Francesc Bujosa :: Catàleg exposició Martin Garrido Barón ::


15/10/04

 

Martin Garrido Barón i el coloms malvats

En una nit de cap d’any —jo vaig gaudir durant molts d’anys del priviledi que suposa ser convidat a aquels festes que es feien a Can Gabriel Janer Manila i a les quals hi assistien entre altres Josep Maria Llompart, Miquel Angel Riera, Maria Aurelia Capmany, Carme Riera, el germans Capellà— vaig sentir dir a Jaume Vidal Alcover, que tenia una llengua viperina que estava bé que el artistes i els escriptors, vlguessin ser heterodoxes i, fins i tot heretjes, però no el que no havien de ser ases. Volia dir amb tant rotunda frase, que si hom no coneixia la tradició tenia dos perills gairebe inevitables. El primer era de donar, o oferir, com a novetat i originalitat allò que ja estava dit i redit des de feia temps. L’altra era que li podia passar per davant els ulls un fet que rompia absolutament amb el dogma i no adonarse’n de la seva novetat. En la tertulia la meva curta i timida intervenció es limità a senyalar que si Galileu no hagues sabut bé el que deia la tradicio sobre la seperficie de la lluna probablement no hagués queda estranyat de veure la superficie gratallosa del nostre satelit i no n’haguès pogut treure les consequències que en va pouar. Si tenia temps, —allà aviat et prenien la paraula— hi afegia que si Fleming no aquest sabut exactamen com creixien els bactèris no hagués reparat en aquell cultiu que al contaminarse de penicilina feia que els bacteris no crexeixint a la mateixa velocitat que en el cultius no contaminats.

Una altra i frase que he repetit més d’una vegada en els meus escrits i en les meves classes és atribuida a Newton, que ell probablement no fou el que primer la pronuncià, sino d’algun filòfo de l’Escola de Chartres. La frase diu literalment “ Nosaltres—es referia en el fisics de la seva època— no som mes que nans comparats amb eñs nostres antecessors, però això sí: nans que poden estar asseguts sobre le espatlles de gegants”

Si he emprat les dues anteriors sentències —la de Jaume Vidal Alcover i la de Isaac Newton— es perque a vegades sospit que als pintors moderns que ara tant i tant proliferen en el nostre petit país els han omplert el cap del que l’únic important que hi havia en pintura o escultura o en els anomenats “montatges” era l’originalitat i que com menys influències tingués el pintor, millor per a la seva obra. És un consell que no le sentit donar en cap altra professió —ni en metges, ni amb enginyers, ni en escriptors— pero si que he vist molts de pintors jóves que seguint la norma que els havien donat que mostraven unes debilitats cultural que quasi feien pensar en una feblesa mental. La majoria d’aquestes “obres” és a les golfes plenas de pols i terenyines, altres les podeu veure en el baratillo i bona part han anat directamente a Son Reus.

Per bona sort —per a ell i per a mi, que ara tenc que comentar la seva obra— aquest no és el cas de Martin Garrido Barón —La seva autèntica humilitat, els bons consells rebuts, per ventura de la lectura de Borges —mi oficio esta hecho a base de humillaciones— li han fet veure que si algun dia vol veure més lluny que els gegants que fins ara hi havia hagut no hi havia altre remei que començar a escalar per les seves cames i analitzar i reflexionar els que havien elaborats els autèntics gegants que l’havien precedit. Diguem abans de res que Martin ha tengut bona pipella per fer aquesta reflexió pictòrica i els mestres elegits han estat fonamentalment Picasso, Duchamp, Gargallo Solana, Hopper, Ensor, Manolo Valdes, Ellis Jacobson sobretots aquest pintor americà que fa finir volutariament la seva vida a Santa Maria i que es deia Richt Miller. Quan faig veure els homenatges i les recreacions que els nostre pintor vaig sentir una mica germà de Martin Garrido.

Ja he dit que Martin Garrido és afortunadement un esponja i que mira d’aprende xuclant de tots els creador que l’interessen que són molts i molts bons, però ens hauriem d’entendre faig esment de creadors d’altres mons que no solament els de la pintura. També el còmic, el cinema, i la literatura han entrat a doll en la formació de Martin Garrido. Pel que fa al cinema he de dir que té per una homenatge a Elia Kazan amb uns elements futuristes en la part superior del quadre i amb una profunda tristeza humana amb un rabi i amb el que sembla que es el seu fill acabats de desembarcar que es per entrar a robar a una banc o manllevar un prestec ara que no el credits —diuen — que va a preu baix. Ja he parlat de comic i de cinema, podria parlar també de la literatura i del seu amor per William Faulkner, Conrad i posiblemente Baroja. Quantes histories sugeregen en els quadres de Martin Garrido i com exiten la nostra imaginació aquells home sense rostre per saber d’ón venen i com acabarà aquella historia?

Si tenin en compte que Martin Garrido va neixer el 1982 algú es demanarà, i amb raó, com ha pogut aprendre tantes coses amb tan poc temps. Com ha pogut ser tan ràpida la seva evolució Jo els he de confessar que no puc respodre a tan difícil pregunta, perque sense voler entrar en aspectes tècnics que desconec els he dir que Martin Garrido treballa els fons del quadre amb un mestratge –no vullc estalviarme la paraula— que ningú li podrà negar i que te una seguretat en el traç com el millors pintors de còmics. Algú més espavilat que el que escriu aquestes retxes podrà tal vegada esbrinar l’ementada causa o raó.

Si les influencies plastiques i literaries penetren amb tanta facilitat no ho fan menys el que podriem anomenar idees socials i polítiques. Dins un context on retrata una España dura, negra, cruel “solanesca,”, per dir-ho amb una sola paraula, i ha una befa intel.ligent del poder que domina un homens que es perden dins una humanitat despersonalitzada, un soledad inmensa, personatges sense que no ténen desti, cruels, incomunicat, infeliços i com si fosin una mena de teresetes mogudes per un desti, per un Déu sense pietat. Si tenen algun dia l’avinentesa comparin el tractament que Pablo Picasso, Richt Miller i Martin Garrido han donata auests aucells que s’han convertit amb signe de la puresa i la bondat i que realment com han descubert cadascún a la seva manera.

Si algú entra a l’exposicio a la recerca e la bellesa —que punyetes deu voler dir aqesta paraula o de trobar algun element de decoració que pasi de presa i que no es returi massa en l’observació del quadres de Martin Garido. Però si algu creu que la pintura es una eina més per entendre el mon i els essers humans que es returi davantcada quadre amb la convicció de que no perd el temps. Que quan sortí la seva personalitat hurà vaiedad una miqueta.