Guanyar és rar


Guanyar és rar i escriure sobre una victòria pròpia, com la que va aconseguir diumenge passat la meva egua, Aina de Font, en el Criterium del dos anys, enormement difícil i compromès. Anem, però, a pams. El darwinisme diu que de cada mil mutacions solament una té viabilitat: produeix individus millor adaptats. Els genetistes afirmen que cadascun de nosaltres és en certa manera, resultat d'un triomf difícil. El que va aconseguir l'espermatozou del nostre pare per a fecundar l'òvul de la nostra mare. Just en aquell moment—el de la fecundació— n'hi havia centenars de mil d'espermatozous, tots dels mateix pare però tots distints, que competien amb aquell que arribà primer i que va transmetre a l'òvul la meitat dels gens que codifiquen la nostra vida. Les probabilitats que teníem de néixer —d'existir— eren doncs remotíssimes. Duguérem molta sort. Que un cavall —una egua en el cas de n'Aina— guanyi el Criterium del dos anys és un fenomen no tan rar com el de l'espermatozou triomfador, però ho és, també, altament improbable. Pensau que cada any neixen a Mallorca 300 cavallets de trot i que cada un dels seus criadors somia en poder guanyar la primera de las grans carreres —l'esmentat Criterium— que el nadó tendrà la possibilitat de córrer. Sí, em podeu creure: guanyar és rar, molt poc probable. He dit abans, també, que escriure sobre una victòria pròpia és, per a mi, molt difícil. En primer lloc perquè hi ha el perill de caure en el ridícul i en posar banyes a la humilitat, que és la meva més estimada companya i consellera des de fa un bon grapat d'anys. La segona dificultat rau en el fet que hom no sap mai a quin factor es deu la victòria. És fàcil trobar la causa d'una derrota, però no ho és, en absolut, saber a què es deu la victòria. El que sabem —en això hi ha ampli acord— és que el rendiment d'un cavall de carreres està en funció del més magre dels factors que l'haurien de dur a la victòria. Que si el cavall és ràpid, però no té resistència, rendirà en funció de la resistència, i l’inrevés. Que si el cavall ha tengut un bon preparador o entrenador, però un jockey dolent, el cavall correrà en proporció directa a la qualitat del jockey, no la de l'entrenador. És per això que per a preparar un cavall per una carrera no és primordial reforçar la seva més important virtut, sinó procurar minorar els seus defectes o mancances. A que es deu, doncs, la victòria? A que res no ha fallat de manera estrepitosa. O que ha fallat menys que en els seus rivals. La premsa especialitzada va destacar, el dia següent, que al final un cavall germà de pare i de preparació de n'Aina ens va posar les coses difícils. I que a mi —tot i que coneixia les capacitats de càlcul infinitesimal del “Boveret” en el darrers metres el cor no em bategava. Tenia tota la raó del món, vaig pensar. La mateixa premsa ha destacat que la guanyadora va fer poca via i que li va faltar nivell, a la carrera. Aquesta premsa —i ara ve la bravejada: era inevitable— hauria de saber que la via que s’ha que considerar és la de l’animal que fa segon. El primer —ell o ella i el seu menador— es limiten a fer el suficient. En bastar, basta.

Diari de Balears :: 12/10/2012