Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 13/10/00

 

Llengua Blava


Encara que els meus amics pagesos no em creguin a mi m’agrada molt l’agricultura. Vull dir que m’agrada observar-la. Fer-la es una altra cosa. Però de mirar-la pas molt de gust i una de les coses que més me desagraden es veure camps abandonats. Comprenc perfectament que aquesta societat ha de fer qualque cosa —pagar imposts, entre altres— perquè ponguem veure el nostres camps amb vida. Vida dels pagesos i dels animals. Però les coses sembla en que es conjuminen per fer ben difícil aquesta supervivència i la darrera mala noticia és la de la epidèmia llengua blava que afecta als nostres animals remugadors, en especial, a les ovelles i les cabres. Pel que he llegit el tema és molt difícil i complicat. En primer lloc per tractar-se d’una malaltia vírica contra la qual no tenim cap medicament específic i tampoc són fàcils les vacunes ja que el virus muden amb facilitat i no es sap molt bé si les vacunes que es fabriquen serviran per als nous ceps. El virus del la malaltia de la llengua blava viu preferentment dins la sang i dins el semen i com a bon virus troba el seu habitat dens les cèl·lules, la qual cosa fa molt difícil atacar-lo. La malaltia es contagiosa i per a la seva transmissió necessita d’un mosquit del gènere Culicoides que es al que pica al malalt, li xucla la sang —el mosquit la necessita per a la seva alimentació— i quan el mosquit torna picar un altre hoste— sigui una ovella o una cabra— li injecta el virus que havia romàs en el tub digestiu de l’insecte. Les ovelles que són infectades mostren una sintomatologia que consisteix en febre, en inflamacions de les cames i en una cianosi, un acumulació de sang mal oxigenada, a la llengua que li va agafar la coloració típica i que dona nom a la malaltia: la llengua blava.


La malaltia pot provocar espollament, malnutrició, pèrdua de pes, hemorràgies i, fins i tot, la mort de bona part de les ovelles que han estat contaminades.


La lluita contra la malaltia es basa fonamentalment en la vacunació, que encara no és del tot segura, i mes que res en la eliminació dels animals contaminats, la quarantena i amb la lluita contra el mosquit transmissor. Com que el mosquit pot viure prop dels cavalls és necessari que també els cavalls quedin immobilitzats a menys que sofreixin una desparatització. Aquest ha estat les mesura que ens han afectat al amadors dels cavalls.


El pervindre no es gaire optimista, perquè les mesures per lluitar contra la malaltia tenen conseqüències econòmiques molt fortes. Al ser declarada la nostra Comunitat zona afectada es prohibirà l’exportació de bestiar a zones no contaminades. El xots no és podran vendrer-se més que dins el territori de les Balears, i hi ha el perill de que la població rebutgi aquest xots perquè temen contagiar-se, encara que es sabut que l’home no pateix aquesta malaltia i que la via de contagi mai es pel menjar.


L’altra complicació possible és que les cabres salvatges quedin afectades. És impossible poder controlar aquesta població. No sé com resoldran el problema. La Conselleria d’Agricultura té un bon berenar.


Quan pens amb aquestes coses m’agradaria tenir a prop algun ecologista profund, d’aquells que pensen que l’home no té cap dret que no tenguin els animals. Si me escoltàs — cosa difícil perquè estan molt convençuts de les seves idees— li demanaria que hem de fer amb el virus de la llengua blava o amb el mosquit culicoides? Eliminar-los o conservar-los per allò de la biodiversitat? He de confessar que si desapareguessin d’aquest mon jo duria un ciri a la sang, o a la Mare de Deu de Lluc, que és més pagesa.