Francesc Bujosa :: Pàgina oficial

 

Joan Vich: “Las nieves del tiempo”


  1. Són molts els enamoraments que he compartit amb l'amic i pintor Joan Vich. Alguns, no seria prudent desvelar-los. La immensa majoria no tan sols no són secrets sinó que, segons crec, ens honoren, a tots dos. Entre aquests darrers figura el duet que formaren Martí Filosia i Vic Buckingham. També Ottis Redding i el seu Sitting on the Dock of the Bay; el gust aspre i vigorós dels ametllons i de les carxofes morades; els Z 66; la cabra de madò Maria Arnava; Ritch Miller; el joc del ping-pong; els relats eròtics, farcits de proeses, dels vells herois del sexe de la barriada; Shane; les xicuelines de Paco Camino; Toulouse Lautrec; els cavalls de trot; l'olor del farratge acabat de segar; els camins pels quals només transitava el crepuscle.

No era solament en les coses i en els éssers vius dels quals estàvem enamorats allò en què ens semblàvem en Joan i jo. Era també en la manera com estimàvem aquestes coses i aquests éssers. Crec que ambdós, d'una manera o d'altra, teníem la sensació que aquell món, que tant ens agradava, aviat finiria, passaria avall i seria substituït per un altre probablement més just però molt distint del que havíem après a estimar sense remei. Jo sé amb certesa quan començà aquesta creença que la mutació seria del tot irreversible.

Fou l'any en què asfaltaren els carrers de Son Ferriol. Sota l'asfalt desaparegueren herbes i flors, clots, fassers, bassiots, macs i textures diverses del terra que trepitjàvem. Eren, els desapareguts sota l'asfalt, accidents que era precís conèixer amb detall si hom volia sobreviure en el joc de toc i pam, sobretot si es té en compte que els nostres adversaris eren —respectau-me— jugadors com en Tià Materrates i en Pedro Poi. Reaccionàrem, però, de manera distinta, en Joan i jo, davant la mutació i l'esbucada d'aquell món estimat.

Jo, desarmat, vaig quedar tocat de nostàlgia improductiva per tota vida. Una malenconia que, de vegades, em costa dissimular. Ell va encarar-se amb la situació de manera més fructífera. Ho féu amb la possibilitat que li donava el seu ben après ofici de pintor. En Joan en va fer amb la seva pintura una crònica sentida, d'aquest món que es desarticulava, de carros sense rodes, de parets mig esbaldregades, de solls amb les portes obertes, d'arbres i plantes que ningú ja no regava, de molins desarborats. Fou una obra realitzada amb la fe i la seguretat que dóna un gran domini del dibuix, una eina —una base— imprescindible que qui vol pintar bé ha de tenir sempre ben esmolada. "El dibuix és —em digué en Joan un dia— la veritat de la pintura".

En els darrers anys en Joan va semblar alliberar-se de la nostàlgia i, amb la intenció de mostrar-nos que la vida pot ser també una gran festa, ens va oferir una visió ampliada dels productes —flors, fruites, hortalisses— que l'evolució ha creat. Els resultats han estat esplèndids, sucosos, estimuladors fins i tot de les glàndules salivals. Ara, fins a final de mes, el pintor mostra una altra faceta del seu treball: una col·lecció de retrats. Ho fa a Can Gelabert, a Binissalem. Qui tengui la sort de poder anar-hi observarà que l'intent d'objectivitzar la nostàlgia ha tornat als pinzells d'en Vich. En Joan, admirador de la cultura argentina, sap que pocs versos hi ha que superin la dita aquella del tango que confessa que "las nieves del tiempo platearon mi sien".

Per això ha emprat tota la seva tendresa, que és molta, però també la seva saviesa, que no és menor, perquè els cabells blancs que apareixen en els personatges dels seus quadres, de vegades amb profusió i d'altres com a insinuació o premonició, es converteixin en els millors sensors del pas del temps. Són, aquests retrats que ara mostra, quadres realitzats —en Camilo de Can Tunis m'ho féu notar— amb tècnica i estil propis de cartellista de cinema. Un estil que en les expertes mans d'en Joan serveix per demostrar de manera irrebatible que el més propi, íntim i característic de nosaltres mateixos és, encara que sembli una paradoxa, el més superficial: la nostra pell. El teixit amb què estimam.



COMENTARIS

Notas del webmaster:

  1. 1. Son molts els articles del Francesc Bujosa que han arribat a ser dels més llegits del diari: Veure la mostra de que aquest article va arribar al primer lloc. Va arribar a més de 657 vistes.

  2. 2. El ordre de comentaris es per mes recents.


No decía lo del hijo de Freud por Joan Vich, no. Tendría ciego hasta el discernimiento. Lo decía precisamente por el pintor que creo se esconde detrás de la firma "Pericó for president"... ¿o no?

Corrector de correctores,


Joan Bennassar pinta Picassos, pero al estilo de Ferrandis. ¿Recuerdan? aquel que hacía postales de navidad muy ñoñas en los 60 pero con mucho éxito.

uno més,


arnau no te enteras, no me sorprende que pongas tantos interrogantes, debes estar scostumbrado.

toni,


Joan Bennassar (Picasso ?????????????????

Ramon Canet (Mottherwell ????????????????

arnau,


Correcteur du correcteurs. Fill meu jo no t'entengo si no mudas de parlar. I de donde eres venido? Què bien parlas foraster ! que no has podido aprender al mallorquín hablar. Això és cosmopolia de cojones i no els pueblerinos que en AVER de imitar a Freud se ACEN un psicoanalísi i se ponen boina.

Grasias por lo de "querido".xato, he de buen rollo.


Por sierto corrector de correctores, xato, quando dises que los aldeanos baleares que imitan al Lucien, no ARAS referensia al Sr. Vic.Si fos així ASTELO de mirar. De lo que sería pintura pintura, ni puta idea, xato. Si J. Vic imita a Freud JO som Jaime Matas. Xató.

EN PERICÓ (que no té cupa de res) FOR PRESIDENT


Ja nos dimos cuenta. Aunque podría haberla tenido filmada en Super 8 con su voz de una cassette acoplada. Aujourd'hui es fan virgueries.

C.,


m'agradava, ai!

francesc bujosa,


"Pericó for president" y "Corrector de c.", sois muy sutiles, o no tanto. El tema de las fuentes de inspiración de los pintores es un tema un poco tabú, pero sin duda muy interesante, dicen que Matisse no quería ver ni en pintura a Picasso por su estudio y que pasa con estos óleos y dibujos de Picasso que tanto recuerdan a Toulouse Lautrec y a Ramón Casas, pero la categoría de los trabajos (de Picasso) es tanta que el debate de inspiración-copia no tiene sentido. Creo que si, que Joan Bennassar se "inspira" en Picasso, sólo el tiempo nos dirá si ha valido la pena o no, de la relación Mateo Bauzá— Rothko no quiero hablar y si, Ramón Canet si ha mirado y mucho a Miró y a Motherwell, no tanto a Tàpies. En cuanto a Joan Vich, también creo que sabe quien es Lucian Freud, pero como muy bien apunta en su artículo el Sr. Bujosa, veo en algunos cuadros más influencia del pop-art y en otros el empleo de la espátula rompe cualquier relación (de la pintura de Vich) con el nieto de D. Sigmund. Enhorabuena por su artículo Sr. Bujosa (el último párrafo, sensacional). por mi parte voy a seguir disfrutando de la pintura de Joan Bennàssar, de Ramón Canet y de Joan Vich.

Toni,


Gràcies.

Intent des de fa molt de temps transmetre als meus alumnes, amics i coneguts la idea de que una de les coses més divertides que hi ha en la vida és aprendre. Per això he de dir que pas molt més gust, perquè aprenc més, de llegir els comentaris que els estimats lectors fan als meus articles que d'escriure'ls. Gaudesc perquè puc conèixer els errors que he comès i perquè puc endevinar la manera en que discuteix la meva societat i veure com és l'estil de les discussions. Copsar-lo és una de les millors maneres d'entendre com és la cultura d'una comunitat. La ciència, per posar un exemple que conec bé, ha pogut avançar tant per mor de que el científics han trobat una manera adient de discutir. També he après molt aquesta setmana entre altres coses ortografia, que és un coneixement que consider bàsic. La cosa començà quan un lector, que em sembla que sé qui és, en recorda que Otis Redding s'escrivia així com l'escrit ara i no com el vaig escriure originalment. Vaig trobar un defensor, el nom autèntic del qual no puc ni intuir, que en la seva defensa venia a dir-li al primer que abans de veure la palla en l'ull aliè hauríem de veure la biga en el nostre propi ull i que ell, que m'acusava d'escriure malament el nom de Otis escrivia el verb haver sense hac. Agraesc al meu desconegut defensor el haver presentat cara per a mi, però no puc estar d'acord amb ell. El fet de tenir una biga dins l'ull no ens ha d'impedir denunciar la palla en l'ull aliè. Pel que fa a la gravetat de les faltes he de dir que jo en aquest cas segueix l'aforisme del mestre Joan Fuster: “Les úniques faltes imperdonables són les faltes d'ortografia.” Són, totes, faltes greus. També la d'escriure Ritch malament, com em recorda un altre atent lector. Mercès a tots. Tenc, a més, un consol important: gràcies a l'electrònica puc incorporar aquestes necessàries rectificacions a la meva plana web (francescbujosa.com) on hi figuren moltes de les meves publicacions.

Pel que fa a la pintura i a les disputes entre sensibilitats distintes que es trasllueixen en alguns he de dir que jo tenc més capacitat per admirar que per criticar, però que pens que un ambient on hi ha baralles i competència sol ser propici per a l'aparició d'originalitats. Tant de bo.

Finalment no puc evitar dir-vos que, quan, gràcies als vostres clics, em veig al cap curull de les escrits més llegits per damunt fins i tot que els dedicats a la corrupció, me'n record d'aquell poema de Juana de Ibarbouru que tant m'agrada sentir recitar a ma mare: “La higuera”.

Xesc Bujosa.


Sr, Corrector de correctores, la próxima vez utiliCe Ud. bien la lengua que utiliZa.

C,



Molt sucós aquest article.

ja ho val


Sr. Bujosa, no és Richt, és Ritch Miller. Xaume, que putes vols dir amb el teu comentari. Joan Vich, vull un retrat teu.

Tomeu Ventayol,


Si no vaig equivocat Joan Vich jugava de porter (bon porter) amb els juvenils del Barça, i una lesió el va decantar del futbol.

xaume


Querido “Pericó for President”. No sé quien se esconde detrás de su seudónimo, pero apostaría que se trata de un profesor que no desaprovecha ninguna ocasión para dar lecciones, perdonando la vida a los infractores de la ley. Recrimina usted a Francesc Bujosa que no escriba correctamente la palabra Redding y utilize en su lugar Reading. "Una errada greu”. Buena lección, sí señor, para esto están ustedes.

los profesores. Pero qué redonda le hubiera quedado la crítica ante el “grave” fallo de Bujosa, si usted hubiera escrito el verbo haber con hache. Escribe “Ho em de tenir en compte” sin pestañear. Es possible que el errado (sin hache) sea yo, pero en los cursos que realicé en la O.C.B. me enseñaron que el verb “haver” también en todos sus tiempos lleva la “hac” delante. ¿Cómo calificaría usted su error si el de Bujosa le parece grave/greu?

Por lo que respecta a los imitadores provincianos de Picasso, Motherwell, Tàpies etc. —-en los que usted insiste y quizá no con las mejores intenciones-— ¿qué diría usted de los imitadores pueblerinos o de llogaret de Lucien Freud, que también los hay y que tampoco son la alegría de la huerta, que digamos? Ande, si usted es valiente firme debajo de sus opiniones y, si no lo es, al menos escriba el verbo haber o "haver" con hache o "hac".

Corrector de correctores


Aquí nadie habló de inspiración, ese algo que también les une; la blanca pantalla del Word con el caballete del artista antes de comenzar 'la faena'.

hoja en blanco


OTIS REDDING, que no Ottis Reading, i la seva cançó "(SITTIN' ON) THE DOCK OF THE BAY" i no "Sittin on the Dock of the Bay". Sr. Bujosa, si xerram de coses serioses, a l'hora de donar dades siguem seriosos. Mr. OTIS era molt OTIS com perquè ara li diguem Readding. Molts plorarem el seu traspàs, que tingué lloc just tres dies després d'enregistrar l'esmentada cançó. Amb OTIS morí el Soul. Probablement el Soul, allò que diem Soul era Ell ! En qualsevol cas, Sr. Bujosa, l'errada que ha comès, encara que greu, és insignificant davant l'amor per OTIS que compartim.


M'agradaria fer referència al comentari del Sr. EN PERICÓ al seu article, quan diu "No és lògic que se considerin moderns pintors com en Joan Bennassar (Picasso), Ramon Canet (Mottherwell, Tàpies, Miró) o en Mateu Bauçà (Rothko)".

Crec que és un comentari massa cruel amb els artistes que han intentat treure'ns del provincianisme artístic, naturalment sense aconseguir-ho. Diria més, convertint-se en clars exponentes d'això mateix, el provincianisme. Però no els ho em de tenir en compte. Aquests Srs.no escoltaren mai OTIS REDDING, és més, no tenen ni puta idea de qui fou i qui és. Molt al contrari que JOAN VICH, pintor que sempre ha anat fent la seva i que, em consta, cantava, i encara, pot ser, canta, malament, pero canta:.


Sittin' in the mornin' sun.

I'll be sittin' when the evenin' come.

Watching the ships roll in.

And then I watch 'em roll away again, yeah.

enPericó for President


He anat a voure l'exposició,. brillant, m'ha agradat molt.

Silvia,.


Ara ja sé perque em volies fer gastar un euro.

Camilo d'Can Tunis


I tant noi ! Només us ho deia perque l'obra de l' mestre Horrach mereix columna per ell tot sol.

C.


Tomás Horrach no exposa ara a l'illa, però es pot parlar d'ell, no?

Tururú,


Em penso que Tomàs Horrach ara per ara no expossa a l' illa Tururú.

Candela.




Xesc, tu qui pots i en saps, a veure si valores com cal la pintura d'en Joan Vich i d'en Tomàs Horrach, santferriolers com tu: dos artistassos.

Tururú,


Pericó, estic d'acord amb tú, la pintura cotemporània-oficial a Palma és un niu de vulgaritat. Molt bé com quasi sempre Xesc.

en Joan de la casa gran.


M'he oblidat. L'exposició del Miquel Mesquida a Can Gelabert, a les sales florentines, també, crec, és molt bona.

en Pericó.


El seu article sr. Bujosa, m'ha agradat, jo també era fan del Ottis Reading i del Martí Filosia i encara que no conegui Son Ferriol, el seu escrit m'ha tornat fer sentir i de ben aprop els anys 60/70, un poc de nostàlgia en dissabte al matí sempre queda molt bé. Llàstima que ens hagi parlat tan poc de l'exposició del Joan Vich, a mi me va agradar molt i trob que aquest pintor juntament amb algún altre están poc considerats pels crítics d'art oficials, sobretot tenguent en conte que ja esteim al segle XXI i ja fa molts d'anys, (més d'un segle) que se va "inventar" l'art abstracta. No és lògic que se considerin moderns pintors com en Joan Bennassar (Picasso), Ramon Canet (Mottherwell, Tàpies, Miró) o en Mateu Bauçà (Rothko) i que en Joan Vich al qual consider més personal que els pintors esmentats, pel fet de fer pintura figurativa "clàsica"? no. Ho trob provincià que avui en dia que l'art contemporeni s'ha convertit en moda passatgera i que l'art abstracta se ven a tendes de mobles passin aquestes coses.

en Pericó,.


Xesc, val tant com pesa! i amb la vostra alçada no ve d'un pam.


Molt per d'amunt avui mos parla de un món més just, i clar, tenint en conta la finalitat d'alguns titellas que es pasetjan per sa prensa illenca, el vostre escrit, a més de poètic i divertit (el nom de Madò Marìa Arnava "unida en el tiempo" a R. Miller no té preu) em sembla prudent com sempre, i molt generós, perque demostra sensibilitat i per aprofundir en el record de molts.

Pel meu gust l'ha sortit brodat.brodat amb els colors de la emotivitat i la màgia, i com no, de la tristor.

Normalment, qui pega estima.

Diari de Balears :: 16/1/10


Joan Vich devant del seu retrat a la exposició