Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 04/04/01

 

“Pas per a dues bisties”


En Joan Sunyer és una capella i misser, una mica anticlerical amb el que m’uneix un vella i em sembla que indestructible amistat. Una amistat que varen congriar quan ell era vicari i jo un estudiant insolent que és la forma amable —i jo ho som amable amb mi mateix— de dir estúpid. Discutíem sobre assumptes que podríem etiquetar com a de nova teologia. No aclarirem res, però si ens vàrem fer molt amics, tan amics que en Joan continua estimam-me tot i que diu que he arribat a escriure del tema més baix i groller que hom es pugui imaginar: de bisties. Jo, que sabia discutir sobre el sexe dels àngels!


L’amistat és, tan grossa que hi ha algunes setmanes que en Joan, en fa l’honor de llegir-me. Ho fa amb esperit crític i em retreu els errors que comet, que són mes espessos del que jo voldria. La darrera vegada que m’ha confessat haver-me llegit —encara que no entès del tot— ha estat sobre la columna que vaig fer el divendres passat, on vaig intentar explicar que l’ample del coets americans venia determinada per l’ample que tenien els carros romans estirats per dos cavalls. En Joan Sunyer em va dir que hagués estat oportú contar l’anècdota que coneixíem de quan errem joves del capellà “Bolero”. Te tota la raó i ara miraré de fer cabals.


Es capellà “Bolero” nomia Miquel Estades i era, com jo, natural d’Esporles. Era —diuen els que el va conèixer— un home d’una fe profunda i sense matisos. D’una moral estricta i en certa manera una mica o un molt misogin. Rabiut i d’expressió aspre i rotunda. Cridava contra els pecats i contra els pecadors. Barrejava públicament als que no duien una vida tan virtuosa com la que ell predicava. Una vegada va barrejava tan fort, el mariandos, que feien oli en els bancs de l’església, que es va trencar i l’hagueren d’ajudar a baixar de la trona. Tenia, Dom Miquel, un llibreta on apuntava tots aquells que havien comès un excés contra la moral i els posava penitències una mica desproporcionades. Si sabia que una al·lota havia ballat d’aferrat, l’esperava i el dia del seu casament la deixa rebre el sacrament a l’altar major. Però el capellà “Bolero” tot i el seu caràcter va sintonitzar amb el poble de Maria, i fou un personatge estimat i apreciat pels mariandos. Una de les virtuts que probablement tenia Dom Miquel Estades era que en donava a entendre. Vull dir que sabia emprar un llenguatge directa i clar. Coneixia els extraordinaris recursos metafòrics de la nostra llengua i en feia bon ús. Un dia —ara comença el succeït— el bisbe va anar de visita pastoral a Maria. Eren aquell temps, quan el bisbe anava al pobles amb un cotxo negre i solemne acompanyat sempre del vicari general. Quan el bisbe va arribar a Maria l’església estava estibada i molta gent per defora, que quan va veure que davallava va acudir a besar-li l’anell. Ho feren de manera esburbada i sense gens d’ordre, i aviat es formà un remolí de gent que impedia que el bisbe i el vicari general poguessin avançar cap a l’església. Es capellà va acudir en ajut de la jerarquia a la que l tant respectava i va començar a cridar amb bon mallorquí “Deixau paaas, deixau paaas. Pas per a dues bisties. Pas per a dues bisties, he dit!”. La gernació es va obrir com si fossin les aigües del Jordà i es que el capellà “Bolero” sabia emprar les paraules justes i sabia, també, que el pas per a dues bisties era —és encara?— una mesura d’espai universalment entesa. El bisbe i el vicari general avançaren majestuososm mentres don Miquel Estades insistia: “Pas, paaas per a dues bisties”.