Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 10/06/00

 

Irlanda


Una vegada a l’any no fa mal. Vull dir que encara que aquesta columna estigui dedicada normalment a parlar de trotadors, una vegada a l’any la poden emprar per parlar dels seus cosins germans els galopadors, es a dir, els pura sangs anglesos. Per fer-ho mai hi ha altra avinentesa millor que desprès de la més bella de les curses que es corren al galop. Aquesta carrera es fa a París, a l’hipòdrom de Longchamp durant la primera quinzena de la tardor. Es va córrer el diumenge passat. Milers d’afeccionats de tot el món hi acudeixen en un mena de peregrinació només comparable a la que els afeccionats al trot fèiem a la mateixa capital per tal de poder contemplar el Gran Premi d’Amèrica. Entre els famosos qui enguany hi assistiren hi havia Alain Delon i Noami Campbell, que té una panxa idèntica a les egües quan aquestes estan en plena forma. La comparança no es meva sinó de Pedro Soler, el meu mestre felanitxer.


La cursa d’enguany ha constituït un èxit clapíssim d’un país i d’un propietari clàssics a les curses de cavall de galop. El país és Irlanda, l’Illa Maragda, i el propietari ni més ni pus que el Aga Khan. El de la camisa verda amb dues retxes vermelles sobre els espatllons. Qui ha fet possible aquest èxit del país i del propietari ha estat un cavall que nom Sinnar i que es fill de Grand Lodge. Sinnar és un cavall nascut a Irlanda i preparat i entrenat a l’illa on hi ha les millors eugassades del món. Coolmore, Godolphin, Limerick... Una d’aquestes eugassades és la de l’Aga Khan que es sent enormement orgullós de les seves egües de cria. Un tresor o un capital que només es pot aconseguir com ho ha aconseguit la seva família: tres generacions de multimilionaris que no han reparat en despeses per tenir la mes selecta de les races de pura sangs. L’entrenador de Sinnar és un irlandès que nom John Oxx i el menador es un altre John però es aquest cas el seu llinatge es Murtagh. També irlandes. Sinnar és —diu l’Agan Khan— el millor del cavalls que ha tengut. La seva qualitat li ha permès guanyar el mateix any el Derbi d’Epsom, el Derbi Irlandès i l’Arc du Triumph. Una gesta que no havia aconseguit mai cap altre cavall.


L’alegria irlandesa es segurament tan grossa com la tristesa francesa. Tots el afeccionats francesos tenia l’esperança dipositada amb Motjeu, el cavall que l’any passat semblava imbatible. A l’Arc du Triumph Montjeu no va semblar ni l’ombra del que havia estat l’any passat quan el guanyà. Quedà quart. La seva fama i el seu crèdit ha quedat reduïts ala meitat.


Jo ja sé que el meu company de columna, el manescal Garí aprofitarà l’avinentesa per dur l’aigua al seu corral i em dirà que el guanyador de l’Arc del Trumph fabrica un hormona que es diu tetosterona, es a dir, que es un mascle. No seré jo el que posi el mac en terra i li faré saber, sinó ha sap ja, que el segon i el tercer lloc l’ocuparen Egypcianband i Volvoreta: dues egües. La polèmica pot continuar i es que en qüestió d’ous hi ha molt que discutir.