Francesc Bujosa


 

Pròleg d’en Xesc Bujosa a

Gloses Trotant!

d’en Joan Bibiloni


Poques vegades en la vida –per ventura cap– he rebut proposicions tan il·lusionants com la que em féu, fa un parell de setmanes, en Joan Bibiloni, el conegut músic manacorí de Can Caixeta. Es tractava, ni més ni pus, d'escriure dues pàgines que servissin de pròleg a un llibre de glosses que ell ha confeccionat sobre el món dels cavalls i, especialment, sobre els cavalls de trot. Com podia dir que no a tan engrescadora possibilitat, que em permetia parlar de dos amors que m'han acompanyat tota la vida i que nasqueren, com quasi tots els grans amors, abans de fer la primera comunió? Faig esment –ja ho podeu suposar– als cavalls i a les primeres paraules que vaig aprendre: mare, t'estim, vermell, blau, cadernera, rosella, covar... També tenien nom, naturalment, quasi tots els primers cavalls dels quals em vaig enamorar de ben petit. Era, el primer, el d’Aribel, una egua de carreres que anava a veure molts de dies, a posta de sol, a la finca de Son Sant Joan i, si encara llaurava –ja sabeu que els cavalls de trot han estat sempre multifuncionals–, jo, gairebé de bracet amb ella, l'acompanyava, tirada per amunt, tirada per avall, fins que es feia de vespre. En Gaietano duia, sàviament, les regnes, però jo creia que n'Aribel m'estimava una miqueta més a mi, que no he duit mai les regnes de res. El segon nom era el d'Uranus, el cavall de l'amo en Mateu Conill, que estirava un cabriol, al qual el pare de na Sebastiana Terrasa –la més important de les nostres sexsímbols infantils– em va convidar a pujar i, així, vaig poder veure i sentir de prop el fascinant moviment que tenen les anques dels cavalls quan es mouen, talment com les mulates, compassadament. No puc dir, ai!, el nom del tercer cavall del qual em vaig enamorar. Per aquest motiu, he dit abans quasi tots i no tots. Oblidar-se del nom del cavall –del cavall que cavalcava Alan Ladd– fou segurament l'únic error que cometeren Jack Shaefer i J.B. Gutrhie, autors, respectivament, de la novel·la i del guió, de la millor de les pel·lícules de l'oest, probablement del cinema, que s'ha fet mai i que es deia Shane o, en castellà, “Raices profundas”, el meu Kempis des que la vaig veure.

La meva, una mica dissimulada però ben certa, timidesa m'ha duit a racionalitzar –a justificar– els meus amors que nasqueren, llavors, així com calia: de manera espontània, folla i descontrolada. També el dels cavalls i el de les paraules. Per a justificar-me, pel que fa als esmentats primer, acostum a dir que l'amor sempre va lligat a l'admiració i a la gratitud. Sense anar més enllà de la gratitud, us puc assegurar que podria defensar davant qualsevol tribunal que el cavall i la seva domesticació fou un dels factors que més contribuïren al progrés i a la millora de la vida humana. Em bastarà dir, per demostrar que tenc raó, que els historiadors de l'agricultura asseguren que, quan es pogué utilitzar la força del cavall per a llaurar –una feina fonamental per a les labors del camp–, un home i un cavall feien la mateixa tasca que deu homes sense cavall. Us imaginau la gran revolució que això significà? Aquests nou homes sobrants es pogueren dedicar, des de llavors a l’artesania, a la industria, a la medicina, a la poesia, a la música, com en Joan Bibiloni, o a l'ensenyament, com jo mateix, que no he estat bo per a res més. Però el cavall no només fou una eina bàsica per a l'agricultura, ho fou, també, per als transports, per a l'exploració científica, per a la diversió i per al lleure humà. A què, a qui, podem estar més agraïts que al cavall?

L'altre amor de la meva infantesa –ho he dit abans– foren les paraules i el seu significat. La gran i amorosa alcavota fou mumare. Si els cavalls han estat d'extrema utilitat per als humans, què s’ha de dir de les paraules? Les paraules no són solament l'eina fonamental de la transmissió i de la comunicació: són quelcom més. Són l'instrument bàsic per a comprendre i posar ordre al món i, el que és encara més difícil i problemàtic, al món dels sentiments. I també per a fer descobriments i trobar noves veritats. Unes troballes, com són les de la poesia, que també –no ho oblidem– cerca la veritat, i que es fan jugant amb els mots, com és el cas de les glosses, en què la rima i la mètrica no són unes traves, sinó, com una mena de guarniments que ajuden el nostre cervell a trotar recte i amb ritme a fi de trobar veritats del tot insospitades.

Les glosses sobre cavalls i sobre el trot que podreu llegir, si fullejau aquest llibre, ens permeten descobrir, entre altres coses, les virtuts morals dels afeccionats al trot. Una moral basada en dos pilars. El primer, la humilitat. Tots els afeccionats sabem que els que participam –com a menadors, entrenadors o propietaris– en el joc del trot acumulam molts més fracassos que èxits i som, igualment, conscients que l'única manera de reaccionar davant les desfetes és amb la ironia. Una ironia més fina, o més gruixada, però en tot cas planera i fàcil de copsar en moltes de les glosses que figuren en aquesta recol·lecció. El segon tret del nostre tarannà és complementari del primer i consisteix en el respecte que tenim vers els contraris –sense ells seria impossible saber el valor real dels nostres cavalls– i, encara més, vers els mestres, els que ens ensenyaren gairebé tot el que sabem: els Pancuits, Llobets, Ipsens, Arnaus, Carrets, Cabrers, Dols, Prims, Pous i un llarg etcètera que tots tenim encara vius en el rebost de la memòria. En trobareu en el llibre una bona embosta, de glosses, dedicades a lloar la seva figura i a mostrar el respecte i l'admiració que sentim envers ells, els nostres mestres.

He parlat fins ara de cavalls i de cavallistes, però ja sabeu que aquest llibre existeix gràcies a la persona –i a la personalitat– de Joan Bibiloni. Per parlar d'ell no tenc més remei que acudir a William Shakespeare. Ho faig no per demostrar erudició, sinó per recordar que la frase més coneguda de Shakespeare és la de “To be or not to be, that's the question” –“Ser o no ser, aquesta és la qüestió”. Si Shakespeare hagués viscut al nostre temps i li hagués agradat –segur que sí– la música moderna –el jazz , el soul, el rock, Gershwin i Cole Porter– hauria escrit, per ventura, una frase encara més encertada que l'anterior: “To have swing or not to have swing, that's the question”. “Tenir o no tenir swing, aquesta és la qüestió”. No és facil traduir ni explicar la paraula “swing”: en necessitam un bon grapat de les nostres per aconseguir-ho. Tenir swing vol dir tenir ritme, gràcia, equilibri, facilitat… El swing és fonamental per cantar, per jugar, per versificar, per trotar i... també per fer l'amor. El swing en els homes és el mateix que la via en els cavalls. S'hi neix o no s'hi neix, bé que ho sabem els que, com jo, anam, ai!, magres –molt magres– de swing.

Idò bé, he de confessar que de totes les persones que he conegut en directe la que més swing tenia o posseïa és en Joan Bibiloni, a qui als hipòdroms anomenam “es músic”. Swing per a la música, per a la versificació, per a l'amor, per a la vida, és el que té per vendre i regalar en Joan Bibiloni. És molt probable, gairebé segur, que en Joan anirà cap dret cap a l'infern: desbarataria el cel. En el cel –segons m'explicaren– només hi haurà música sacra i polifònica: un rave, per a dir-ho clarament. Jo, que hauré posat a Sant Pere l'excusa que som fredoler, l'hi esperaré, en aquell lloc de tan mala anomenada. Allà, ben calentets, parlarem de n'Ava Gardner, de na Janis Joplin, de na Nina Simone– noms, no de senyores, sinó de les egües d'en Joan. I amb la guitarreta cantarem, amb tot el swing del nostre cor, la somada de glosses i de cançons que ha confegit o recol·lectat en Joanet. Que hi vendreu? Recordau, però, que per entrar-hi haureu de pagar una petita entrada: haureu de fer qualque pecadet. L’infern no és lloc per a innocents. Mirau que aquests pecats no siguin de l’odi, ni de l'enveja, sinó de l'amor, de la carn.

Xesc Bujosa

1.6.2014