Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 07/06/02

 

Faetont

Es probable que si fessin una enquesta entre la gent no especialitzada i demanassin quin es el menador de cavall mes conegut, la gran majoria respongués que Ben-Hur. Però en el mon antic fou un altre el menador mes famós i aquest duia el nom de Faetont. La majoria dels lectors del Diari de Balears sabran que Faetont dona nom a aquest tipus de carruatge que tant s’empra en les demostracions de doma i que du el nom de faetó, havent perdut —no sé per quines estranyes raons gramaticals la ena i la te finals. Ja ho explicaran els filòlegs.

El que a mi avui m’agradaria explicar es qui fou aquest menador tan famós que nomia Faetont. El seu país d’origen era Etiòpia i era fill d’una princesa que assegurava que el pare de Faetont havia estat el Déu del Sol, es a dir, Apol·lo. Un dia, quan encara era un al·lot, Faetont jugava amb un amic i aquest li digué que no era veritat que son pare fos Apol·lo, que la mare estava o es feia la boja i que ell era un ingenu si s’ho creia. Faetont se’n tornà a casa, li va contar a sa mare el que li havia dit el seu amic i li pregà que li domàs alguna prova de que realment Apol·lo era el seu pare. La mare li contestà que ho anàs a comprovar ell mateix, que marxàs cap a l’Est i que allà lluny, sobre les muntanyes, més altes trobaria el magnífic palau on habitava el seu pare i que li demanàs o veure si era vera o no que era el seu fill. Faetont no hi pensà dues vegades i partí cap a l’Est. Creuà Pèrsia i també les terres estranyes de la Índia. Finalment arribà a les altes muntanyes allà on acabava el món. Era de matinada quan en el cap curull de les muntanyes pogué veure un palau d’or i bronze amb les portes de plata. El palau resplendia amb una gran brillantor. Després d’entrar en el palau Faetont es dirigí cap el trono on seia rei Sol i li demanà si era son pare. Apol·lo li digué que sí i perquè no en tengués cap dubte li atorgaria l’obsequi o el favor que li demanàs. Faetont, que tenia com a principal vocació la de menar cavalls, no ho dubtà gens i digué que el que volia era poder menar el carro d’Apol·lo, que duia quatre sementals enganxats i era l’encomanat duia el calor i la llum per tot l’Univers. El rei del Sol li digué que no podia accedir als seus desigs, que els cavalls eren molt mals de menar i que si se desviava del seus camí podria ocórrer una gran desgràcia. Una desgràcia de abast universal. Apol·lo li digué a Faetont que triàs qualsevol altre: perles diamants, palaus, robes. Però Apol·lo devia desconèixer el que és un menador jove de vocació que per res canviaria la possibilitat de menar el cavall —o el cavalls perquè en el cas de Apol·lo eren quatre els que tiraven del carro— per cap altre regal. Canviaria per res en Joan Parrona la possibilitat de menar en Varenne? Faetont digué que no que el que realment volia era menar el carro d’or amb els cavalls més ràpids de l’univers. Apol·lo accedí finalment a la petició. Varen treure els cavalls que custodiava la deessa Aurora, els enganxaren i Faetont agafa la regnes. Com que Faetont era jove i una mica pretensiós va voler demostrar que ell podia fer-los fer més via que ningú a aquells quasi divins cavalls. Agafa el fuet i els pega dues fuetades. Els cavalls es varen desbocar, i Faetont va perdre el comandament. El carro d’Apol·lo —el carro de la llum i de la calor— anava a la deriva i posa en perill tot l’univers. Es va atracar a la terra i va passar prop de Sàhara, que era un bosc, el convertí convertí en un desert. El grecs retgirats del que pogués passar, acudiren a Zeus perquè hi posàs remei. Zeus no se’n està de verbes amb un llamp fulminà Faetont. Apol·lo plorà la mort del seu fill durant un dia sencer.