Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 16/08/01

 

Joan March

el pintor trescador



No crec que mai arribem a saber amb quina part del seu cos els artistes creen. Amb quin òrgan arriben a veure les coses que tenim vetllades la resta dels mortals. Franz Joseph Gall, el creador de la frenologia, pensà, a principis del segle XIX, que hi hauria alguna zona del cervell —del cervell dels creadors— que estaria més desenrotllada que les altres i que seria la que tindria com a funció el veure coses que els altres —els que no són artistes— no descobreixin. Jo no sé si Joan March, el pintor pollencí, te alguna zona cerebral més grossa que les demés, el que si sé que la seva capacitat de crear depèn en no petita mesura d’un altre part del seu cos: de les cames. El que vull dir es que Joan March aprofita les seves cames musculoses i el seu cos lleuger per accedir a llocs que els mortals que transportam un excés de pes tenim vedat. Ho fa a hores desacostumades i en condicions atmosfèriques diverses Per fortuna nostre, per fortuna dels que no tenim cames per arribar allà on només arriben les cabres, en Joan March, conta les seves troballes, les sorpreses que l’observació encuriosida de la natura li ofereix. Ho conta pintant-lo sobre ell llenç i ens autoritza, així, als sedentaris, a que poguem tenir notícies dels seus descobriments.


Quins són aquest descobriments que fa Joan March quan tresca per penyals inaccessibles, per platges secretes, per valls ombrívoles, per aigües fresques, per rierols agrestes —tota aquesta riquesa te el seu petit país pollencí—, i observa amb atenció les modificacions que els pas del temps imprimeix sobre la matèria? N’hi ha un, al meu parer, de descobriment bàsic. És el mateix que feu, fa molts d’anys, un grec que s’anomenava Heràclit i que digué que el que era més característic de la naturalesa era el canvi. Heràclit ho digué de manera sintètica i bella, amb una sentència carregada de poesia: “mai més ens tornarem a banyar en un mateix riu” Insistí en aquesta idea: les coses canvien contínuament i serà tasca dels savis entendre aquestes mutacions. Tot i el gran atractiu que l’aigua que corria riu avall exercia sobre Heràclit, tanmateix, no fou a l’element fred i humit al que filòsof anomenat “el ploraner” atorgà un paper predominant, sinó que el protagonisme el va dipositar sobre l’element sec i càlid: el foc. El foc era, segons “el ploraner” l’origen de l’univers, d’ell procedien totes les coses. Primerament en sortia la mar i, de la mar, la terra. Era el camí cap avall. El camí cap amunt s’inicia en la terra, passava pel mar i arribava al foc. El foc com origen també hi és a la pintura de Joan March.


Que el foc, com element transformador de la naturalesa, hi té una presència notable a l’obra de Joan March no som el primer que ho diu. Un crític sagaç del qual el pudor em prohibeix dir el nom ja ho va anticipar. El que per ventura s’ha dit menys és que probablement hi ha encara un altre idea procedent d’un altre filòsof grec que de manera inconscient o conscient influeix en la pintura de Joan March. El filòsof nomia Demòcrit. Fou l’home que ens va dir que, si volíem entendre els moviments que es produeixen en la naturalesa, calia reduir-los, es a dir, explicar-los mitjançant la interacció de elements mes petites els moviments dels qual eren, a la vegada, les conseqüències de les reaccions d’altres encara més petits que anomenà àtoms. A mi en sembla que a la pintura de Joan March hi és aquest reduccionisme i aquest atomisme, un joc que consisteix en presentar-nos els minúsculs moviments de la naturalesa amb la finalitat que ens expliquen els de major envergadura. Algú pensarà —i jo hi estaré d’acord amb ell— que a més de reduccionisme hi ha, a l’obra de March, reminiscències de l’embriologia: que moltes de les seves figures pareixen embrions que creixen: cossos orgànics que semblen voler augmentar de volum i complexitat. Són figures microscopiques que ens convindin a observar el seu miraculós desenvolupament destinat a convertir-les en sers adults.


Hi ha encara altres dues influències o reminiscències que ens ajuden a interpretar l’obra de Joan March. La primera és la de la “gregueria”. La “gregueria” no és, com volen alguns, una figura literària de menys categoria que l’analogia o de metàfora, es senzillament una analogia més ràpida i amb més sentit de l’humor. No és difícil descobrir-les, les gregueries, a l’obra March. La segona influència es la del surrealisme que fa que aquest gregueries explorin allò que de paradoxal té el mon i la nostra visió de la natura. O que es complaguin en descriure els moments en que la natura sembla tècnica i la tècnica, natura. Hi ha —ja dic— bones dosis de surrealisme als objectes que fabrica March. Un surrealisme que fa que en determinades ocasions el quadre sembli passar d’observat a observador.


La vocació que Joan March te per la subversió ha fet que s’hagi plantejat si realment els papers que en la pintura juguen els pigments, el bastidors, el llenç, els espais en blanc i els entintats són immutables o, per contra, podrien ser intercanviats. Si no podria ser, per exemple, que la pintura es convertís en el marc d’un espai sense pintar, d’un espai en blanc. A vegades Joan March s’ha demanat fins i tot si no seria més pura la pintura que pogués prescindir del llenç. Que les pinzellades volassin, ingràvides, per l’aire. Les interrogacions que sobre el seu ofici de pintor es formula aquest pollencí trescador no s’aturen aquí. S’ha demanat d’on ve i quina justificació té la necessitat imperiosa que mostra la pintura d’allisar les coses. Quina lògica te aquesta vocació de la pintura per sostreure una dimensió a la realitat? Perquè les coses en els seu estudi només han de tenir dues dimensions si les coses que el pintor observa i que recull en les seves trescades acostumen a tenir-ne tres, de dimensions. Perquè esclafar —reduir a dues dimensions— els objectes i les idees? Perquè conformar-se en ser pintor si hom pot ser també escultor?

Paga la pena parar esment a les preguntes que Joan March es formula i contesta en el seu paradís de Llenaire. Us ho assegur.