Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 11/10/00

 

Menadors legendaris


Aquest diumenge el afeccionats anglesos acudiran amb gran nombre a l’hipòdrom de Newmarket. Hi acudiran per veure una cosa que em pensàvem no tornar veure mai més: a Lester Piggot participant en una cursa sobre un cavall. La cursa està reservada per a menadors legendaris i en ella també hi participarà Julie Krone, la jockey que amb Moni Maker va aconseguir fa poques setmanes batre la millor marca del món de trot montat.


Lester Piggot ha estat el més gran dels jockeys europeus d’aquesta segona meitat de segle XX. Per demostrar-ho basta recordar que guanyà 8 vegades el Derby d’Epson, la més prestigiosa de les curses de galop que es corren a Europa.


Piggot fou admirat fins a límits difícils d’explicar a tot Anglaterra, però Lester Piggot no fou mai estimat i conegut pels seus compatriotes. Quan dic que no fou conegut vull dir que ningú va saber mai el que pensava Piggot i es que les paraules gairebé no rajaven de la boca del gran jockey. Piggot era un personatge misteriós del qual només es coneixia la seva gran afecció als diners i, en conseqüència, la seva nul·la predisposició a pagar els impost que al seu país li exigien. Ho tenia tan clar això de que s’havia de pagar els menys possible que en una ocasió que fou molt publicitada —Piggot fou en moltes ocasions els jockey dels cavalls de la reina— preferí passar-se uns anys a la presó que donar a Hisenda part dels diners que havia guanyat sobre el llom dels cavalls més imprevisibles i més perillosos del món: els pura sangs anglesos. Piggot era un professional fred que mai comprengué que algú pogués estar a les curses — i menys en el lloc de jockey— si no era per doblers.


I és que Piggot durant la seva llarga trajectòria professional no només es va rompre un parell de vegades els ossos si no que va passar continues privacions. Degut a la seva altura —era dos pams més gran que els altres jockeys— va tenir enormes dificultats per mantenir-se en els pes —no més de 50 quilos— que necessitava per poder muntar. Aquesta objectiu d’estar molt prim l’aconseguí amb un règim molt sever i passant molta set. Quan veig una fotografia de Piggot no me’n sé estar de comparar-lo a un bacallà sec.


I sec, ja dic, era també el seu caràcter. Tant, que a les entrevistes que li feien sempre era més llarga la pregunta que la resposta. I un vegada Piggot va contestar a una entrevista de 50 preguntes emprant, en total, menys de 200 paraules. Tota una marca.


Tanmateix de totes les sentències que jo conec de Piggott i la que al meu parer mes aclareixen el seu caràcter és la resposta a una pregunta que li feren abans de córrer un dels Deby d’Epson que guanyaria. El locutor després de fer voltes i més voltes li va demanar com muntaria aquella cursa. El locutor es volia referir a quina tàctica empraria per a guanyar la correguda: de si aniria al davant o amagat, per l’interior o l’exterior, amb quin moment atacaria etc. La resposta de Piggot fou ràpida i amb l’aptitud el seu cos va demostrar que ja tenia ganes d’acabar. Piggot alçà una mica les celles i digué: “Que com muntaré? Com sempre: amb una cama a cada costat”.


Per ventura no seria mala idea que a les reunions importants que es fan al nostre hipòdrom, en els dies assenyalats el afeccionats poguessin veure les llegendes del nostre trot: en Baltasar Pancuit, es menescal Mora, l’amo en Pep Butxaca, en Nofre Barceló, en Novao i tant d’altres.