Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 6/01/08

 

La gran fita


Nosaltres, els que sentim la passió dels cavalls de trot, tenim una manera pròpia per ordenar el temps. Quan volem esmentar l’any 1975 no deim mai l’any en que va morir Franco, sinó l’any de na Tuska Hannover. Tots entenen que vol dir l’any en que aquesta magnífuica egua va guanyar el Gran Premi Nacional. No fan falta més arguments per demostrar que la data més important del nostre calendari hípic és el dia en que es corr el Gran Premi Nacional. Aquest dia serà demà passat. Coincideix, com cada any, amb el tercer diumenge de maig, i és el dia en t que acudeixen a l’hipòdrom moltes persones a les que la seva consciència puritana ens impedeix sovintejar l’espectacle que cada diumenge s’ofereix sobre el quilòmetre daurat de Son Pardo. M’agradaria tenir paraules per poder transmetre adienment l’alegria que els habituals sentim al veure’ls entrar.

Serà el d’enguany el millor Gran Premi de la història? M’atreviria a dir que sí: que indiscutiblement. La raó? La que més ens importa al afeccionats: la velocitat. Es possible i fins i tot probable que enguany hi hagi sis cavalls —sis— que facin la prova per davall de 1.20, és a dir, que correran cada quilòmetre en menys de un minut i vint segons. Si recordau que el record de la prova esta en possesió D’Unica de Blai a 1.20.6 no vos extranyarà que si es compleixen els pronòstics abans anunciats poguem afirmar que serà el millor GP que s’haurà corregut mai. Una cursa d’excepció. Ningú pot imaginar-se la quantitat de doblers i de temps que els criadors, propietaris i menadors han hagut d’invertir per aconseguir aquestes velocitats.

Els sis animalets amb opcions són tots mascles. Tres dels sis tenen dues coses en comú. Una de bona i una altre de dolenta. Bengalí, Brandy’s Royal i Black Crown és caracteritzen per tenir una capacitat de rematar impressionant, però també, ai!, per no ser del tot ortodoxes en la seva manera de trotar. Els jutges hauran d’afinar fort per discriminar fins on es tolerable o no el seu joc de cames.

Bandido GS és, diuen els entesos, el gran superdotat de la seva generació, però la seva salut, dèbil i complicada, i la seva falta de perfecta comprensió amb els seus entrenadors són els únics factors que impedeixen el cavall no sigui el favorit indiscutible. Brixon de France té indubtablement una gran qualitat innata, però a més d’aquesta virtut és un producte reixit del que jo anomenaria separació de funcions. El va criar una persona, n’és propietària una altra, revisa la seva salut el manescal Isidre Avellanet, el prepara en Toni Soler, i el condueix en Biel Pou. És una bona combinació: cadascú fa el que li toca i ningú usurpa les funcions de l’altre. Diuen, els professionals, que qui guanyi a Brixon guanyarà el gran Premi. Podria ser aquest en Bibo de Monmes? A mi no em desagradaria. Bibo és un producte de la tècnica d’inseminació artificial que practica amb gran saviesa el meu amic Toni Roca. Però és que, a més, Bibo ha estat preparat en el lloc on més sabers hi ha de trempar i preparar cavalls: a can Pancuit. Bibo seria l’aposta del senyor Descartes.

No voldria acabar sense un prec pel senyor bisbe: no seria possible prohibir les primeres comunions el tercer diumenge de maig? Tenc un grapat amics que per haver d’assistir a aquesta cerimònia veuen perillar la seva presència al Gran Premi. Estant —li ho segur— a punt del suïcidi. Sigui pietós, amb nosaltres, senyor Úbeda. L’any qui vé declari no comulgable el tercer diumenge d’aquest mes tant dolç.