Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 12/01/04

 

La Mula de Son Pastor


Hi ha dies que sent remordiments de consciència per no participar amb més freqüència en aquesta volguda secció hípica del Diari Balears. Quan veig en Miquel Serra o en Pep Verger he de calar el cap empegueït per les atencions que ells tenen en mi i en canvi jo faig el ronser a l’hora de fer la meva columna. Els remordiments i les ganes de reivindicar el paper històric i cultural, sovint oblidat, d’una mula eguina m’han ajudat a prendre la decisió d’escriure i guanyar-me qualque cafetet a Son Pardo. Però aquest no era l’única motivació.

Qui m’ha despertat definitivament les ganes d’escriure sobre la mula és estat el meu col·lega d’Universitat i d’Acadèmies, el Doctor Román Piña Homs. Amb la seva ploma àgil que tots coneixem va escriure fa poc un article demanant disculpes per un error que havia comès en un article anterior on se l’hi havia anat la ma i havia escrit “la indiscutible catalanidad de Mallorca” o de “las Islas Baleares” —cit de memòria—. Qui el va barrejar inmediatament era Don Antonio Alemany —que no Alemán— Dezcallar —originalment Descatllar, i Catllar és una serra, i monestir del Ripollès, i un poble del Conflent. A Mallorca entre el botifarres sempre els han anomenat de can Catllar. No sé quins del dos te més mèrit si Don Román o Don antonio Jo ja sé que “corregir al que va errado” es una gran obra de caritat, però que el “errado”, amb hac o sense hac, admeti la correcció i en faci penitència, per a mi encara té més valor. Li assegur, Sr. Piña, que la meva preferència pel corregit i no pel corrector no és per raons de l’amistat, que vostè em professa —li jur que és mútua— ni tampoc per la rancúnia contraria perquè un dia —ja fa anys— D. Antonio Alemany s’enfadà molt i molt perquè un grups d’amics i jo mateix parlaven de medicina en català i no en castellà. Si el preferesc a vostè. És per pur esperit de justícia.

Jo he d’agrair —repetesc— que les ganes de fer justícia a l’amic Roman i alliberar-lo de la penitència injusta que li varen imposat i l’obligaren a retractar-se de les seves creences m’hagin permès col·laborar. No es pensi, amic Piña, que aquest delit m’ha vengut per conrear la nostàlgia, perquè m’ha recordat els meus temps d’estudiant a València, al voltants de l’any 1970, quan l’abanderat del blavarisme —aquella doctrina que deia que el valencià res tenia res que veure amb el català— era D. Vicent —a ell li agradava que li diguessin Titino— Giner Boira. Com el senyor Alemany i vostè mateix no va dur sort, Don Titino, amb els llinatges. Però això dels llinatges, ja se sap, es igual que la família: ens ve donada per naixement i no la podem triar. Nosaltres, polissons, per fer-li mes lleuger —o més pesat— el seu pesar li dèiem Titino Enero Niebla.

El motiu que m’ha animat tampoc es el de contestar a l’ús que vostè fa del llinatge Alemany i del meu llinatge mater, Homar, per demostrar que vengueren gens de tot arreu després de la conquesta i que quedaren molts de pobladors àrabs a Mallorca, per la qual cosa la població catalana era quasi una minoria. Pel que fa Alemany n’hi prou en repassar els arxius i la literatura catalana per veure que encara que el primer alemany fos, possiblement, de procedència teutona, no va ser aquest el que va partir amb l’exercit de Jaume I o posteriorment. Fou en tot cas uns dels seus descendents ja ben catalanitzats com el seu nom demostra Jo li he de dir, per altra part, que no em preocupen gaire el meus orígens racials —em preocupen més els del meus cavalls— però si suposam que Homar, o Omar, no té una arrel comú amb el seu Homs o Oms, per a mi no es un afronta ser de la mateixa estirp d’Averroes, Avenzoar, Avicenna i en general de tots aquells que sabien discutir aportant arguments raonables. Que bé aniria si els de la seva estirp i el de la meva suposada, oblidant les penitencies que els —i ens— imposen els “cristianos viejos” sabessin discutir avui en dia raonadament com ho feim vostè i jo quan ens trobam.

En aquest article no discutiré seriosament —no es el lloc— la catalanitat de Mallorca i de la seva llengua. Miri jo quan he de parlar de química, de geologia, de botànica i he d’aclarir alguns assumpte, cosa que, donada la meva quitzera especialitat, ocurreix molt sovint, mir de fer les preguntes que dissipen els meus dubtes als meus companys —i seus— de la nostra benvolguda Universitat. Companys que son professors de la matèria i que per arribar-hi, a ser doctors i catedràtics hagueren d’estudiar, com vostè i jo, més del que en tenien ganes. Quan he de parlar d’algun assumpte relacionat amb la historia del Dret i per no molestar-lo massa parl amb el seu inteligent i molt informat deixeble Antoni Planas. No podríem fer el mateix quan hem de parlar de filologia, onomàstica o toponímia. No mereixen al mateix respecte que els altres col·legues de química, física, botànica, dret administratiu etc. els senyors Miralles, Dolç, Grimalt, Mesquida, Corbera, Aguiló etc. per esmentar únicament els que me son més avinents dels filòlegs. Perquè no els consulta o els llegeix abans d’escriure i, més encara, abans retractar-se innecessàriament i amb escreix del que ha escrit? Perquè si hi ha metges ha de fer cas i fins i tot deixar aconsellar pels curanders?

Tampoc vull discutir massa el seu argument de que en l’escut original de l’Obra Cultural Balear no hi ha les quatre barres No oblit que vostè presideix una Acadèmia de Heràldica i Genealogia i que jo, com Joan Fuster, no som gaire partidari ni de himnes ni de banderes. Però el que es cert es que vostè d’escuts en sap cent vegades més que no jo. Tanmateix resulta que jo tenc davant l’escut i veig al peu un altre l’escut mes petit pintat, com vostè deu saber, pel senyor Guillem Fullana. Dit escutet no sé exactament d’on prové, si de l’Ajuntament o de la Diputació de Palma, però si hi veig que hi ha les quatre barres: dues en el quadrant superior esquerra i dues en el inferior dret. Eren argúcies que en els seixanta s’havien d’emprar com la de dir en el estatuts que l’Obra Cultural tenia finalitats mercantils. Si haguessin dit que tenia finalitats culturals o haguessin destacat les quatre barres, els que aleshores comandaven —cal recordar que eren més partidaris d’altres tipus d’Obres— no haguessin autoritzat la seva constitució. En conegué cap, Sr. Piña dels seus fundadors que tengués dubtes sobre la unitat de la llengua? No temi Sr. Piña per creu que és membre de l’Obra (cultural). Com a Secretari gairebé honorari a que som —la salut no em permet gaire més cosa— la seva dimissió, que ens va doldre, perquè no oblidam que en el seu moment vostè va saber aturar els ímpetus anticatalanistes inherents en el PP, fou tanmateix acceptada i vostè des de llavors ençà no paga res de quota. El que sí paga és la subscripció a la revista “El Mirall”. Si el contingut de l’esmentada revista no el satisfà m’ho digui personalment que me n’ocuparé de que li reintegrin el seu abonament.

Li he de dir, per acabar, que jo com a comentarista hípic del Diari Balears —coneix una posició social més modesta que la meva?— tampoc m’acaba de fer el pes l’escut de l’Obra. Ni l’eufemístic anterior ni l’actual. Aquest és, li promet, l’objectiu principal del meu escrit. I no és per motius de la major o menor presència de les barres, sinó perquè hi ha representat un home que llaura —“Cada poble llaura el seu futur”— però no hi ha el mul, o la mula, que estira l’arada. I a llaurar la nostre terra hi han contribuint tant els meus estimats èquids com els missatges. Aquesta injustícia va intentar ser reparada els anys setanta amb un “spot” que es passava als cinemes de Palma i per filmar-lo va emprar una mula eguina —d’això sí que en sé més que vostè— que era de la finca de Son Pastor, de Bunyola, i el que l’havia aregada i ben aregada era l’amo en Pere. Si te interès en veure la mula és possible que el seu amic i President de la Comunitat —el Sr. Jaume Matas— la trobi si repassa l’arxiu familiar. La companyia que el va filmar era “Publicidad Matas”: un bons amics de l’Obra, en aquell temps.