Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 12/05/04

 

Més espanyols


Sí, no vos estranyeu ni penseu que hi ha hagut alguna errata d’impremta he posat com a títol “més espanyols” ben a consciència. Vos assegur també, estimats lectors, que no escric sota la influència de l’alcohol: fa més de tres anys que no he pogut beure vi acompanyat d’amics, que és un del grans plaers de la vida. Ara escric lluny del vi i dels amics que s’allunyen quan ja no pots beure amb ells. No, no estic gat. I si he escrit “més espanyols” no és en venjança de la malifeta del poca solta de Maragall que va tenir la desvergonya de dir que haurem de començar de zero. De zero, senyor Maragall? Oblidant tota la tasca que milers de persones, aquí, a Catalunya i al País Valencià han fet per servar la unitat de la llengua i de la cultura? Començar de zero per poder donar un seient ben remunerat al vostre amic Folch i sense acceptar la molt agosarada aposta del Govern de les Illes de posar una persona de trajectòria tan nítida com Gabriel Janer Manila amb el qual jo he anant a manifestacions contra la política de PP vers la nostra cultura i que hagués dimitit —el conec bé, em cregui— si el PP hagués donat una sola passa contra la unitat i la protecció de la llengua? Hauré de donar crèdit, Sr. Maragall a tots aquells que hem diuen que tot el vi que jo no he pogut beure en tres anys el s’ha begut vostè amb una setmana?

Però no, tampoc ha estat el senyor Maragall el que m’ha fet posar el títol. El argument és que el diumenge qui ve es celebra el Gran Premi Nacional i per a mi és la gran festa d’aquells que creuen que el futur del nostre esport nacional està en donar gran protagonisme a la carreres reservades per cavalls nascut, criats i aregats a Espanya i posar fortes dificultats per la carreres destinades a cavalls francesos vells i esbucats que no aporten res —repetesc: res— al trot del nostre petit país. Alguns amics radicals troben que s’hauria de canviar això de “Nacional”. A mi tampoc m’agrada massa la paraula nacional, però mirau que vos dic: fins i tot acceptaria que es pogués dir Gran Premi d’Espanya si, a canvi, ens venguessin de Madrid un bon grapat d’euros per estimular la cria del cavall i el desenvolupament de la nostra llengua i cultura. I així, per ventura, fins i tot em sentiria un poc més espanyol.

Però després d’aquesta perorada fonamentada en un materialisme dialèctic de poble del que he de parlar és de la carrera de diumenge qui ve. La cursa més important de l’any, la cursa que forma el pal de paller del nostre esport. Una carrera que al meu —és un mode de dir— parer estarà molt condicionada pel virus i els bacteris que se n’aprofiten de la acció dels primers. Juan Ramón Jimenez va parlar de la primavera com l’estació nua i cruel i pels cavalls ho es, la primavera, una estació ben cruel. Son molts el microorganismes que els agrada la primavera i molts els antígens que es produeixen aquests mesos. Tots ells provoquen inflamacions de les vies aeris dels èquids i alteren el seu estat de forma. Aquest Gran Premi Nacional 2004 del cavalls el noms dels quals comença per la lletra J —tenen tres anys i alguns no hi arriben— tenia tres grans favorits: James C.P, Jack des Monmes i Juliano des Font. Per culpa de les inflamacions de les vies respiratòries El primer està retirat de la cursa i el altres dos quasi no han pogut entrenar els darrers dies. El resultat és que és una carrera més oberta que mai —que gairebé tots poden guanyar— i dir això vol dir que els que fèiem pronòstics no es podem equivocar i per tant no podem perdre el lloc de columnista. N’hi ha que diuen que la carrera s’hauria de canviar de data. És un qüestió oberta. No hi, ja dic, favorits Però jo tenc un pressentiment i està lligada al nom de Jack Daniels. Jo ja sé que es un cavall molt difícil a les sortides i que, segons l’amic Xisco Pascual té una cama que té un moviment una mica sospitós, però, que voleu que vos digui? El nom m’agrada. No es per mor del meu amic el poeta Jaume Pomar, que no sé si en deu un sopar o li dec i que sempre beu aquesta casta de wiskey, sinó perquè inevitablement em fa recordar —el wiskey, no en Jaume Pomar— la creuada de cames que fa na Sharon Stone a la film que crec que es titulava “Atracció fatal”. Que és, per a mi, el de na Sharon un record inútil? Com quasi tots.