Francesc Bujosa :: Pàgina oficial


Llegit a la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears :: 7/5/2013

 

Josep Miquel Vidal Hernàndez




Tot i el meu caràcter decididament indecís i temorenc no en vaig tenir molts, de dubtes, a l’hora de decidir quin hauria de ser el sentit de les meves paraules per a poder complir amb l’encomana que em feu la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears de participar en la sessió necrològica dedicada al que fou, entre moltes altres coses, membre corresponsal d’aquesta més que doblement centenària institució, el senyor Josep Miquel Vidal Hernàndez. Josep Miquel fou un entranyable persona al que vaig tenir la fortuna de conèixer i el que m’obsequià amb innumerables hores de tertúlia on vàrem riure i rallar del món i la bolla. L’objectiu que vaig decidir tengueren les meves paraules no fou —no serà— altre que advertir contra alguns errors que es podrien cometre a l’hora d’enjudiciar i valorar la seva vida i la seva obra. El primer error no seria altre que el considerar-lo com un patriota que declarava contínuament, com fan la majoria d'ells, l'amor pàtria. No, ni el mot pàtria ni el mot amor eren propis del seu vocabulari. El primer perquè com a bon lector de Borges, segurament recordava el que va sentenciar l’escriptor argentí: que pàtria era encara paraula poc agradable, que anava indissolublement molt lligada a altres prou horribles com eren fusell, caserna i trinxera. No, puc assegurar-vos que ni el vocabulari ni en l’ideari de Josep Miquel existia el concepte de pàtria. Crec que tampoc el de nació. El que sí existia ben clar i definit era el de país. La paraula país representa, com és obvi, una idea molt més civil —molt més civilitzada, idò— que la de pàtria i té entre altres avantatges la de designar una entitat que té la virtut de tenir unes fronteres permeables. Fronteres que permeten entrar i anar-se’n a tot el que així ho desitgi. Un país, al contrari d'una pàtria, mai és una gàbia. I quin era el país de Josep Miquel Vidal? Per delimitar-lo hauré d’acudir a un altre escriptor que també en Vidal freqüentava, en aquest cas Josep Pla, que definia el seu país com aquelles terres on els seus habitants quan els saludaves dient “ Bon dia” et contestaven dient “ Bon Dia”. Aquest era també el del meu amic menorquí. He dit, abans, que tampoc era usual que Josep Miquel declinàs la paraula amor, probablement perquè com Chavela Vargas pensava que l’amor en l’estricte sentit de la paraula no existia, que era únicament una invenció de les nits de gatera. El sentiment de Josep Miquel vers el seu país no era tant d’amor com d’interès, de ganes de conèixer —i donar a conèixer — la realitat de la seva contrada. De saber quina terra tocava amb els peus. No és fàcil midar o canar l’amor, per això n’hi ha molts que en pretenen ser els capdavanters, de l’amor a la pàtria. Molt més fàcil és mesurar, en canvi, l’interès —i les hores que hom ha esmerçat— per a conèixer des del racionalisme i el rigor quin i com és l’ecosistema natural i social allà on ha decidit romandre una persona. No crec que ningú pugui discutir que en aquest sentit —el d’estudiar i donar a conèixer la seva illa i i els homes que l’habiten o l’han habitada— en Josep Miquel n’era el campió, paraula que ús conscient de que tampoc a ell, que era extraordinàriament competent, però no en absolut competitiu, li agradàs d’allò més. Però ho era, el que més.


El segon error que crec que hauríem d’evitar és el de considerar Josep Miquel Vidal purament com un savi i erudit local. Res més lluny de la realitat. Puc assegurar-vos que vam dedicar moltes hores de conversa a discutir sobre quins eren els enfocs i les orientacions més de moda de la historiografia europea i americana de la ciència. També sobre els temes que ocupaven les ments dels historiadors més prestigiosos de la ciència: quina era, per exemple, la diferència entre el saber científic i altres formes de coneixement; de com i per què canviaven les idees científiques; si havia resultat més influent Newton o Darwin, si el model de creixement i progrés científic de Kuhn era o no més creïble que el de Popper etc. No, l’interès que ell va tenir per a conèixer la història de la ciència de Menorca no va anar mai en detriment de les ganes per a conèixer també de manera rigorosa la història universal de la ciència. En l’esperança de ser ben entès vos diré que Menorca era per a Vidal com l’escheriquia coli o la drosophila per a un biòleg. Les idees generals de la biologia els permeten interpretar millor, als esmentats estudiosos, d’aquest sers minúsculs, aquella realitat microscòpica que tenen davant els ulls, però a la vegada l’estudi del DNA o de les membranes dels petits organismes que estudien els permet detectar detalls que confirmen o obliguen de modificar esquemes generals. Els estudis i les publicacions de Vidal ho eren —tots ho sabeu— meticulosos, però no en tenia cap remordiment del que podia semblar una excessiva precisió. Sabia —ho havíem comentat moltes vegades— la importància que havia tengut la descripció detallada dels becs dels pinsans d’unes altres illes —en aquest cas les Galàpagos— per a la formulació de la més important de les teories científiques que fins ara s’han formulat: l’evolucionisme darwinista. Aquest era, insistesc, l’esperit local i, al mateix temps, internacional amb el que estudiava la història de la ciència menorquina, Josep Vidal. Una microhistòria, si voleu, que intentava explicar utilitzant teories i models generals i que a la vegada podia il·lustrar i aclarir i/o matisar molts dels aspectes de les complexes relacions que existeixen arreu al món entre la ciència, la natura, la tècnica i la societat.


Tercer i darrer error: El de consider a Josep Miquel una persona, mica pusil·lànime i contemporitzador i excessivament prudent a l’hora de defensar les idees i el valors en els que creia. Vidal tenia una idea ben clara: no era altra que la de que degut a l’estat precari — o al menys més precari del que voldríem— de la nostra cultura, no podíem rebutjar cap esforç que es fes en favor d’aquesta cultura. Independentment dels grups o de les capelletes partidistes o ideològiques a les que poguessin pertànyer aquests estudiosos, sempre que aquest estudi o tasca haguessin estat fets amb rigor. Aquesta decidida voluntat d’unió o integració no l’impedia, tanmateix, veure i detectar idees del tot eixelabrades a les que ell qualificava en privat d’autèntiques bestieses. Que persones significatives del nostre país parlassin de “llengua balear”, o del “formenterense” li produïa grans dosis de dolor i vergonya. Però es defensava d’aquest dos patiments acudint com fan les persones intel·ligents a l’humor. Davant casos com els que he citat acudíem a remembrar aquell fet que va passar al Vaticà fa un bon grapat de segles i que descubrírem conjuntament. Era el d'un cardenal renaixentista pragmàtic i dedicat a la dura i a vegades cruel tasca de mantenir en bon estat les finances de la Cúria Romana va entrar a una sala on hi havia una embosta de teòlegs que estaven discutint. El tema era sobre les diverses castes d’àngels —serafins, querubins potestast, dominacions etc.— que hi havia al cel, i com es podien distingir d’uns dels altres. Després de sentir-los just un parell de minuts, el cardenal va remenar una mica el cap i va exclamar abans d’abandonar decididament amb cara d’escèptic la sala: “quante collonadi”. “Quante collonadi” era l’expressió que emprava —que empràvem el dos— per no haver de qualificar de dois, desbarats, bestieses algunes de les peregrines teories lingüístiques que formulen alguns que presumeixen de patriotes i no són més que indocumentats.


L’humor era per a Vidal, com he intentat dir, una eina extraordinària contra les males endemeses que ens dóna la vida, però té les seves limitacions, i, en conseqüència ara, a mi, em costa trobar l’antídot o l’analgèsic adient contra el desconhort que em va provocar la notícia de la pèrdua d’un gran i admirat —hi pot haver amistat sense admiració?— amic. Contra el dolor, per dir-ho d’altra manera, d’haver de dir ara i aquí l’adéu definitiu a un prestigiós conreador de la història de la ciència, a un membre d’aquesta institució que és la Reial Acadèmia de Medicina, un dels grans homenots, segons la denominació també de Josep Pla, que s’han congriat, al llarg del temps, en llur —també meu i voldria que vostre— país.