Francesc Bujosa :: Pàgina oficial :: Última Hora. 24/10/01

 

El Nova York que vaig veure




Robin és un colombià recriat a Veneçuela i que treballa des de fa dotze anys a la ciutat de Nova York. Robin és un empleat de la companyia Arco-travel que representa a Turavia i que es dedica a mostrar la ciutat dels gratacels als visitants que tenen l’encert de triar Manhattam per anar a passar les seves vacances. Trobar amb en Robin es realment una sort, perquè el colombià es un home de formació universitari, amant de la lectura i un apassionat de la història de Nova York, una ciutat a la que està molt agraït —diu— perquè li ha donat la feina que ni a Colòmbia ni a Veneçuela va poder aconseguir. Fou una nit màgica, la que varen poder viure el dia 10 de setembre a Nova York el grup de turistes que érem guiats per Robin. Quan començava la fosca va començar a ploure i quan Robin va venir a arreplegar-nos a l’hotel amb la furgoneta no teníem moltes esperances de poder veure la ciutat de nit, però ell ens va dir que no es preocupassim perquè el serveis meteorològics havien anunciat que aviat escamparia i que quedaria un nit serena i clara. Ens dirigirem cap al pont de Brooklyn i des del costat del River Cafe encara sota la darreres gotes de pluja varen observar Manhattan tota il·luminada. Els gratacels conservaven, com sempre, bona part de la seva il·luminació. La causa és senzilla: hi ha moltes oficines que va feina les vint-i-quatre hores del dia i les que no son netejades durant la nit, per la qual cosa també tenen moltes llums obertes. Pujarem de nou a la furgoneta i Robin engegàs el cassette i la veu de Frank Sinatra entonant New York, New York es va fer dubtar de si realment estàvem veient una pel·lícula de Woody Allen o vivíem la realitat. Després ens dirigirem cap a New Jersey per veure Manhattan de l’altre costat i travessarem el poble de Hoboken, lloc famós entre altres coses per haver-hi nascut Frank Sinatra. Mentre feien camí discutíem amb Robin quines eren les coses que havien fet possible que es construís aquella espècie de desbarat meravellós que es New York. Hi havia bàsicament, deia Robin, causes de tipus geogràfic o fins i tot geològic. I és que New York ha estat sempre un magnífic port natural que feu que mes de la meitat de les mercaderies que en el segle XIX i XX entraren i sortien d’Amèrica ho fessin per aquesta ciutat. La segona raó era el terreny de l’illa de Manhattan: una roca dura i sòlida sobre la qual es poden construir gratacels sense fer quasi fonaments. En Robin, crític amb molts d’aspectes del sistema americà, ens afirmava que els americans, en general, i, especialment, els habitants de Nova York tenien una gran virtut i es que eren un genis de la publicitat. Gràcies a aquesta publicitat havien aconseguit que gairebé tot el món desitjàs consumir els bens que els Estats Units produeixen: hamburgueses, ordinadors, viatges en avió, cinema, musica, dibuixos animats, literatura, pintura, roba esportiva etc. Nova York era el lloc on es fabriquen aquestes idees amb la que Amèrica anava conquerint els desigs de la resta dels habitants d’aquest món. Una força gairebé irresistible que només podia tenir algú que li presentàs cara: els integrismes religiosos. Robin deia que els americans havien aconseguit, gràcies al cinema, a la música, a la fotografia, a la pintura que Nova York fos no solament la ciutat mes coneguda del món, sinó la que despertava més desigs de ser visitada. Visitar-la i admirar-la era el que, aquella nit del dia 10, fèiem nosaltres, els integrants d’aquell petit grup que empraven els serveis de Arco-Travel, la companyia que representava a Turavia. Les condicions de vida dels immigrants a Nova York —deia Robin— no són una canongia. Un cuiner d’un restaurant xinès, per posar un exemple, sabia que tota la vida faria la mateixa vida i que no podia esperar grans millores, però també sabia que si el seus fills s’esforçaven i estudiaven podrien donar el gran salt i convertir-se en uns professionals molt ben considerats i magníficament pagats. Es tractava d’arribar a ser un d’aquest gran venedors de salut, de sofware, de programes de televisió, d’accions etc. Mentres en Robin ens explicava això, la furgoneta havia fet camí i, després de passar per davant el restaurant que Robert de Niro té a Tribeca, arribarem al Down Manhattan —a la part sud de la ciutat— on hi ha el centre neuralgic del sistema económic americà: la Borsa de Nova York, El World Financial Center i, finalment, el World Trade Center, ubicat a les anomenades Twin Towers —les Torres Bessones. Eren ja devers les 10 de la nit. Per pujar a les Torres Bessones havíem comprat una entrada que constava 11 dòlars i que vàrem gastar en manco d’un minut, perquè no arribava al seixanta segons els temps que l’ascensor emprava per pujar fins els cent pisos aproximadament que separaven el peu de les torres del mirador que hi havia al cim d’una de les torres. D’allà vàrem poder contemplar tota la ciutat de Nova York i comprovar una vegada més que la ciutat era igual a com sempre l’havíem imaginada. Que les pel·lícules i les fotografies no menteixen i que la realitat que han construït els homes pot ser tan magnífica o més que la naturalesa. Quan abandonàrem el World Trade Center —eren aproximadament les onze del vespre del dia 10 de setembre— cap de nosaltres podia sospitat que a aquelles Torres Bessones no els quedaven més de 10 hores de vida.


De tornada a l’hotel vàrem passar per alguns carrers cèntrics de Nova York, per Times Square i tot i ser dilluns comprovarem la gran animació que hi havia i com la gent gaudia de les més sorprenent de les conquestes que havia aconseguit la ciutat: la gran seguretat que hi havia als carrers i que permetia que la gent passejàs absolutament despreocupada, alegre, confiada. En Robin es deia que aquella espècie de miracle s’havia aconseguit gràcies, en primer lloc, a la bona marxa de l’economia que havia permès per un costat que hi hagués molta menys gent sense treball i, per l’altra, duplicar el nombre de policies municipals. El segon factor fou el de la política del batlle Giuliani, una política que s’ha resumit amb la frase de “grau de tolerància zero”. Que vol dir no tolerar els petits delictes —la prostitució al carrer, el consum públic de drogues, els intents d’engany o de robatoris— i la de intentar que les penes es complesquin íntegrament. Tot seguint la teoria que quan hom comet un delicte hi ha, al capdevall,un càlcul econòmic i que, en conseqüència, tothom ha de tenir perfectament clar que el que es pot perdre és molt superior al que es pot guanyar.


Els fets, els tràgics fets del dia 11 els va seguir des de la cambra del meu hotel situat al carrer 48 devers quatre quilometres de les Torres Bessones, i poc puc afegir al que va veure tot el mon en unes imatges cent vegades repetides. És molt probable que el que seguien la televisió i llegien el diaris al nostre país se n’hagin assabentat millor que no jo del que va passar als carrers els dies després. L’únic avantatge que te un espectador en directe es que pot mirar coses que no són de l’interès del periodistes. I la mirada sense l’afany de cercar coses que cridin l’atenció és la que em permeté veure algunes coses que possiblement escaparen als observadors de la televisió. Vaig passejar llargament pels carrers, per la places i pels parcs de Manhattam i vaig veure molta sorpresa, molt de dolor, molt de desconcert i molta mostra de solidaritat —gairebé de fraternitat— amb les víctimes i els seus familiars. Al costat de l’hotel hi havia una unitat de bombers que va acudir a apagar l’incendi i mentres intentaven salvar vides la una de les torres els va caure al damunt i en moriren vint-i-tres, de membres de la Unitat. A la seu d’aquesta Unitat posaren les fotos dels que havien mort i els dies següents hi començaren a dipositar centenars de candeles i milers de flors. La majoria de les flors les compraven a l’altre cap de cantó a una floristeria regentada per colombians que les importaven directament de Colòmbia. Moltes flors colombianes hi havia també a la famosa plaça d’Union Square, on es veritat que a l’estàtua eqüestre del general Washington hi encolomaren dues banderes americanes, però no és menys veritat —en tenc fotografies— que la peanya de l’estàtua estava plena d’inscripció de caire pacifista advertint a Busch que no cometés errors: que la guerra no era la solució. La sensació era la de viure a una ciutat ferida però amb un alt grau de civilització i de respecte per l’opinió de l’altri. Al costat de l’estàtua entorn a un centre de flors un japonès predicava que solament l’amor la solidaritat i la confiança en Déu eren el camí —l’únic camí— per a solucionar els problemes d’aquest món.


Els dies següents de la catàstrofe la normalitat lluitava per tornar a la vida de Nova York. Es podien veure moltes banderes. Jo la més grossa que vaig veure fou la que hi havia a tenda de Giorgio Armani. El que no vaig veure fou cap manifestació on es propugnàs l’odi, la revenja, o la guerra contra una determinada ètnia, religió, país. Vaig seguir en el que vaig poder les múltiples manifestacions dels polítics americans. Els discursos s’articulaven entorn a un conceptes fonamental: la preservació del sistema americà de vida basat en la llibertat el respecte a la llei, la democràcia, i en el càstig per el que han traspassat els límits d’aquesta la llei. No vaig fer recompte de la paraules emprades. Però si algú el vol fer jo en jug una cafè en favor de que mes freqüents eren dolor, commiseració, coratge, paciència, justícia. Jo no vaig sentir paraules com revenja, ni demostració de força, ni humiliació. Altre es veu que sí les sentiren.


Quan vaig arribar a Mallorca amb quatre dies de retard sobre la data prevista vaig tenir més d’un centenar de cridades dels amics que mostraven la preocupació que sentiren per mi en els primers moments i per l’alegria que tenien d’haver sabut, gràcies a Ultima Hora, que estava sa i estalvi. Les agraesc totes, aquestes mostres de solidaritat. Les que més en va sorprendre de les declaracions d’amistat fou la que articulaven els meus amics de l’esquerra nostàlgica. En deien en el contestador o, quan vaig arribar, en directe, que havien passat molta pena perquè no sabien que podria passar en un país que tenia per a màxim dirigent una persona tan beneita i inculta com en Busch, una mena de Sheriff — em deien— del Far West. Estaven convençuts els americans voldrien demostrar que eren els amos d’aquest món i que podríem esperar qualsevol desbarat. Que frisaven de veure’m. A la tornada els vaig cridar i vaig mirar de matisar les seves opinions. Els deia que a mi el dirigents elegits democràticament no en fa por. Els que hem fan por són aquells països regits per cabdills sanguinaris com són els talibans. Si intentava prosseguir les meves argumentacions en deien que no em deixàs enganyar per la propaganda i que recordàs la història —Xile, Cuba, Vietnam, Iraq— i l’explotació econòmica que Estats Units havia fet de l’Amèrica del Sud. S’aferraven a tres o quatre frases que alguns dirigents americans havien articulat per demostrar la absoluta bogeria d’Amèrica. Oblidaven, naturalment, el contingut dels milers de declaracions propugnant una política que salvàs la civilització front a la barbàrie pròpia dels que no tenen altre cosa que oferir al mon que la mort , la destrucció i el fanatisme religiós. Com si els hagués dit Pep. Continuaven amb la seva preocupació sobre el que faria Busch. El seu discurs ideològic venia rematat amb un cirera. I es que després de insistir amb els errors dels mecanisme de seguretat dels Estats Units — en això els vaig donar la raó— mostraven una admiració per la destresa i la complexitat tècnica de l’operació terrorista. Era inútil que els expliqàs que segons la meva manera de pensar els sabers tècnics realment admirables eren els que havien permès edificar les Torres Bessones, que per destruir-les només calia una virtut: sentir un enorme menyspreu per la vida. Per la pròpia i per la dels altres.


M’he cansat de discutir i els meus esforços dialèctiques trobaven sempre la resposta adient del grapat d’amics que no es deixen —diuen— enganar pels americans. Si els explicava les meravelles que han aconseguit els Estats Units en matèria cultural, tècnica i mèdica, en replicaven que amb doblers tot és fàcil. Si el deia que ningú no aconsegueix doblers sense esforç i intel•ligència, en deien que el capital americà prové quasi tot dels robatoris que han fet a altres països. Si els demanava com hauria d’actuar els Estats Units per a que canviassin les seves idees en negaven respondre a la meva pregunta. Passas el que passàs havia de tenir clar que la principal finalitat dels Estats Units sempre seria fotre el pobres de la terra. Vaig recordar aquella que frase que repetien el mexicans durant molt de temps: “Gringo go home”, Gringo vés-te’n a ca teva. Una frase que algú amb molta gràcia i lucidesa va modificar dient “Gringo veste’n a ca teva,... però per favor, du’m amb tu”. Son las paraules que podrien resumir el sentiment gairebé unànime dels innombrables inmigrants que aquests dies mostraven la solidaritat amb la ciutat que havien triat per ser la seva ciutat: Nova York.