Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 1999

 

L’emoció i l’admiració


Quan vaig partir cap a París, acompanyat d’amics i coneguts, pensava que compartiria amb ells dues castes de sentiments: el de l’admiració i el de l’emoció. El de l’admiració els provocaria l’obra del pintor americà Mark Rotko que feia un exposició al museu de la Villa de Paris, i l’emoció l’aportaria la lluita que probablement hi hauria a l’hipòdrom de Vincennes per aconseguir el més bell del somnis que tenen els afeccionats al trot: que un cavall relacionat amb ells —be sigui com a propietari, menador, preparador o simple enamorat— aconsegueixi córrer i aconseguir la victòria al Gran Premi d’Amèrica, front als adversaris més qualificats que hi ha a món.


Els meus plans es vàrem veure tanmateix alterats o, millor dit, invertits, fou al veure la pintura que em vaig emocionar i fou a Vincennes on, a falta d’emoció, vaig dedicar-me al que és més habitual en mi: la pràctica de l’admiració.


Si a Vincennes hi va faltar l’emoció fou perquè un els actors protagonistes del drama va renunciar a interpretar el seu paper. Aquest actor fou Remington Crown i la seva fou una d’aquestes coses absolutament imprevisibles que passen en el trot. I és que ningú no esperava que el cavall que havia adquirit a Suècia la Marquesa de Moratalla es posàs a galopar a la sortida i fos immediatament desqualificat. Ningú havia vist botar mai a Remington Crown i les rendes del fill de Lord of All estaven en les mans mes sàvies de tot Europa—Josep Verbeck— i, tanmateix, Remington Crown va decidir que no volia fer patir ni un sol moment a la seva bella rival Moni Maker.


L’egua americana menada per un normand amb poc encant —quines corbates que du el paio!— però amb gran efectivitat, Jean Michel Bazire. Bazire es va passar tot la cursa a la recerca d’un enemic que a fer via i poder així batre el record de la prova. No el va trobar. Ni el meravellós Defi d’Anou ni la Lovely Godina, que estava en pla de pantera negra, aconseguiren fer-nos creure, ni a nosaltres ni a Moni Maker, ni a J. M. Bazire que podrien presentar cara a la fila de Speedy Crown. Moni Maker es limità a fer bo el que el destí li havia preparat: vèncer el Gran Premi d’Amèrica i convertir-se en el primer animal que es capaç de guanyar aquesta cursa, la de l’Elilopped de Suècia i l’Hambletonian per a femelles, una correguda també de gran prestigi que va guanyar, quan tenia tres anys, a Amèrica.


El fet millor de la cursa succeí, per a mi, abans de la correguda. Fou el moment en que Moni Maker sortir a fer el primer escalfament. Quan la contemplava —era la primera vegada que ho feia en directe— no me’n podia estar de comparar-la amb Josephine Baker, aquell cantant negre de cames llargues. Moni Maker feu en aquest primers escalfaments 3000 metres i arribà altra vegada a les quadres sense el mes mínim signe de fatiga. Sense una gota de suor sobre la pell i amb una mirada plena de serenitat. Aquest primer escalfament ho feu amb el cabriol de braços llarg. El menador quedava una mica allunyat i Moni Maker anava a la seva, segura. Semblava absolutament feliç de trobar-se en el millor escenari de trot del món i de tenir milers d’ulls sobre que observaven embadalits el seu ritme. Una hora abans de la correguda Moni Maker tornà a sortir a la pista i feu 2000 metres ara a un ritme un mica més accelerat i amb el cabriol curt. La tercera vegada fou la definitiva. Aquesta vegada sortí acompanyada de les coristes, que no tengueren altra opció que observar de prop com es convertia en la “vedette” de París. Amb una gran tranquil·litat. gairebé sense emoció.



El entorn humà de Moni Maker


Moni Maker haurà constituït una bella aventura per a molt gent. De tots aquells que ha tingut la sort de topar en algun moment amb ella. Diari de Balears vol presentar alguns d’aquest afortunats sers humans que han establert relació amb la gran dama del trot actual.


El que la cuida

Roman Kogalin és el que es passa el dia amb Moni Maker, li dona el menjar, li fa les piules, la passetja, li neteja la quadra. Kogalin és d’origen alemany i té trenta anys. Un dia es va presentà Jimmy Tacter i li va demanar si tenia feina per ell. Tacter el va encarregar de tres cavalls dolent i coixos. Al cap d’un mesos aquells cavall va començar a guanyar corregudes i Jimmy Tacter li feu un contracte definitiu. Si és que a Amèrica hi ha contractes definitius.


El ferrador

Nom Conny Svenson i va néixer a l’illa sueca anomenada Gotland. Va emigrar a Amèrica on va conèixer Jimmy Tacter. Acostuma a deixar els cascs de Moni Maker molt llargs i cada vegada que la ferra realitza un treball de vertadera artesania. Conny Svenson treballa a New Jersey, però abans de la cursa va fer un viatge ràpid a Paris a fi de deixar els peus de Moni Maker perfectes. A punt de guanyar.


Els criadors

Els Cadwells —David i Federica— són un matrimoni que posseeix una eugassada a Georgetown (Kentucky). Es diu Cane Run Farm. El pare de Federica havia dirigit la famosa eugassada de Castelton Farm i va aconsella al seu gendre i la seva filla que comprassin Nan’s Catch, una egua a la qual la seva filla —Moni Maker— assembla d’allò més. Nan’s Catch havia també guanyat l’Hambletonian de femelles. El semental elegit per cobrir-la fou Speedy Crown. La filla d’Speedy Crown i Nan’s Catch fou batejada com Nursery Rhyme —cançó de bressol. Fou venuda a les subhastes de Tattersalls i el seu comprador, el senyor Smith, li va canviar el nom. Li posà el Moni Maker, que vol una màquina de fer diners. Fou una premonició.



Els propietaris actuals

Nomen Frank Antonacci, Paul Nigito, Harvey Gold, Geoffrey Stein i David Reid. El més important és sense cap dubte Frank Antonacci, un propietari que ha tengut part en sis guanyadors de l’Hambletonian: Lindy’s Pride (1969) Speedy Crown(1971), Probe (1989) Harmonius (1990) Victory Dream (1994) i Continental Victory (1996). Quan varen comprar Moni Maker al senyor Smith, el preu que fitxaren varen ser 65 milions de pessetes mes la meitat del que guanyàs aquell any Moni Moker. Era el tercer any de l’egua i l’egua en va guanyar 75 milions de pessetes per la qual cosa els compradors hagueren de reafegir 37 milions més. En total pagaren prop de 100 milions per Moni Maker. Una rialla si es té en compte la qualitat —enorme— de l’egua.


El preparador

És probablement la gran estrella del trot mundial. Jimmy Tacter va néixer a Suècia. El seu pare —Bo Tacter— era un bon preparador i el seu germà major —Johnny— un gran menador. Els dos li barraven una mica el pas a Suècia, i Jimmy no va voler ser el número tres: emigrà cap a Amèrica. Després de treballar una temporada per Soren Urdin es va establir pel seu compte i ben aviat agafa fama de ser un gran posador a punt de cavalls. El seu primer cavall clàssic fou Baltic Speed. Jimmy Tacter és l’únic preparador que ha aconseguit guanyar les tres corregudes més importants que es fan al món l’Hambletonian (ho aconseguí amb Malabar Man) l’Elitllop (amb Moni Maker) i ara el Gran Prix de L’Amerique. A la sala de premsa de París vaig poder estar ben prop de Tacter i vaig comprovar que la seva talla es ben escafida, però la seva classe, de gigant. Jimmy és també un mestre a l’hora d’enfrontar-se amb els “media”.