Internet i el caràcter



Moltes vegades he fet propòsit de canviar, però és inútil. Tenc ficada dins l'ànima l'afecció al proselitisme o, dit de manera més canònica, a la catequesi. El fet que hagi de guanyar-me la vida fent classes tampoc no ajuda —supòs que ho enteneu— al meu propòsit d'esmena, perquè, vulguem o no, tota classe és un exercici de proselitisme. No fa el professor, d'alguna manera, proselitisme a favor de la teoria de la gravetat, o de l'existència dels microbis, o de la hipòtesi de les facultats de l'ànima? El professor i qualsevol altre que predica. O que xerri, simplement. Parlar és fer proselitisme, és podria dir. L'asseveració és tan evident que algú, de ben segur, haurà dit i escrit la frase molt abans que jo. Si no el cit no és per amagar-ne l'origen i fer passar per original una cosa que no ho és, sinó per simple ignorància o mala memòria que vénen a ser quasi sinònims. Donat per bo que tothom que parla —i escriu— fa proselitisme, he de dir, tanmateix, que en el meu cas hi ha una exageració i que no me'n sé estar, de fer propaganda apassionada de les coses que em són útils o m'agraden: la pintura de Joan Miró, el foie, Pla, els Països Catalans, els cavalls trotadors, Cole Porter, Darwin, el Science Citation Index, Sharon Stone i un llarg etcètera.


Sóc —ho entenc— una desgràcia pels meus amics i alumnes, que segurament em troben pesadíssim i que no comprenen com hom pot sentir-se apòstol de tantes sectes al mateix temps. Però, ja dic, la meva animeta proselitista no té remei, i ara es dedica a la predicació d'una altra devoció: és la d'Internet. No hi ha sopar, reunió, curs de doctorat, cafetet o truc on no doni la tabarra sobre la meravella que és per a mi —o que ho serà, quan ho entengui millor— això d'Internet. Si he de ser sincer, he de confessar que el meu proselitisme mai havia tingut —ni amb na Sharon Stone— tant d'èxit, i que en poc temps he rebut al meu despatx la visita de diversos amics i alumnes que, seduïts, volien saber com funcionen i quines «prestacions» ofereixen les autopistes de la informació.


Què hi he guanyat, amb això. Podria dir que com amb les altres propagandes —Cole Porter, Darwin, Països Catalans, foie—, res de res. Però seria una mentida. Perquè no hi he guanyat res material, però sí molta coneixença, psicologia. Com? Utilitzant les consultes a Internet com un mecanisme de prospecció caracterològica; apuntant amb cura i discreció el primer que han demanat veure per la pantalla els meus amics visitants. Ara només puc oferir els fets pelats; algun dia m'atreviré, per ventura, amb una certa teorització. Però quins han estat realment els fets observats? Aquests: el primer amic em va demanar veure, en primer lloc, imatges anatomopatològiques dels budells; el segon, uns quadres de Cézanne; el tercer, un grup de discussió sobre el sexe alternatiu; el quart, l'arxiu de la Casa Blanca a Washington; el cinquè, veure si la Library of Congress tenia cap dels llibres que havia publicat. Us sembla que pot ser indicatiu del seu caràcter? A mi, francament, sí. Que us agradaria que donés el nom dels meus amics? Em sap greu, però, com sabeu, el meu escrit es publica al suplement científic i no a la crònica social. Els que m'han visitat poden estar tranquils. Solament per alliberar-me de la tortura —com la de fer-me sentir una òpera de capite ad pedem— confessaria el seu nom. Per a mi serà gairebé com un secret professional. O confessional.

Diari de Balears :: 25/04/95 (data del escrit)