Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 23/12/07

 

Lloro vell…


Feines i devocions em feren passar el darrer cap de setmana al País Valencià. Vaig arribar a Mallorca prop de les onze del vespre del diumenge, quan feia ja una bona estona que s’havia acabat la reunió hípica. L’endemà em vaig assabentar que el meu viatge a València em feu perdre una cursa que es pot qualificar, sense tenir por a caure en l’exageració, d’històrica. Fou el Premi Ciutat de Palma per a poltres de tres anys, el mateixos que d’aquí poques setmanes hauran de disputar el Gran Premi Nacional. Perduda l’avinentesa de presenciar en directe i amb companyia d’amics la cursa meravellosa, m’hauré d’aconhortar en veure-la en diferit amb la sola companyia del meu ca que en directe és, també, un apassionat dels cavalls, però que és incapaç de sentir cap casta d’emoció quan els veu per la pantalla petita.

Els afortunats que hi assistiren no tindran necessitat d’agafar la mala hora per veure la tele —no seria possible, ens demanem els afeccionats, una hora menys intempestiva per programar el programa dedicat als cavalls—, ells tindran, quina enveja!, la cursa gravada de manera indeleble a la seva memòria i es que les fites com aquestes no s’obliden mai. Però quina fou la raó que convertí la cursa en una avinentesa memorable? La que quatre cavalls nacionals que encara no ha corregut el Gran Premi anassin a unes vies que van entre 1.17.6, pel primer, i 1.18.2, pel quart. Brixon de France, Bibo des Monmes, Black Crown GS i Bengalí són els noms dels quatre animalets que el diumenge passat polvoritzaren els records fins ara establerts i feren pensar que s’inaugurava una nova època en el trot balear.

Hi ha molts de motius i explicacions per poder justificar la sentència anterior: que hem entrat en una nova era del trot. Alguns podran pensar en la millora genètica, altres parlaran de nous mètodes d’entrenament, d’una nova generació de conductors joves i atrevits etc. Jo particularment crec que entrem en una nova època perquè està a punt de acabar-se la creença en un mite: el del cavall tardà. Que vol dir això? Vol dir que fins ara hi havia molts de propietaris que argumentaven que tenien un gran cavall, però que no el volien gastar de jove, que era necessari deixar-lo granar tranquil·lament si es volia arribar a tenir un animal d’edat que pogués córrer les curses clàssiques. Que treure tot el suc al cavall quan es jove era —i és— un error. I que cavall que guanyi moltes curses als dos i tres anys és impossible que arribi a la seva maduresa amb bones condicions físiques. Es, aquesta creença, la el cavall tardà, un argument que solen utilitzar —ja ho podeu imaginar— molts de preparadors per mantenir les esperances dels seus clients, i, també, persones tímides com jo que no ens atrevim a dir, als nostres amics, que abandonin aquell penco sobre el qual tantes il·lusions tenen dipositades. Però crec que hem de començar a pensar al inrevés. Que així com els homes no aprenen a xerrar, ni a nadar, ni a cantar quan son majors, els cavalls que no mostren les seves condicions de joves tampoc els mostren de vells. Que les cavalls tardans són un mite.

Permeteu-me que formuli la teoria, o la pregunta, d’una altra manera: llevat dels quatre cavalls que he anomenat al principi, als que, si voleu, podeu afegir el nom de Bandido, cinquè a la cursa, i Brandys Royal que es va desmuntar, podem esperar que en l’esdevenidor surti cap altre gran cavall d’aquesta generació. Un cavall tardà que, quan tengui sis o set anys, pugui convertir-se en el rei de l’hipòdrom. La meva opinió és que no. Que, com diuen a Sudamerica, “loro viejo no aprende a hablar”. I la vostra?