Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 14/04/09

 

La “Red Mile” en “Bluegrass Country”


Si per una vegada la Providència m'escoltàs i pegàs una empenta força perquè la loteria em tocàs, tenc ja ben pensat el que faria. Compraria una petita finca on hi cresques bona herba i hi posaria tres o quatre egües que poguessin pasturar amb pau i silenci, mentre els poltrets, tímids i esquius, provarien de fer les primeres corregudes i cabrioles. Jo els miraria embadalit, com a a meva infantesa. Es l'espectacle que més em plau observar: sent que el temps s'allarga quasi indefinidament i que la llei de la naturalesa sembla menys cruel del que realment és. Una crueltat que va descriure amb tota minúcia el més gran del naturalistes de tota la història: el senyor Charles Darwin, del qual enguany es commemora els segon centenari de la seva naixença i el sesquicentenari –150 anys– de la publicació del seu llibre sobre l'origen de les espècies Si el que em tocàs fos un tercer premi, segurament el lloc elegit seria una finca al pla de Catí, o millor que a Catí, un poc contaminat per mor del renou dels avions, per aquells comellars de per devers Pina on l'amo en Mateu Campet ens aconsellava, de joves, que anàssim a cercar dona, perquè eren feineres, netes i bones cuineres. Obedients, no, perquè d'aquestes –deia el de Sant Jordi– no n'hi ha ni a Pina ni a cap lloc de món. Si el que em tocàs no fos el tercer premi sinó el segon, la finca ja no me la compraria prop de Sant Jordi o Pina, sinó a Normandia o pel mateix preu em donarien el doble de quarterades i l'herba, durant, l'estiu es conserva olorosa i fresca. És l'herba que poden tastar els cavalls del meu envejat Bernat Parera. Només hauria de pagar els viatges, però a trobaria algun camió que em canviàs el transport per una bona copa de calvados Però si fos el primer premi, si la Providència no tengués por de que em tiràs al vici i volgués un dia que arribàs a tenir les butxaques plenes de doblers, llavors la finca que compraria estaria prou lluny de Mallorca i d'Europa. Si em volíeu trobar hauríeu d'agafar l'avió i dir-li al pilot que vos dugués al lloc o els cavalls són el més feliços del món. Per poca cultura que tengués el menador de l'avió posaria rumb directe al Estat de Kentucky i a la seva capital Lexington. La causa fonamental que fa que a Kentucky els cavalls es trobin més gust que a cap altre lloc de l'univers no és altra qua allà hi creix una herba que és la que prefereixen els èquids. És l'anomenat “bluegrass” o”herba blava”. Es denomina així pel color que tenen unes floretes blaves mesclades amb l'herba que mostren tot el seu esplendor a finals de primavera. S'han fet proves experimentals que demostren que si a un cavall l'amolles i deixes que vagi a pasturar el tipus d'herba que prefereixen és, amb molta diferència, el bluegrass. El gust dels cavalls per el “bluegrass” no és una dèria sense fonament. Es producte de molts d'anys d'evolució. El cavalls que prefereixen el bluegrass a altres tips d'herba tenen més salut i estan més fort. Aquest cavalls més sans i més fort sofreixen una doble selecció. Primer individual: tenen un pervivència o supervivència més llarga. Gràcies a aquesta supervivència prolongada tenen més temps –més possibilitats, idò– de reproduir-se. L'altra selecció és la sexual. Els sementals que mengen “bluegrass” que estan més forts i que peguen coses més fortes espanten el seus competidors i poden gaudir dels favors de les egües i per això els seus gens –aquells que els feien preferir el bluegrass– tenen més possibilitats de ser traslladats al fills i de perpetuar-se. Es pur darwinisme. És tan importat l'esmentada herba blava que a Kentucky se'l coneix com el “Bluegrass Country”. Algun teòleg em podria dir si en el cel hi haurà “bluegrass” pel nostres cavallets? Si no, em faré d'una altra religió.

Un Estat on la cria de cavalls és tan important ha de tenir per força grans hipòdroms. A Kentucky no li falten. Un d'ells està dedicat al galop i du el nom de “Churchill Downs”. El de trot es conegut com a “Red Mile”. Churchill Downs està localitzat a la part sud de l'Avinguda Central de Louisville. Fou inaugurat el 1875 i ja en aquest mateix any ja s'hi va disputar el molt famós Derby de Kentucky i el seu complement el Oaks. Dins el vocabulari dels turf “derby” significa una carrera reservada a cavalls de la mateixa edat, generalment tres anys, mentres que Oaks és el mateix però on només hi poden córrer egües. El Derby de Kentucky forma una de les tres cames de la triple corona. Les altres dues son el Preakness Stakes i Belmont Stakes. “Stakes” és un sinònim de derby, es a dir una prova –una carrera– que té com a finalitat descobrir quin és el millor cavall de la generació que compleix tres anys El cavalls que han guanyat la triple corona americana de galop son Sir Burton, Gallant Fox, Omaha, War Admirall, Whirlaway, Count Fleet, Assault, Citation, Secretariat, Seatlle Slew, Affirmed. Es interessant fer notar que des del 1976 cap cavall americà de galop ha aconseguit guanyar la Triple Corona.

El gran hipòdrom de trot del Bluegrass Country és sense cap dubte la famosa “Red Mile” de Lexington. Deu el seu nom a la longitud e la seva corda –una milla exactament– i al color de la grava que forma la pista, de color vermellós. La Red Mile es va inaugurar el 1875. Com a la majoria d'hipòdroms d'Amèrica a l'hipòdrom de Lexington no hi ha carreres tot l'any, sinó una temporada de primavera que va d'Abril a Juny, una breu temporada de tardor, per setembre, i la temporada de l'anomenat Grand Circuit que es fa per setembre i octubre. A Lexington, a la Red Mile es corr una cursa que te fama mundial i és el Kenctucky Futurity, la carrera que qualsevol criador americà de cavalls de trot somia córrer i guanyar, però això és un plaer que està reservat a molt pocs. Es va córrer per primera vegada el 1893 i és encara l'única de les grans carreres que es corr per un sistema que es diu d'eliminacions, i que consisteix en que perquè una cavall guanyi el trofeu necessita guanyar dues carreres –dues mànigues– seguides. Aquesta modalitat ha conduit que alguns anys, per a dilucidar el cavall guanyador s'han hagut de fer cinc a sis carreres el mateix capvespre. Per evitar tant d'esforç ara el sistema estableix que en el cas de que la primera i la segona màniga siguin guanyades per cavalls distints, la tercera màniga la corrin únicament els guanyadors de les dues primeres. El guanyador d'aquesta tercera màniga és el guanyador absolut. Des d'un principi el Kentucky Futurity fou una cursa on importà més el prestigi que no els doblers. Mai ha pogut oferir premis que es puguin comparar amb l'Hambletonian, però en els darrers anys aquest premis han anat augmentant i actualment la carrera ja està dotada en quasi 500.000 dòlars. Scott Frost (1955), Speedy Scot (1963), Ayres (1964), Nevele Pride (1968), Lindy's Pride (1969), Super Bowl (1972), Windsong's Legacy (2004), Glidemaster (2006) són, per ara, els únics cavalls que han aconseguit guanyar el Kenctuky Futurity, l'Hambletonian i el Yorkers Trot, és a dir, la Triple Corona de trot.