre el futur esportiu dels animalets presentats. Jo vaig demanar al parer a tres persones de la màxima confiança. Dos d’ells foren en Jordi Llull l’home que de cap a cap d’any veu més curses a Mallorca i el manescal Gabriel Mora una peça imprescindible del nostre patrimoni cultural hípic. Dues opinions, idò, de pes. Els dos coincidiren en assegurar-me que hi havia un cavall que destacava part damunt els altres. No era altre que Chiqui Wamba, un dels tres fills de Nittany Star, nascut a Can Jaume Matas de Sineu i ara propietat ara de la quadra Son Vent. La tercera persona a qui vaig demanar parer fou al manescal Pep Garí. En Pep té un cervell amb una estructura semblant a la Decartes. Un cervell que segrega unes idees que ell sol expressar amb una sintaxis pròpia de novel·la negre americana. Ni Ros MacDonalt, ni Chester Himes ni Raymond Chadler són mes dur a l’hora de descriure la bruta i pelada realitat. El de S’Aranjassa em digué que el millor dels que havien presentat seria Cronos, un fill de Lutin D’Isigny, vengut a aquest mon gràcies a la tècnica d’inseminació artificial que pràctica a Menorca l’amic Antoni Roca. Vaig dir-li a en Pep que em semblava que la seva opinió estava massa influenciada pels “papers”. Que era indubtable que Lutin D’Isigny havia estat un guanyador del Prix de L’Amerique, però que, segons m’havien dit, el físic de Cronos no era precisament per presentar-lo a un concurs. El manescal Garí em va dir que el deixàs estar de físic, de bellesa i d’altres literatures: que Cronos seria un cavall que aniria a menys de 1.18. “ Fes-me cas em digué: ho sé cert”. Quan li vaig demanar en que basava una afirmació tan contundent, sense llevar el cap de la revista que llegia, em digué: “l’encalçat més d’una hora i no l’he pogut aglapir” “I tot el temps afegí ha anat de trot”.