Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 28/11/01

 

La lototrot: interessos i privilegis


Fa poc dies em vaig disposar gaudir d’un dels meus plaers mes íntims. Volia passar gairebé una hora mirant com l’egua que compartesc amb uns amics pasturava en uns camps que han tornat a verdejar, uns dels prodigis de la tardor mallorquina. Tot i que estava decidit a dedicar-me a la pura contemplació com si fos un monjo budista no vaig poder aconseguir del tot el meu propòsit. No vaig aconseguir la beatitud cercada, perquè. mestres l’egua provava d’espipellar una fulla de les que encara quedaven als ametllers vaig començar pensar que si ella fos un cavall pel “rejoneo” i jo hagués nascut a Almendralejo, en lloc d’Esporles, la vida ens hauria estat, als dos, molt més fàcil. Per aquí vaig començar a filar, ja veis Sí, ja sé que si ella fos de “rejoneo” per ventura hagués hagut de posar-se davant les banyes d’un bou i que jo no hagués conegut de nin el sabor de la mar, però ni un ni altre haguéssim hagut de sofrir l’escarni, la befa o, quan no, la mitja rialla quan ella reivindica la seva condició d’egua trotadora i jo la meva doble condició d’afeccionat al trot i catalanoparlant. Comprenc que alguns, desprès que he dit arrufaran el nas i pensaran que ens dispos a fer un article victimista i a mesclar ous amb caragols. No es la meva intenció, però he de dir, tanmateix, que hi ha dies que pens que les coses no canviaran mai. I el que és més fotut es que aquestes coses no ens són gairebé favorables, ni als catalanoparlants ni als afeccionats al trot Si no ho creis repassau els diaris i veureu com han reaccionat els intel·lectuals de Madrid, fins i tot aquells que jo més admir, davant la pretensió de que Harry Potter fos doblat al català. No lluny —ni ideològicament ni espacialment— d’aquest articles en podreu trobar alguns d’altres que amb el mateix sentit de la ironia —a dir la veritat no massa enginyosa— intenten ridiculitzar l’afecció que per el cavalls de trot sentim des de fa molts d’anys els nadius d’aquestes illes de la Mediterrània. Són mitjans de comunicació que no tenen cap inconvenient en qualificar de festa nacional als toros—”y a mucha honra”—però que troben foren de to i ridícula la consideració del trot com uns dels esports més propis de les Balears. Aquesta és la seva esbiaixada manera de raonar i de veure les coses i no tenc gaires esperances de que canvien. Que hi farem?


La estratègia dels primers —dels partidaris del monolingüisme estatal— es ben coneguda: la defensa històrica del localisme esperpèntic front al dret d’emprar una llengua comuna i normal, un defensa del localisme que combinen amb una tractament descurat de la llengua a la que farceixen de barbarismes incultes i barroers. Alguns d’ells no dubten de qualificar com pròpia del fonamentalisme l’exigència de que els que parlam el català tenguem el mateixos drets i deures dels individus que emprem una llengua que darrera té un estat. N’hi ha d’aquests artistes del raonament filosòfic que s’atreveixen a defensar l’esmentada diferència entre els drets d’un ciutadans i altres en nom —no vos ha perdeu— de l’universalisme.

Ja he dit que no ens ha de resultar sorprenent que aquest nacionalistes espanyolistes vergonyants —aquells que no s’atreveixen a propugnar clarament ni les seves idees, ni les seves finalitats, que són les de reduir-nos a tots al monolingüisme— tenguin lligams ideològics i estratègics amb els que intenten ridiculitzar l’afecció que molts mallorquins sentim per els cavalls de trot. Si ho reparau be les maniobres són semblants: acudits baraters i fàcils contra la moralitat dels cavallistes, fer befa d’algunes expressions com la de que el trot es cosa nostra, i la més important: tancar els ulls al que és una realitat ben comprovable. Una realitat que podrien constatar si anassin un capvespre a l’hipòdrom de Manacor, o en el de Maó on veurien una munió de joves que han decidit dedicar el seu lleure a intentar comprendre —els que en fan befa no sabem que aquests es el principal atractiu de la nostra afecció— aquest animal bell, tímid i malencònic que és el cavall. Bastaria que acudissin també a les hemeroteques per comprovar que en els anys vint i trenta el trot —aquesta afecció que va arribar a Mallorca des de Europa i no des de la península: aquí els pica— era el més popular dels esports a les nostres illes. Si amb això no els fos abastament, podrien acudir a les oficines de Cria Cavallar i mirar en els registre quantes noves esperances de campions neixen cada any a Mallorca. Comprovarien fàcilment que passen les quatre-centes.

Els pensadors que vaig llegir quan era jove en feren entendre una cosa elemental: que quan algú es nega a admetre el que és una realitat palpable és que els interessos li ho impedeixen. El meu pensament ha variat prou de llavors ençà i el meu intent de modernització —no del tot aconseguit: aquesta és la veritat— ha consistit en admetre que els interessos no són factors contraris al progrés, sinó més bé una part imprescindible de la vida humana i, en conseqüència, avui pens no són els interessos els que deformen la realitat i les possibilitats de justícia. No, no són els interessos: són els privilegis, que és cosa ben distinta Es la defensa —quasi sempre vergonyant i dissimulada— del privilegis la que realment impedeix l’exercici de la discussió raonable i de solucions lògiques.

Els que hàgiu tengut la paciència de llegir-me fins aquí és probable que vos demaneu a que venen totes aquestes disquisicions i que tenen que veure això amb el títol de l’article que era —no sé si ho recordau ja— sobre la lototrot. Vos ho diré ben aviat. Deixau-me, emperò, que us recordi abans que els cavalls i el joc formen un matrimoni realment indissoluble i universal. I les Balears no en poden ser una excepció d’aquesta regla general. Cal que ho tenguem clar: els doblers són absolutament necessaris en les carreres. Sense ells l’emoció minva, quasi desapareix. Calen doblers per als premis i aquest doblers han de sortir de les apostes si no volem que els paguin el pressupost públics. Aquesta és la idea més raonable, la idea que farà possible que les carreres de trot siguin el que poden ser: una activitat educativa per a la joventut, lúdica per tots els mallorquins, i econòmicament revitalitzadora de sectors que passen hores difícils com és l’agricultura.

No m’agradaria repetir-me però he de dir que crec que entendreu la meva decepció quan veig que alguns que fan professió pública de neoliberalisme s’escandalitzen quan descobreixen que darrera l’anomenada lototrot hi pot haver interessos econòmics. Jo el contest que Gràcies a Déu que n’hi ha. Si no n’hi hagués, malament rai. Més perplexitat en causa, encara, quan els meus amics de tertúlia a l’hipòdrom en diuen que el que més temorosos estam de que augmentin les ludopaties per mor de la lototrot són —mirau quin prodigi— el propietaris de les actuals màquines escurabutxaques. I la pregunta clau que ens hem de formular es aquesta: que hi ha darrera tan sorprenents i paradoxals preocupacions. Algú podria estar tentat a pensar i a respondre que al interessos econòmics. Si he aconseguit explicar-me, estic segur que entendreu que digui que no consider exacta la resposta. Pens —i d’aquí tots els meus arguments— que la resposta adient no es la defensa d’uns interessos, sinó d’uns privilegis que es veuen amenaçats. D’un drets que tenen i que neguen al demés, als que podrien ser la competència I, pens igualment, que és la defensa d’aquest privilegis difícilment justificables la que entorpirà la discussió i la presa de mesures per a dotar al trot dels recursos necessaris per sobreviure. Si aconseguíssim que els interessos de tots els afectats —cavallistes, administració, empresaris, jugadors etc— quedassin clars i transparents, que no embullassim la discussió sobre la lototrot amb hipocresies, i si, com a conseqüència de lo anterior al final del procés l’opció més eficaç i engrescadora, la que més recursos aconseguís per el món del trot, fos la elegida, podríem estar ben contents. Hauriem assegurat la vida per d’una afecció digna i arrelada al nostre petit país. Una afecció —nacional o no: m’importa poc el qualificatiu— que sé que compartim amb les societats més lliures, cultes i avançades del món.