Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 20/10/00

 

T’esperaré


M’agradaria que algú —un periodista o un alumne— en lloc de preguntar-me que em sembla l’ecotaxa o com serà l’examen, em demanàs, qualque dia, quines son les cançons franceses que preferesc. Es clar que em posaria en un compromís, però un compromís agradable perquè em faria dubtar entre un esplet de cançons que he estimat amb passió. Aprofitaria la pregunta per repassar i gaudir mentalment la música i la lletra de “La vie en rose”, “Ne me quitte pas”, “Les feuilles mortes”, “Que reste-t-il” o “Et maintenant”. Però després de pensar-ho be, probablement no seria cap de les esmentades la elegida, sinó una cançó que s’anomena “J’attendrai” i que comença amb els versos aquells que diuen “J’attendrai tout le jour et la nuit, j’attendrai, toujours, ton retour”. Fou, “J’attendrai”, una meravellosa cançó d’amor, una cançó d’aquelles que en bon mallorquí anomenam “d’abandono”. L’escriviren, el 1939, D. Olivier i L. Poterat. Tanmateix la historia de “J’attendrai” es complicada perquè va ser utilitzada pels nazis que la feien sonar en el camps de concentració quan algun presoner havia escapat. Era una advertència i una eina psicològica per desmoralitzar als que quedaven. La cançó tenia tanta qualitat que va poder superar la malifeta dels alemanys i fou molt popular en els anys cinquanta i seixanta. Jo l’he sentida cantar a Yves Montand, Dalida, Josephine Baker i no m’atreviria a afirmar si també a Eddie Piaf. La cançó fou traduïda al anglès i en feu una dolça versió Bing Grosby. En anglès la cançó tenia un títol una mica més ambigu i es deia “I’ll be there” que vol dir: jo seré allà. I podriem afegir, esperant-te.


Per a lectors de mes de quaranta anys —els de menys ja hauran abandonat, n’estic segur, la lectura de la columna— els diré que si he fet aquesta disquisició nostàlgica és perquè l’altre dia vaig llegir unes declaracions o s’emprava aquesta expressió anglesa de” ser allà”. “She will be there” és el que li va dir Jimmy Tackter a Julie Krone la “jockey” que havia de pujar damunt na Moni Maker per intentar batre la millor marca mundial de trot muntat. Jimmy li va dir que començàs sa prova a un tren no molt fort i que el final acceleràs. Li va dir que no dubtàs gens ni mica que, quan ella ho necessitàs, Moni Maker “will be there”: que l’egua entendria perfectament el que sol·licitaven d’ella i ho faria. Els pronòstic de Jimmy TacKte es varen complir. Moni Maker i Julie Krone feren els primers 400 metres de la milla a 1.14. Fou, llavors, que Julie li digué: “ara anem” i Moni Maker va començar a trotar a 1. 09. Com cap altre cavall en el món ha estat capaç de fer. La milla en global la va cobrir a 1.11. Nou record del món. Un botó d’or a una carrera esportiva incomparable.


Fou la darrera actuació pública de Moni Maker. Ara a l’egua li espera una vida meravellosa. La de pasturar cada dia en els prats de Kentucky i surar els fills que tendrà. Kentucky és el lloc del mon on millor creix l’anomenat “bluegrass”, l’herba que prefereixen els cavalls. No seran pocs el capvespres que, quan necessiti algun pensament gratificant, acudiré a pensar amb na Moni Maker pasturant amb placidesa mentres el crepuscle avança amb suavitat sobre l’herba de floretess blaves de Kentucky. “She will be there”.