La meva estimada Aina



Aquest és el darrer article que escric per ser publicat en el format actual del Diari de Balears. Estaria justificat, doncs, lliurar-me a un, encara que tímid, exercici de nostàlgia, de síntesi, o d'agraïment a la Direcció i als lectors que han suportat les meves ocurrències. No ho faré. No parlaré avui del passat, sinó del futur, no de records, sinó d'il·lusions. Tenc, per fer-ho, una excusa bona i és que quan hom decideix escriure a un diari —a fer el que algú va batejar com a literatura d'urgència— ha de saber i ha d’admetre que és l'actualitat la que comanda. I l'actualitat em diu que el proper diumenge esdevindrà un fet de gran importància per a tots els afeccionats al trot, una de les senyes més clares de la nostra identitat. A Madrid, mai no han pogut entendre que el nostre idioma és el català i que a nosaltres, com a balears, ens agrada més veure trotar els cavalls que no galopar, com ho fan els cans. L'esdeveniment al qual faig esment és la cursa anomenada Gran Premi Nacional que es correrà diumenge, dia 19 de maig, a les 17.50 hores a l'hipòdrom de Son Pardo. Ja no puc estar més a dir que, enguany, una egua de la meva propietat correrà aquesta gran carrera. És una il·lusió que tenc des que era ben petit i que he hagut d'ajornar més de cinquanta anys. El d'enguany és el tercer intent. Els dos anteriors, els dels dos anys passats, per diversos motius varen ser un fracàs. Ni USA de Font, ni Verí de Font aconseguiren classificar-se; però, enguany, N'Aina de Font, en guanyar el Criterium dels Dos Anys s'assegurà un lloc en el primer pilot. L'adquisició de N'Aina no fou producte d'un enamorament a primera vista i per motius físics. Els meus amics i molts dels afeccionats als cavalls saben que des que vaig veure la pel·lícula Shane —“Raices Profundas” en castellà— tenc una gran preferència pels cavalls alatzans i clenxats. N'Aina no és una egua alatzana, ni té un físic esplendorós. El meu enamorament fou més de caire moral. Vaig veure en aquella egüeta negrosa, estelada i de físic reduït, una voluntat insubornable de córrer i de concentrar-se en la feina. Eren unes qualitats que contrastaven amb les meves: poc voluntariós i més afeccionat a badar que a treballar. Els psicòlegs diuen que els enamoraments de caire moral acostumen a ser més duradors i més satisfactoris que els basats únicament en el físic, en l'atractiu sexual. La meva benvolguda Aina ha estat fins ara una bona amiga que ha complit sempre. Ha corregut nou carreres i sempre ha fet primer o segon. Tampoc no l'han desqualificada mai. Pot guanyar diumenge que ve? És possible, però poc probable. Diuen que en el rendiment d'un cavall de carreres hi influeixen quatre factors: la classe i el cor del mateix cavall, l'entrenador, el menador i el propietari. N'Aina en té tres, d'aquests factors, que són molts bons, però el quart —endevinau quin?— és molt magre: un debutant, un neòfit. Un enamorat vell i, tanmateix inexpert, que té ben clara una cosa: que encara que la quasi adolescent egua no guanyi la carrera mai no podrà compensar-la adientment per les emocions i els enravenaments morals —tant rars i difícils com els altres, a la meva edat— que ja li ha proporcionat, la meva estimada.


 

Diari de Balears :: 15/5/2013