Enguany, tampoc


Vull dir que enguany no podré tampoc realitzar un somni o un desig que duc clavat des de que era petit: tenir un cavall que corri i, a ser possible, guanyi el Gran Premi Nacional, la carrera més important sense cap dubte del nostres calendari hípic. En anys anteriors havia fet amb companyia d'alguns amics alguns —pocs i tímids— intents. L'aposta per enguany era més forta a i més arriscada. Em vaig enamorar d'un cavall que tenia probabilitats de corre'l i el vaig poder adquirir. El meu enamorament fou, com quasi tots, en primera instància de caire físic —em varen captivar el color de la seva pell i de les seves crins: era un alatzà de crins i de cabells daurats— però també em va robar el cor el seu caràcter que podríem qualificar d'oví, prou semblant, doncs, al meu. El cavall, tanmateix, presentava algunes altres i importants virtuts a més de la bellesa i la bondat: havia guanyat carreres i havia fet via: 1,16. En el moment de la decisió final vaig recordar el savi consell que sempre em donava l'amo en Mateu Campet: “Quan compris un cavall, que ja faci via, no que l'hagi de fer”. Aquesta precaució no ha estat, tanmateix suficient i el meu cavallet que havia sortit triomfador en algunes carreres —cosa que augmentà la meva fe i esperança— va córrer la carrera més important de la seva vida —la classificatòria per el Gran Premi— amb molts i, tanmateix, desconeguts problemes i amb una baixa forma alarmant. No es classificà. Adéu, idò, al meu somni! Davant la desfeta vaig intentar reaccionar així com vaig imaginar-me que reaccionaria un clàssic de trot francès. Varem decidir, els “trainers” d'USA de Font, i jo mateix amollar el cavall “a la campagne i prés de la nature” com diuen dolçament més enllà dels Pirineos. A continuació vaig conhortar-me amb tot recordant dues dites ben alliçonadores La primera la del acudit del que diu que li agrada jugar al pòquer i perdre i, quan li demanen i guanyar? respon dient que això ja deu ser l'hòstia. A mi em passa el mateix amb els cavalls. La segona és la deguda, em sembla, que a J.C. Onetti que va dir que no voldria que una victòria ocasional li arruïnàs una impecable biografia de fracassos. I la meva biografia cavallista i amb molt d'altes aspectes —quasi tots— es pot resumir com Onetti resumia la seva. El consols que acab d'esmentar no seran, tanmateix, suficients aquest diumenge. Miraré amb enorme enveja els propietaris dels cavalls que participaran en la cursa dels 100.000 euros, però si he de dir la veritat el que més enveja em produirà es pensar en la nit anterior a la cursa. Una nit meravellosa plena de nirvis i esperances que hauran passat. Una nit semblant a la que passava jo quan, de jove, defensava els colors del Can Tunis i teníem el s'endemà un partit transcendental. No voldria acabar sense dir que l'any qui ve ho tornaré intentar. Ho faré mitjançant un cavall que, gràcies a la cavallerositat d'en Jaume Morro i seguint els consells d'en Toni Tur, ha ingressat a la meva quadra. Una quadra que du —no podia ser d'altra manera, eh Gabriel Genovart— el nom de Shane. El cavall és Verí de Font i és un fill —ummh— de “In Love with You”. Si hi ha algú i preferentment alguna que vulgui compartir amb jo els sentiments i les emocions de la possible nit de la revetla de l'any qui ve que m'ho faci saber. No, no vos malpenseu: el que pretenc únicament es vendre algunes accions d'en Verí. El que haveu pensat em conduiria gairebé en tota seguretat a una altre fracàs i ja em vaig ben servit.

Diari de Balears :: 13/04/2011