Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 19/12/01

 

El conde Lucanor


Hi ha poques coses que m’estritesquin més que la violència contra els cavalls. Pens que en moltes ocasiones és una violència teatralitzada. Vull dir que el que l’exerceix necessita demostrar algun poder o un prestigi que la seva qualitat humana no li atorga. Quan la veig exercir no puc estar de pensar en uns dels relats que més m’impressionaren quan el vaig llegir fa, ai!, ja un bon una caramull d’anys. El va escriure l’Infant Don Juan Manuel, un personatge que vivia per terres de Valladolid. Don Juan Manuel era net de Fernando III i nebot de Alfonso X el Sabio. Era una figura cortesana àvida —diuen els historiadors— de poder i de diners, però tenia habilitat amb la ploma i emprava els seus escrits per amenaçar els seus enemics i per fer la rosca als poderosos. I es que d’aquelles terres de Peñafiel surt cada peça.


En el seu llibre “El conde Lucanor” don Juan Manuel conta un conte d’origen moro que és el que jo esmentava abans i que ara miraré de resumir.


Hi havia una pare molt ric que tenia una filla que tenia molt mal humor i un caràcter ferest. Ningú la volia per casar-se perquè tothom sabia que el que caigués en les seves mans tendria una vida que seria un martiri. El pare d’aquell al·lota havia renunciat a tenir gendre. Assegurava que si algú volia contreure matrimoni amb la seva filla no l’hi hauria de faltar de res. En el mateix poble hi vivia un al·lot molt trempat, però una mica bèstia i de condició humil que va dir que estava cansat de passar rusca i que si el sogre li autoritzava ell es casaria amb aquella espècie de fera sense domesticar, però rica. No ho hagué de dir dues vegades. El futur sogre li respongué que sí, que endavant, però que no en volia saber res, que era un inconscient, que no sabia on es clavava. Que allà ell.


Després de les noces quan la parella va arribar a ca seva, el jove es va seure a una butaca i va veure que prop hi havia un ca. Amb veu autoritària li va dir que li dugués un tassó d’aigua. El ca, com si li haguessin dit Pere. El jove va agafar una destral i pega cop al coll del ca i el cap del pobre animal va rodar per terra. Després va veure un moix i feu el mateix: “Moix du’m aigua ” i el moix com si no res. El jove el va agafar per un peu i fent-lo voltejar l’estavellà contra la paret. El moix no va tenir temps ni de dir miau. La jove observada el seu home absolutament astorada; pensava que s’havia casat amb un personatge tocat del boll. Finalment el nuvi va veure l’únic cavall que hi havia a la casa i li digué que li dugués aigua. El cavall que no el va comprendre —pobret— i no mogué ni una cama. Amb la mateixa destral el jove va pegar dos o tres cop fins que aconseguí separa definitivament el cap del cos del cavall. Hi hagué sang per tot. L’esglai de la núvia no podia ser més gran. El nuvi es va dirigir cap a ella i li va dir si li volia dur, ella, el tassó d’aigua. La núvia no ho va dubtar un sol moment i com si fos la dona més submisa del món li va dir: “amb molt de gust”. I de llavors ençà, sense que hi hagués una sola discussió va quedar clar qui duia els calçons en aquella casa. La que sempre havia estat una petita fera va quedar amansada per sempre més. El sogre no se’n podia donar passada.


Una de per devers Algaida o Costitx n’hauria d’haver conegut l’Infante Don Manuel i hagués sabut on li haurien posat la destral!