El que és normal és el fracàs


Com és ben sabut, la paraula normal s'ha d'emprar fonamentalment per indicar que un fenomen o un fet és molt freqüent. En aquest sentit no hi pot haver gaires dubtes que, tant en el camp de la natura com en el social, el que és normal —el que és més freqüent— és el fracàs, la derrota. Els genetistes de mentalitat evolucionista han determinat que de cada cent mutacions només una, en el millor dels casos, origina un individu que presenta avantatges adaptadors respecte al seus germans, a aquells, de la mateixa espècie, que no han sofert l'esmentada mutació genètica. Les altres noranta-nou mutacions originen individus menys dotats per a la lluita, per a la supervivència: originen éssers destinats a esvair-se. El mateix passa en el món de la política, de l'economia i de la cultura. Quants n'hi ha dels nombrosos polítics que comencen la seva carrera plens d'il·lusions i d'expectatives que aconsegueixen guanyar-se les sopes en aquest complicat món? Pocs, molts pocs. I dels que no ho aconsegueixen?

Moltíssims: l'absoluta majoria. I les empreses? Quantes n'hi ha, de les que es creen noves, que durin més d'un any? Ni una dècima part. Els meus coneixements del món de la política i de l'economia són, ja ho sabeu, absolutament precaris. Una miqueta més em toca saber del món de la producció intel·lectual de caire científic i humanístic. En el primer camp, Garfield ha demostrat que més del 80 per cent d'articles científics no han rebut ni la més mínima atenció per investigadors posterior. Són avortaments. I quants dels que aspiren a ser creadors artístics o esportistes són, després, capaços de guanyar-se la vida amb l'activitat que tant els agrada i per a la qual sentien tanta vocació? Menys de l'1%, ho podeu creure. Sí: tant en el món de la natura com en el social el fracàs, la desfeta, la mort prematura és el normal, el que cal esperar quasi sempre. Quan escric aquestes ratlles estic a punt d'aconseguir personalment, un altre fracàs, una altra desfeta. Com possiblement saben quasi tots els meus amics i alguns lectors, tenc un cavall de trot que està inscrit a les eliminatòries per poder disputar, el proper dia 15 de maig, l'anomenat Gran Premi Nacional, la cursa més prestigiosa del nostre calendari hípic. 50.000 euros esperen el guanyador. El meu cavall, si vol aconseguir l'esmentat premi, haurà d'entrar entre el tres primers d'una eliminatòria de sis i, després, guanyar els altres quinze classificats per a la final. Des del punt de vista matemàtic està clar que Usa de Font —és el nom del meu cavallet— té una probabilitat de guanyar contra 31 de perdre en la prova probablement més important de totes les que disputarà en la seva vida. En realitat era major fa dos mesos quan el cavall va triomfar en algunes carreres sense manar feines, però, per causes que desconeixem, darrerament han aparegut problemes que fan que el cavallet es trobi molt insegur en els revolts i que tengui una forta tendència a galopar, la qual cosa significaria la seva desqualificació immediata. La seva probabilitat de guanyar avui en dia és, en realitat, idò, molt inferior d'1/32.

No us podeu imaginar com m'agradaria demanar-li, a Usa de Font, què li passa: on té mal? Però això és impossible —impossible que em contesti, és clar. Esbrinar on està la feblesa sembla, doncs, una tasca d'allò més complicada. És per mor d'aquesta alta probabilitat de perdre i amb l'intent de relativitzar el més que probable fracàs que he acudit al pare Darwin per recordar el que deia al principi: que en aquesta vida el normal és perdre i l'extraordinari, el que és realment sorprenent, és guanyar. Però, per si Darwin no és suficient per conhortar-me, tenc preparats dos recursos més. El primer és tornar a veure la pel·lícula Shane en què el meu heroi, Alan Ladd, que era el més bon al·lot, el més valent i el més ràpid de l'oest, en surt dignament derrotat de l'intent de refer la seva vida. El segon és el de remembrar aquella frase de Tennyson: "Més val haver estimat i haver perdut que no haver estimat mai", que jo crec haver escoltat per primera vegada en algun bolero sud-americà. I és que Darwin, els "westerns" —especialment Shane— i el bolero sud-americà constitueixen els tres pilars bàsics de la meva magra, però meva, educació intel·lectual i sentimental. La que em fa estimar, ara més que mai, Usa de Font.



COMENTARIS DELS LECTORS (En ordre de més recents)

Joan Capó

Són quatre eugues: Antares, Rigel, Altair i Aldebaran.


Cocou.

Li record aquella lliçó sobre cavalls que li dona l'amo àrab dels quatre cavalls, també àrabs, que li deixa a Ben-Hur per a la gran carrera. Quatre cavalls molt diferents i que se complementen: Antarés, Aldebarán, Alcer i Rigel. Els quatre són nom d'estels del cel. L'obra és de Lewis Wallace, general nordista i company de Lincoln.

Diari de Balears :: 30/04/2011