Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 2001

 

Envellir


Pels que tenim certa debilitat per la cultura francesa és impossible de parlar de la vellesa sense recordar el versos de Ronsard, aquells que comencen per Quand vous serez bien vielle, au soir à la chandelle i acaben amb aquella magnifica recomanació de Vivez, si mén croyez,n'attendez à demain/ Cuillez dès aujourd'hui les roses de la vie. I és que el francesos tenen tot una gran cultura de l’envelliment. També en el cavalls. Mentres que el americans posen tota la seva passió en els animals joves, els francesos gaudeixen de veure com un cavall madura, que és una manera pietosa de dir que torna vell. Perquè el francesos pensen que amb l’edat un cavall, com un amic o un bon vi, pot millorar.


De entre tots els homes de cavalls que millor sabia fer envellir els cavalls era sense cap dubte el senyor George Dreux, un propietari i menador que va dominar el trot muntat en els anys seixanta i setanta. Els seus animals guanyaren quatre vegades el Prix de Cornelier, la més prestigiosa de les corregudes de trot muntat que es fan al món. El Prix Cornelier s’ha dit que era el Premi d’Amèrica per a trot muntat. El 1967 el guanyà amb Querido II, el 1977 amb Fanacques, el 1978 amb Gueridia i el 1979 altre vegada amb Fanacques. Tots ells eren animals que tenien més de set anys, edat a la que els cavalls americans estan absolutament retirats de la competició.


Georges Dreux mori va vint anys i gaudeix, encara, d’un enorme prestigi dins el món del trot francès, ja que fou un professional absolutament dedicat a la seva feina. Un home que va saber innovar i un treballador infatigable. Tenia, Dreux, una especial predilecció per aquell cavalls amb dificultats, però que demostraven voluntat de córrer. Acostumava a dir que un cavall dolent amb voluntat de córrer és molt millor que un cavall bo al que li manca aquesta voluntat. I sabia esperar a que madurassin els cavalls en els que hi tenia. No desesperava.


El que procurava George Dreux era fonamentalment conservar la voluntat del cavall i el no demanar-li esforços per el quals no estava preparat. No desmoralitzar-lo. Una anècdota que conta Philippe Békaert demostra com era el seu respecte per els animals. Era el any 1980 i George Dreux estava ja molt malalt de càncer. Era perfectament conscient de que ben aviat hauria d’abandonar aquest món. Continuava, tanmateix, amb la seva dedicació als cavalls i en aquell any es va destapar una egua seva de nom Ilorda, que va demostrar que era tan bona com les millors, al trot muntat. El Jockey Philippe Békaert després d’un entrenament enlluernador li va dir que apuntàs l’egua al Prix Cornelier que creia que el podria guanyar. George Dreux el va mirar i aguantar-se les ganes — sabia que era la seva darrera oportunitat— li va dir: “Encara no li toca, no està madura, només te sis anys. Seria una injusticia demanar-li un esforç tan gros”. Ilorca no va ser inscrita a la carrera. Un mes després moria G. Dreux, rodejat del mateix respecte que ell havia mostrat sempre pel seus cavalls.