Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 22/07/99

 

Nacionalitats?



L’estiu dona oportunitat per a la tertúlia i el xovinisme és sempre una eina que permet revifar la conversa que decau. Jo també el pràctic, el xovinisme de la meva petita pàtria —la de la infància: és clar—. En aquestes enravenades patriòtiques acostum a afirmar que actualment el millors cavalls de Mallorca —Borgia de Pont, Coolman, o Coolman, Borgia du Pont: tan s’ha fa: tot queda en família— són de Son Ferriol. Si vaig un poc més calent d’orella, no em fa vergonya defensar fins i tot que el que ara és probablement el millor cavall del món és també ferrioler. I és que Remington Crown pertany a la marquesa —no a la princesa com un dia vaig dir— de Moratalla. I la marquesa de Moratalla te una casa, una possessió, a Son Ferriol on acostuma a passar un parells de dies cada anys. Entre els baladres blanques i les bouganvilies morades.


Algú podrà pensar que el que dic és una exageració i probablement tendrá raó. Però jo els voldria fer una pregunta. Si convenim que Remington Crown no és de nacionalitat ferriolera, de quina nacionalitat és? M’agradaria que em responguéssiu assumint el esquemes que ens ensenyaren a l’escola: Espanya, Portugal, Alemanya, Andorra, Luxemburg. Pensar amb altres entitats passades —difícils de negar— o de futur —prohibit— podria irritar molt als que viuen pel centre de la “meseta” castellana, que aquests dies van molt remolests

Però anem al nostre Remington Crown. Quina nacionalitat li podríem atorgar? Remington va néixer a Suècia, però era fill d’un pare americà — Lord of Hall— i d’una mare danesa. La seva propietària és la marquesa de Moratalla, filla de pares catalans —Ai!, voldria haver dit espanyols, que em perdoni els constitucionalistes— nascuda a Londres i resident bona part de l’any —quan no és a Son Ferriol, és a Paris— a França. A Remington Crown el prepara un professional francès d’origen holandès, Jan Kruithof, i el mena un belga, Joss Verbeck, que exerceix de professional bàsicament a París: allà on hi ha els diners.


Davant el repte que significa això d’atorgar una nacionalitat i conscient de les meves limitacions he acudit a un del meus clàssics: al senyor Pla de Palafrugell. Front al dubte de la nacionalitat d’una persona el millor que es podia fer —deia Pla— era saludar-lo al matí i esperar a veure com responia: si bon dia “bon jour”, “buenos dias”, “Good Morning”… Ben aviat sabríem a quin país pertanyia.


Però es clar, la tàctica de Pla no s’avé amb el pensament oficialista al que m’agradaria acostumar-me, ni crec que donàs resultat en el cas d’un èquid. I és per això que he de confessar amb tota humilitat que amb qüestió de les nacionalitats —de cavalls i d’homes— tenc les idees fetes un garbuix. I no sabeu l’enveja que em fan els meus col·legues d’universitat —els filòsofs i els historiadors del dret són els millors per això— que tenen perfectament clar quines nacionalitats són naturals i quines la Divina Providència no ha permès, per bé de tots, que ho fossin. I quan amb els seus arguments —exquisits i sensibles: no hi dubte— ens demostren —jo no puc seguir els seus arguments, però m’han assegurat que realment ho demostren amb tota claredat— que als ciutadans d’una, la natural i canyí, Deu-nostro-senyor els va atorgar amb tota justícia el dret —i la obligació, pel que es veu— de preservar sempre i en tot lloc la seva parla, i als altres, als que empram la borda, ens va indicar que podriem anar fent però que havíem de procurar sobretot no interferir per res d’aquest mon el drets —naturals, universals, divins i eterns— del primers, la meva admiració per la seva capacitat d’argumentació és literalment incommensurable.