Francesc Bujosa :: Pàgina oficial

 

Ferrar o no ferrar: that’s the question


“To be or not to be that's the question”, és a dir, “Ser o no ser: aquesta és la qüestió” és probablement la més coneguda de les frases de la literatura universal. Com tot el món sap, correspon a l'obra Hamlet de l'anglès Shakespeare. Els economistes actuals —gent sense ànima— afirmen que Shakespeare es va equivocar, que la frase no hauria d'haver estat “Ser o no ser”, sinó “Tenir o no tenir”. Però per a nosaltres, els cavallistes, el que és important, la pregunta transcendental no és ser o no ser ni tenir o no tenir, sinó ferrar o desferrar, fer córrer els cavalls ferrats o desferrats. Aquesta és la gran qüestió. I és que córrer desferrat darrerament s'ha posat de moda en quasi tots els hipòdroms de trot del món. Per posar un exemple, n'hi prou de dir que en el darrer Prix d 'Amerique dels devuit cavalls que hi participaren, n'hi havia catorze que anaven desferrats.

No són pocs els entesos que afirmen que córrer desferrats ha estat la gran revolució dels darrers anys en el món del trot i comparen aquesta revolució a la que va significar l'estil Fosbury en el salt d'altura. Una revolució, ja dic, molt importat i tot sembla indicar que durable. Sense pes als peus i sense el ferro que separa el casc de la pista, les cames són més lleugeres i hi ha menys perill que una cama colpegi una altra. El cavall es troba més segur i és més valent. Els experts diuen que en desferrar un cavall, el cavall guanya un segon per quilometre, la qual cosa significa arribar 30 metres més endavant en un carrera de 2.100. Hem de convenir, idò, que tot i que encara té molt de detractors, córrer desferrat ha significat un gran avenç pel que fa a la velocitat del cavall; però, també, cal dir que, curiosament, ha estat una evolució —o una revolució, si voleu— que ha consistit a tornar enrere molts de segles (dotze o tretze) quan, fins llavors, els cavalls corrien també sense ferrar. A l'època clàssica, els grecs protegien els seus cavalls de carreres amb una mena de sandàlia de cuir i els romans amb una espècie de sabates de ferro. Tanmateix a Europa, la ferradura, tal com la coneixem avui en dia, no apareix fins a l'Edat Mitjana amb la finalitat d'impedir el desgast de les peülles quan el creixement de la corna que forma el casc no és suficient per reposar la queratina perduda per abrasió.

En el món de les carreres, les ferradures, copiades en principi de les dels cavalls de batalla, evolucionaren molt durant tot el segle XX i passaren de pesar molts de grams a pesar-ne molt pocs, a ser molt lleugeres gràcies a haver pogut reemplaçar el ferro per altres materials menys pesats. Després de la Primera Guerra Mundial, l'entrenador americà Leigh va aconseguir guanyar moltes carreres de galop fent que els cavalls que entrenava utilitzassin ferradures molt més lleugeres que les dels seus adversaris. Fou tal l'èxit aconseguit que Leigh fou acusat de dopar els seus cavalls amb arsènic. Un gran innovador, en el sentit de llevar pes a la ferradures, fou Charlie Mills, un entrenador també americà, però afincat a Paris, el qual fou conegut per ser el preparador de la gran Gelinotte, probablement l'egua més famosa i més estimada —tenia uns ulls de gasela— que hi ha hagut mai a France. Gélinotte va neixer l’any 1950 a Croissanville. No es va entendre mai amb el seu primer preparador, que la va posar en mans de Mills que li va dedicar tota casta d'atencions fins que l'egua es va enamorar d'ell i junts varen escriure una bella història d'amor, amb banyes, desamors i tendres reconciliacions incloses. El resultat d'aquella amorosa relació fou immillorable. Entre moltes altres victòries, Gélinotte aconseguí dues vegades guanyar l'anomenada tripleta francesa: El Prix d'Amerique, el Prix de France i el Prix de Paris. Diuen els entesos que el que propicià tants d'èxits fou que Charlie Mills provà de manera infatigable fins trobar unes ferradures molt i molt lleugeres fetes d'alumini, el metall que tant agradava a Napoleó. Un esdeveniment molt senyalat i que començà a posar de moda el fet de córrer desferrat va ocórrer l’any 1980. Una història lligada al menador i preparador Leopold Verroken i a un —segurament el millor— dels seus grans cavalls: Eléazar. Eléazar (1970) un fill del gran Kerjacques havia arribat al centre d'entrenament de Verroken de pollí i va començar la seva carrera victoriosa l’any 1974 guanyant el Prix De Selection. Després d'alguns anys sense quasi cap victòria, Eléazar reprengué els èxits el 1977 guanyant, aquell any, el Prix de France, el Prix de Paris, el Criterium de Vitesse de la Còte d'Azur i l'Elitloppet. L'any següent repetí la majoria d'aquestes gestes i, el 1979 s'hagué de conformar amb el Prix de París, la carrera marató. Molt feble de cames, el 1980 semblava que la carrera d'Eléazar s'hauria acabat perquè, a més de tenir 10 anys, tenia les cames amb múltiples inflamacions. Els veterinaris pensaren que l'única manera de recuperar era operar-lo. Verroken s'hi oposà i el tengué un més en repòs sense sortir de la quadra. Li construí una piscina perquè pogués nadar cada dia i, finalment, decidí fer-lo participar al Prix d'America. Eléazar ho aprofità i guanyà a la manera de sempre, atacant des de darrere. Era un gran rematador, Eléazar, i Verroken decidí que la darrera carrerad’Eléazar seria el Prix de France que ja havia guanyat dues vegades. Com que era la darrera carrera de la seva vida ja no hi havia por —ja no hi havia cap problema— si Eléazar es desgastava el casc durant la prova i Veroken decidí que Eléazar corregués sense ferradures. La carrera fou un èxit enlluernador: Eléazar guanyà amb més facilitat que mai i, fins i tot, va batre el seu propi rècord. La gesta quedà gravada a la memòria de molts de preparadors que, a poc a poc, incorporaren la novetat de córrer sense ferradura entre les seves estratègies. Ja més propers als nostres dies, un altre gran nom del món del trot adopta la tàctica de les ferradures amb molt poc pes fins acabar per llevar-les del tot. Faig esment al suec Ulf Nordin, un del professionals més prestigiosos del trot europeu. Aviat foren munió els qui s'hi apuntaren al fet de desferrar el cavall abans de la carrera.

En un principi, es pensava que l'avantatge que donava anar desferrat era per mor que, sense gens de pes suplementari, el cavall podia llançar més endavant les seves cames. Avui en dia es creu que la raó és que si bé és vera que a la corna no hi ha terminacions nervioses de caire dolorós —es pot manipular sense que el cavall mostri cap símptoma de dolor— sí que n’hi ha de nervioses propioceptives que permeten saber al cavall la casta de terreny que trepitja i aquesta informació li dóna més seguretat i un major control sobre el moviment. Una seguretat i un control que impedeixen que el cavall feri amb el casc d'una cama alguna de les altres tres cames. Són tants els avantatges que suposa, avui en dia, córrer desferrat que algú ha dit que si no ho fan tots el cavalls és degut que el trot francès està dominat per homes procedents de Normandia, i Normandia està poblada per homes molt conservadors, molt poc inclinats —gens— a qualsevol casta d'innovació tècnica. Preparadors que encara s'aferren a la idea de la necessitat de protegir el casc contra l'excessiva abrasió. Aquesta mateixa persona ha dit, amb un llenguatge una mica per ventura agressiu, que els propietaris que tenen un preparador que fa córrer els cavalls ferrats haurien de pensar en demandar-lo per danys i prejudicis, pel que els advocats en diuen “lucro cesante”.

Gran premi nacional de trot 2011. Consell de Mallorca. pàg. 46-47. Palma. 15 maig 2011.