Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 26/05/07

 

Noms d’aquells temps


Diumenge passat es celebrà una jornada en homenatge al cavallistes —manadors, preparadors, propietaris, periodistes, afeccionats.


Segons l’orde disposat pe’n Toni Bocanegra, el conegut i històric guarda municipal de la Plaça d’Espanya, i ànima de la jornada, la benvenguda als excursionistes es feu al bar de can Biel Felip i el bon dia que els seus propietaris ens donaren no podia ser mes dolç: xocolata i ensaïmades. Era un recapte destinat per desembossar la canonada que segons els metges antics uneix el gavatx amb el racó del cervell encomanat dels records i de la nostàlgia. Alguns en tingueren prou amb una ració simple, uns altres en necessitaren dues per tenir-la neta, la canonada, però tots notaren els efectes i des del racó del cervell les paraules fluïren lleugeres i sentoroses cap a la llengua. D’aquesta manera, els vells cavallistes començaren a fruir d’un dels plaers que queden quan l’edat ja aconsella no pujar al cabriol: són les pessigolles que es senten a l’anima en el moment de recordar i anomenar en veu alta els noms d’aquells animals que foren part important de la vida passada. Algú va dir, per encetar la conversa que no ens abandonaria en tot el dia, que ell encara havia vist córrer l’egua orada del metge Alomar, aquella que un dia arribava destacada a la meta i quan faltaven vint metres va girar en coa i partí en direcció contrari provocant la sorpresa de tots els contraris i la desesperació del seu manador. Altres anomenaren en Genisaro i en Lord, aquells cavalls de l’amo en Tomeu de Can Tunis. El camió i el xofer, que per motius de seguretat s’havia mirat que no fos afeccionat als cavalls, havien enfilat la carretera de Manacor i al passar pel pla de Sant Jordi —la Normandia mallorquina— no malbaratarem l’avinentesa: Renard Argenté, Bini-Fiol, Beaufiglio... foren recordats amb el respecte que pertoca.


La primera estació fou a la clínica veterinària que han inaugurat a Algaida n’Isidre Avellanet, en Sebastià Cruelles i en Pep Ignasi Garí: un luxe. Enfilarem cap a Manacor i no pogueren resistir de fer una aturadeta a l’hipòdrom. Ho necessitàvem: la “posteta”, ai!, ja no és el que era. Visita, més tard, a les cuadres Garau de Cala Ratjada on foren obsequiats amb berenar i carretades d’amabilitat. Acaronarem n’Hivern, magnífic de salut. Després cap a s’Era de Pula, per fer l’aperitiu i, amb el cava, més noms, tot una lletania per delectar la llengua i el cor: Frisso, Breda, Auberive, Síria...


El dinar fou a Villafranca. Fou precedit per una missa feta a les mateixes taules on havíem de menjar. Per dir-la havien cercat un “sprinter”: en Jaume Sentandreu. Fou realment curta, la missa, però en Jaume tingué temps de dir-nos que si érem bons al·lots, es a dir si no separàvem la vida i la religió, si practicàvem la justícia i no reprimíem l’estimera aniríem cap dret al cel. Ens digué que allà d’alt hi trobaríem els cavalls estimats i les pastures més verdes que hom pugui imaginar. La meva formació en teologia no és realment per posar-me fort, però no record cap text, ni del nou ni del antic testament, que parli de que en el cel cristià hi haurà cavalls i pastures, per això vaig pensar que en Jaume havia acudit a l’Alcorà i a la teologia sioux per manllevar les dues magnífiques promeses. Ben fet: el Deu cristià hauria de considerà la proposta del capellà de Manacor.


La jornada acabà el capvespre amb una lliurament de premis i l’obsequi d’un retrat que Joan Lledó havia fet a n’Agustí Pou el més vell dels manadors vius. En Lledó va saber copsar perfectament l’orgull i la mirada serena d’un home que ha dedicat els millors anys de la seva vida a curar del cavalls que tenia en les mans. Una feina feta amb rigor, serietat i honestedat. A l’antiga.