Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 30/11/07

 

Joelito el Papa i la filologia


Amb l’edat i els consells mèdics he hagut de reduir dràsticament aquells gusts que sempre havia considerat indispensables per a gaudir una mica de la vida i que ara amenacen en “treure-me-la”, com deia Cruyff, amb una simpàtica errada, en aquell famós anunci contra el tabac de TV3. Sortosament a l’holandès ni li varen treure el xoric ni li varen llevar la vida. De tots el meus estimats vicis ja només conserv el d’anar a Son Pardo els dissabtes dematí a prendre un Shandy —un succedani de la cervesa— mentres procur que se m’aferri alguna cosa d’allò mot que saben el amics com en Vicenç Matas, en Jesús Ferriol, o en Joelito el Papa. Em queda —ho sé— molta tasca per arribar-los a la sola de les sabates. Hauré de continuar amb les classes sabatines i amb els shandys.

Fa dues setmanes que, mentres anava de ca nostra a l’hipòdrom, vaig fer zàping a la radio del cotxe i un poc passat migdia vaig poder sintonitzar un programa el nom del qual desconec, però no la temàtica ni la finalitat. El programa estava dedicat quasi —o sense quasi— a demostrar que la “llengua balear” era no solament diferent a la catalana, sinó també més antiga i de més categoria que la catalana. Hi ha hagut altres vegades que quan he escoltat altres defensor de l’anomenat “mallorquí— mallorquí” o altres bajanades semblants i he sentit —perquè negar-ho— una mica de ràbia, però en aquell dissabte de fa dues setmanes em feu més gràcia que ràbia. Aquest canvi que vaig experimentar pot ser producte, ai, de l’edat, però també, pot ser, perquè vaig poder veure clar els patètics esforços que aquest grup de defensors del mallorquí i del castellà i combatents del català havien esmerçats de forma absolutament inútil per elaborar una teoria que resultava del tot estrambòtica i escrits un texts farcits d’incoherències i errors gramaticals. Especialment simpàtic vaig trobar el que, quan parlava, semblava el capità i era un aferrissat defensor de la modalitats. El que era realment graciós era que semblava voler-les parlar totes aquestes modalitats al mateix temps i el que passava és que la barreja sortia com una mena de Frankestein que dissortadament es semblava més al català barceloní que a cap altre dialecte del català de les Balears Per ventura el seu cas era, sense voler, un bon exemple del que ell anomenava imperialisme català inconscient.

El meu viatge havia arribat ja a Son Pardo i jo amb la radio ja apagada vaig començar a escoltar les raons, molt més coherents que la del lingüistes afeccionats, que el propietari de Olé Olé ens donava sobre la manera en que havia posat forma el fill d’Ambassador Fortuna. Mentres jo pensava en la tertúlia de la radio i meditava en la desgràcia que es ser filòleg a Mallorca i, en general, a les Balears. Arribat a aquest punt vull dir que per res d’aquest món voldria que us creguéssiu que som un esencialista un d’aquells que pensa les diverses llengües que hi ha en el món han estat criades per Deu des de del temps d’Adà i Eva. Tenc, per contra, una visió força darwinista de l’origen i l’evolució de les llengües i sé que molt probablement cap de les llengües que ara es parlen existia fa deu mil anys. Crec, en conseqüència, que així com els paleontòlegs —els pleontòlegs acadèmics—són el millors per anar a consultar sobre les semblances o les diferències entre dues espècies d’animals, també el millors per a consultar sobre les llengües són els filòlegs acadèmics. Però en el nostre país les coses semblen anar encara d’una altra manera. Molta gent que no ha anat mai a una sola classe de filologia catalana es veu capacitat per explicar l’origen d’una paraula o per opinar sobre la correcció gramatical d’una determinada frase o qui pertany o no a la cultura catalana. Per aquest motiu jo algunes vegades dic que els que s’atreveixen a opinar sobre temes de llengua haurien de tenir una mica més de respecte per una disciplina i per les institucions que donen aixopluc i credibilitat als que estudien científicament l’idioma i els seus problemes. Avui en dia no crec que els sigui possible a les autoritats polítiques ni a les associacions culturals dissenyar un programa en desacord amb els principis de la física, de la química o la biologia. Perquè sí, idò, amb la filologia que és tan ciència —ciència dura— com les anteriors? Però quan he exposat aquesta aquest arguments algú m’ha dit que la llengua pertany a tothom i que, en conseqüència tothom en te formada la seva opinió i no seria just que un grup d’intel·lectuals se es fes seu d’un saber que ha de ser popular Jo acostum a contestar que el cas de la llengua és molt semblant a la meteorologia. Si demanam quin temps va fer l’any passat tothom en té formada una opinió. Tanmateix és un petit —molt petit— grup de ciutadans —els meteoròlegs— els que a final estableixen amb precisió el temps que fa fer l’any passat. I la filologia té respostes més fiable que l meteorologia. De molt. Perquè escandalitzar-se, idò, si els filòlegs volen ser les autoritats.