Som de la raça dels guanyadors!













He de fer dos advertiments previs que tenen a veure amb el títol. Alguns, quan el llegeixin, podran pensar que els fums m'han pujat al cap. Seran, possiblement, els qui saben que diumenge vaig guanyar una correguda a l'hipòdrom de Son Pardo. Em referesc, és clar, al fet que un cavall de tres anys de la meva propietat va vèncer els altres catorze de la mateixa edat que intentaven impedir-ho. No negaré la gran emoció que vaig sentir, perquè era el primer pic que un cavall meu guanyava una cursa. Que el succés m'hagi ocorregut a 63 anys no ha minvat el goig que m'ha proporcionat i, fins i tot, potser l'ha augmentat; però sí que ha impedit qualsevol sentiment de vanitat. Hi ha cap cavallista que hagi hagut d'esperar tant com jo per aconseguir guanyar una correguda a Son Pardo? No: els qui es preocupen per la meva falta d'autoestima encara hauran de continuar resant pel meu complet guariment. L'altra precisió és respecte del verb utilitzat al títol. Ja sabeu que en la modalitat mallorquina la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb ser, a diferència del que passa en la modalitat continental, coincideix amb la forma de la primera persona del plural. No sé la raó filològica d'aquest aparent desavantatge que tenim els mallorquins respecte dels altres catalans; però, en aquest cas, no té gaire importància, perquè la frase i els arguments amb què intentaré justificar l'afirmació són tan vàlids quan es refereixen a la meva humil —tot i la victòria recent— persona com a la de tots els meus compatriotes, que, com a poble, han sofert —o no?— més d'una derrota.

Després dels advertiments, el que m'agradaria ser capaç d'explicar és que jo i tots els qui teniu la bondat de llegir-me hem de tenir clar que, encara que de vegades no ho sembli, perquè els nostres ideals han estat derrotats repetides vegades, en el fons venim de raça de vencedors; que els nostres avantpassats han guanyat la més important de les batalles que tenen lloc en aquest món: la batalla del sexe o, si voleu, i per dir-ho de manera més fina, de la reproducció. Si això no fos així, cap de nosaltres no existiria. Els grans protagonistes d'aquesta victòria han estat els gens que tots els qui actualment vivim posseïm. No és cap secret que, en el cas dels homes, aquests gens són continguts als espermatozous i aquests als testicles, que són transportats, amb més o menys esforç i gràcia, pels individus que habiten aquest planeta. La victòria que asseguri la descendència s'ha de produir, doncs, en tots els àmbits, des del microscòpic fins al macroscòpic. Quant al microscòpic —als espermatozous—, cal dir que, en cada ejaculació, els homes n'expulsen com a mínim 40 milions —sí: quaranta milions d'espermatozous. Si multiplicam aquesta xifra pel nombre de vegades que el nostre pare va posar en circulació les seves cèl·lules sexuals, ens trobarem amb més de deu mil milions d'espermatozous que competiren per arribar primer i sense desqualificacions a l'òvul de la nostre mare i donar origen, així, al nostre ésser. L'espermatozou vencedor ho va tenir realment molt més difícil que el meu cavallet per guanyar. Si l'esmentada cursa microscòpica entre espermatozous ha de fer-se al lloc adient, necessita, prèviament, una batalla a escala macroscòpica. És la de la seducció. Aquesta batalla de la seducció amorosa és, però, gairebé tan difícil com les que té lloc en l'àmbit microscòpic. No en conec el percentatge d'èxits, però si m'he de regir per l'experiència, l'índex deu ser inferior —molt inferior— a l'u per mil. Hi hem de considerar, a més, que l'èxit de l'espermatozou i el del pare que l'ha produït no són més que la darrera baula d'una llarguíssima cadena de batalles i d'èxits competitius en l'art de deixar descendència. Parlam d'una difícil victòria en cada una de les gairebé innumerables generacions precursores —més de cent mil, i això si només les comptam a partit dels antropoides— una victòria, al capdavall, extraordinari i raríssima. Sí: ens convé recordar, davant qualsevol adversitat o qualsevol derrota, com la que possiblement tindrem d'aquí a dos mesos, que, en el fons, som producte, cada un de nosaltres, de milers i milers d'improbables victòries biològiques. Per aquest motiu no és cap exageració afirmar que, ben mirat, tots pertanyem a la raça dels guanyadors, fins i tot els qui parlam català.



COMENTARIS DELS LECTORS (En ordre de més recents)


Sa coincidència de sa forma "som" per as singular i es plural des present d'indicatiu des verb ser no és exclusiva de Mallorca sinó que és pròpia de totes ses Balears (cosa que pot ser significativa en es sentit que no estam tan desconnectats com creim)

Joan de Balàfia


Voleu dir, Dr. Bujosa, que els qui parlam català també tenim aquesta casta de gens? Vaja, vaja. Ara si que m'heu pujat l'autoestima!

Idossí


jo, jo, jo...

ciutadà


Ahir varen fer Shane per IB3.

Joan Capó


Sr. Bujosa, a quina derrota se refereix vostè, a les politiques o a la del Gran Premi per trotons de 3 anys?. Segurament a les dues... Per cert Usa de Font encara no està clasificat per poder participar-hi

es buscaret de Ciiutat


Només l'ha pujat l'autoestima, senyor Bujosa?

Celulá

Diari de Balears :: 12/03/2011