Francesc Bujosa - Pàgina oficial

 

18/4/2004

Gabriel Oliver: cara al mar


Divendres fou la darrera vegada que el vaig citar. Era a una reunió amb representants de la Reial Acadèmia de Medicina, de la Universitat i de la Cambra de Comerç i fou Joan Gual de Torrella el que deia a Carles Manera la importància que segons ell havien tengut els amos de possessió en el desenvolupament econòmic de Mallorca i que aquest aspecte s’havia estudiat poc. Jo els vaig dir que aquesta era exactament la tesi que em repetia Gabriel Oliver Capó en les converses llargues i freqüents que acostumàvem a tenir i destinades a entendre la nostra terra. Quan vaig esmentar l’amic el cor se’m va estrènyer, perquè sabia perfectament que en aquells moments estava lliurant la darrera batalla de la seva vida, aquella que tots hem de perdre. Em conhortava una mica pensar que aquesta lluita la feia des del lloc on havia triat: a la nova casa cara al mar i seguint el vol de les gavines des d’un bell dormitori que va dissenyar, per ell, el seu fill Jaume, ja arquitecte i que segueix ampliant els seus coneixements a la més prestigiosa de les escoles d’arquitectura dels Estats Units. Sabia, també, que la ciència més ortodoxa i més avançada l’ajudava a tenir una placidesa que, malauradament, es convertiria en definitiva. Coneixia que prop d’ell hi havia tots el seus sers estimats —la seva esposa, la seva filla, la germana, la nora, la neta— i penjats a les parets el quadres d’autors que admirava com Úrculo, Corberó, Ulbricht, Miquel Barceló i Joan Miró, encara que els millors i els que fins i tot en aquells moments donaven una alegria contagiosa a la casa eren el del seu fill Pere, els quadres del qual ens ofereixen continus homenatges a la vida, a la ironia a l’humor. Una mica més enllà hi tenia la seva biblioteca on s’hi acumulaven esperant un ordre definitiu llibres de medicina, de clàssics de la Otorrinolaringologia i literatura de creació tant en castellà com en català. Hi destacaven per a seva extensió —44 volums— les obres de Josep Pla. N’hi havia de fatigats com els de Ruyard Kipling i altres més complicats com els de Deleuze, Braudillard i de Lacan. Ens havíem promès que el primer que els entengués aniria a casa l’altre, que hi posaria el sopar, per aclarir-li tan envitricollada prosa, com la que tenen aquests francesos.

He volgut dir abans que a Gabriel Oliver li hagués agradat ser amo de possessió i no ho va ser perquè els temps no hi anaven a favor i perquè una altra vocació va guanyar a la primera: era, aquesta segona, ja ho podeu endevinar, la de metge. Un ofici que l’omplia d’orgull. Religiós i bondadós com era Gabriel va comprendre que la millor — i si no la millor la més immediata— manera de fer el be als altres era ser un seguidor de Hipòcrates o Galé. A la Universitat de Barcelona, el metge Oliver Capó va decidir especialitzar-se en Otorinolaringologia i la seva decisió va ser deguda —com quasi totes i també la meva— a l’enlluernament que en ell va provocar la figura del catedràtic Azoy, el qual també li demostrà les seves simpaties i complaences. Gabriel hagués donat alguns dits de la seva mà, aquells que no l’impedissin d’operar, per seguir la carrera universitària per continuar amb la recerca i, sobretot, en la docència per a la qual —ho puc assegurar— tenia unes excel·lents condicions. Però Gabriel era mallorquí i va renunciar a la seva carrera universitària per integrar-se a la medicina de Mallorca i després de fer oposicions va ser anomenat Cap de Servei d’Otorrinolaringologia de Son Dureta, on dugué, per tothom, una encertada tasca. Dominava com poc la relació entre el metge i el malalt i encara no fa molt —per ventura dos mesos— vaig acompanyar a una pacient extraordinàriament nerviosa que tenia un tumor benigne al coll i quan Gabriel li va explicar el que li faria, que no era una nimietat la pacient va mudar de verd en blau i va quedar absolutament assossegada.

Els dos valors més importants que servava Gabriel eren la bondat i l’amistat. Fou aquesta la que li va fer dur a acceptar el càrrec de Conseller de Sanitat que li oferí el seu amic Gabriel Cañellas. Ell va dir-li a Cañellas que no tenia cap preparació i Cañellas li va respondre que estava, idò, en les mateixes condicions que tots els altres membres del Govern però que si tiraven la barca a la mar estava segur que surarien. No és ara el moment d’enumerar les seves tasques política sanitària —quants de centres de salut en pogueren obrir gràcies al seu enteniment amb els batles de poble fossin del partit que fossin? Tampoc poden treure comptes del fruits del “projecte home” que tant va recolzar, però si es té en compte la precarietat de mitjans que posseia estic segur que la història jutjarà de forma altament favorable la seva tasca. No sé si fou per aquest darrer o altre motiu que vaig poder conèixer, gràcies a Gabriel, el seu bon amic bisbe Teodor Ubeda. Jo practicava amb Dom Teodor la volguda modalitat valenciana del català com aquella metàfora esplèndida “d’anar com cagalló per sèquia”, i ell m’obligava, cada vegada que sopaven junts, a contar-li com sense adonar-me’n a París, a una subhasta, m’adjudicaren una cavall vell, sanat i coix i la pena que vaig passar davant un miler de francesos al intentava explicar-li, al que dirigia la subhasta, que l’únic que volia era dir-li, a la meva dona, que seia unes files més endavant que estàs tranquil·la: que no en compraria cap, de cavall.

Jo estic i estaré sempre molt agraït a Gabriel Oliver. Gràcies a ell, a Nadal Batle y al bons oficis de Miquel Roca vaig aconseguir un del somnis de la meva vida: venir a ensenyar a la Universitat del meu petit país. Encara que això m’obligàs a repetir una cosa realment abominable con són les oposicions a càtedra. Vaig guanyar per fortuna per incompareixença dels adversaris, que es la forma que produeix menys ferides. He de dir immediatament que cap del tres —ni Gabriel, ni Nadal, ni Miquel— intentaren mai cobrar-me l’enorme favor que m’havien fet. Jo per agrair-los el favor he intentat modestament fer la feina el millor que he sabut, vaig fer alguns papers perquè a la Universitat Mallorca es poguessin fer cursos de doctorat i he participat en totes les activitats on han reclamat la meva quasi inútil —en som ben conscient— presència.

Es conegut que Gabriel i jo teníem concepcions polítiques prou allunyades, però això no ens impedí congriar una gran confiança i fer algunes tasques junts. Jo li vaig dirigir la seva tesi doctoral —junt haguérem d’aprendre a manejar l’ordinador— i junt varem dirigir la tesi d’Isabel Ensenyat. També vàrem col·laborar en la redacció d’una Enciclopèdia de Medicina que va editar el Grup Serra i que dirigí el simpàtic i inefable Doctor Beltran. Si fou possible es perquè ens unia una cosa que està per sobre la ideologia: és l’amistat, un del més bells productes de la cultura. Els dos compartíem, respecte a l’amistat un punt en comú —ell me deia que l’havia après de mi i jo l’insistia que era a l’inrevés. Aquest punt era el de no consentir que en la nostra presència es llevàs la pell a cap amic. Encara que això suposàs renunciar a tenir informació — i en Biel i jo ho érem, ben curiosos— i tot d’una que algú començava a parlar malament d’algun amic afirmaven que la nostra opinió era un altre, que canviassin de tema o que si no, ens permetessin absentar-nos de la conversa. Per acabar jo sé que en Gabriel no va tenir ni de prop els agraïments que mereixia. Fins i tot va sofrir algunes traïcions de gent a la que ell havia ajudat. Sabia que n’havia quedat nafrat, però davant mi mai en va parlar malament. Va voler una vegada més ser senyor dels seus silencis i no esclau de les seves paraules.

Gabriel ja saps que ara estam tots sense tu, però que estarem tots amb tu. Fins prest.