Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 16/12/03

 

“L’edat d’or”


Es proverbial la bonhomia de que sempre donà mostres Joan Miró i segons em contà Lluís Castaldo que l’hi havia contat la senyora Pilar Juncosa a l’única persona que li agrada fer enfadar un poc era al seu gran amic Josep Llorens Artigas. ¿Quina era aquest entremaliadura coneguda de Juan Miro? Únicament en insistir, mentres vivien a París, en que els dos matrimonis —el seu i el de Josep Llorens Artigas, el “Pepitu” com carinyosament l’anomenaven— anassin un i un altre pic a veure la pel·lícula de Lluís Buñuel que estrenada el 1930 que es titulava “L’edat d’or”. “L’edat d’or” fou la segona pel·lícula, després de “Un chien andalou”, que va rodar l’aragonès amb un guió elaborat també juntament amb Salvador Dalí. La veritat es que en aquesta segona pel·lícula la participació de Dalí fou gairebé insignificant. Varen començar a escriure el possible guió a Portlligat, però la intervenció de Gala feu impossible l’enteniment i després del tres dies Buñuel marxà i continua tot la resta de la pel·lícula sol. “L’age d’or”, deia Breton, fou el darrer gran escàndol de la història del cinema. Rodada en blanc i negre i amb una duració de 60 minuts, la pel·lícula fou produïda pel vescomte de Noailles i s’empraren com a fons musical obres de Beethoven, Mozart Debussy, Mendelssohn, Wagner, a més dels tambors de Calanda i fragments del pasdoble “Gallito”. Oficialment en el repart sortien com artistes Gaston Modot, Lya Lys, Max Ernst i el propi Josep Llorens Artigas, el gran amic i col·laborador de Miró i probablement un del tres millors ceramistes mundials del segle passat. Josep Llorens Artigas a la pel·lícula hi feia, ja dic, oficialment el paper de governador. Però sense que figuràs en el repart “el Pepitu” complia altres funcions. I és que a la pel·lícula hi sortia una dona molt mamelluda, però que, degut a la seva edat, les mames ja li penjaven com a dues sobrassades. Buñuel les volia una mica mes erectes, però no hi volia posar sostenidors. La solució fou trobar un home molt petit que des de darrere i dissimulat els hi aguantàs més dretes. El més petit que varen trobar fou sens dubte en Llorens Artigues. No sé si a la pel·lícula s’hi veuen les mans o no, però a Joan Miró aquesta escena el feia riure molt, cosa que emprenyava fort a Josep Llorens Artigas, no tant pel paper que havia hagut de fer , sinó perquè era una prova ben palpable de la seva petitesa, de la qual en tenia una mica de complex. Tan evident era aquesta curtedat d’alçada de josep Llorens Artigas que fins i tot Miro se’n reia una mica. I Miró no era precisament un gegant. Em referesc, naturalment, a la seva alçada física.