Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 28/12/00

 

Lamartine



El Lamartine a qui em vull referir avui no és cap cavall de carreres sinó al il·lustre escriptor francès Alphonse de Lamartine (1790-1969) que el seu “Voyage en Orient” recull una seria de llegendes àrabs, una de les quals va referència a una cavall de pell blanca i de cor generós. La història és la d’una caravana àrab que és atacada per un escamot turc de soldats del paixà de Acre. Els turcs maten un bon nombre d’àrabs i fan presoners als altres, els qui volen oferir com esclaus al seu sobirà. Entre el presoners que queden malferits hi ha Abu-el-Marsh que és fermat i traslladat sobre l’esquena d’un camell. El cavall de Abu-el-Marsh forma també part del botí que ha de ser presentat al paixà. Quan arriba la nit i mentres els soldats turcs descansen Abu-el-Marsch sent eguinar el seu cavall, el reconeix, i arrossegant-se per terra arriba fins on el turcs tenen fermat l’animal i quan el veu li diu: «Pobre amic meu, què faràs tu entre els turcs? Et tancaran sota les bòvedes d’algun carabassar i les dones i els al·lots ja no et duran llet de camella, ni ordi, ni civada amb les seves mans, ja no correràs lliure pel desert, com el vent d’Egipte; el teu pit ja no solcarà les aigües del Jordà, que refrescaven el teu pel blanc com la seva escuma. Si jo he de ser esclau, al manco tu sé lliure! Au, ves-te’n, torna a la tenda que tu coneixes i digues-li a la meva dona que Abu-el-Marsh ja no tornarà; després fica el cap entre els cortinatges i llepa la mà dels meus fills, als que ja no veuré mai més».


Lamartine segueix i diu que mentres l’àrab anava dient les esmentades i belles paraules anava rossegant les cordes de pell que fermaven el cavall. Jo ja sé que no és coherent, el relat de Lamartine, que mentres es parla hom no pot mastegar, però Lamartine ho va recollir així i jo no som qui per rectificar el francès ni la bella tradició àrab. Continuu. Quan el cavall àrab es va sentir a lloure es va atracar al seu amo i el va agafar amb les dents per la corretja que Abu-el-Marsh duia envoltant el seu cos. Comença a galopar i, després de moltes hores va dur el seu amo fins a la tenda de la seva tribu, on hi havia la seva dona i els seus fills. Quan arribà, el cavall diposità el seu amo sobre l’arena i immediatament va morir. Estava rebentat. La llegenda diu que tota la tribu plorà per aquell cavall blanc, noble i generós, que els poetes el cantaren i que el seu nom està constantment en els llavis del àrabs de Jericó. Lamartine se n’oblidà, tanmateix, de donar el nom del cavall. Si algú va a Jericó que miri de posar-hi remei, d’esbrinar aquest nom oblidat, i ens ho faci saber. Li estarem eternament agraïts.