Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 30/11/07

 

Els orígens


A vegades els que acudeixen per primera vegada a les curses de trotadors em demanen si aquesta raça és una raça pura. Jo els conteste que no: que afortunadament, no. Els dic que només els feixistes, les monges dedicades a la pedagogia i els nobles cursis i ignorants són partidaris de la puresa. Que les persones que tenim dos dits de front som, en canvi, partidaris absoluts del mestissatge. Que les coses més valuoses de la vida —el jazz, la ciència, l’art modern— són producte del mestissatge. Tot nosaltres venim del mestissatge i la promiscuïtat. Els cavalls de trot, també. Per ventura els que més.

Quin és l’origen d’aquesta raça, si és que de raça podem parlar? Hi ha en la resposta, com quasi sempre que s’intenta esbrinar l’origen de les coses, un certa confusió. Tanmateix les teories més creïbles són les que afirmen que el trotadors varen sorgir quan l’exercit napoleònic necessità cavalls per transportat de la manera més ràpida possible les peces de l’artilleria i els oficials de cavalleria. La necessitat d’un transport de caràcter civil, per poder transportar, per exemple, ostres de la costa a les ciutats de l’interior afegia urgència a la demanda dels militars. En aquells moments —els primers decennis del segle passat tot el món hípic no tenia més ulls que per els pura sangs anglesos. Eren cavalls extraordinàriament àgils i bells. Àgils i bells, però en tres defectes fonamentals per aconseguir els objectius que es perseguien: eren molt nerviosos, no podien a transportar pes i no podien fer recorreguts massa llargs. Calia, doncs, cercar una altra casta de cavall: un que fora més equilibrat i més resistent que el pura sang i que, al mateix temps, fora ràpid. En una paraula: un bon trotador.

Per crear aquest cavalls es pensa que seria bo creuar les egües normandes —dures, gruixudes i resistents—amb cavalls d’una antiga raça anglesa anomenada Norfolk, que es distingien per tenir una gran preferència per trotar i no galopar.

Els resultats foren molts bons, però aviat l’invent s’amariconà. Vull dir que la bellesa començà a contar més que l’eficàcia. Dit, encara, altrament: es començaren a seleccionar els sementals per la seva morfologia i no per les altres condicions: la resistència que havien mostrada, la velocitat, la tranquil·litat del seu caràcter etc.

El que rectifica el rumb el gran revolucionari de la cria fou un oficial de cavalleria anomenat Ephrem-Gabriel que entra a fer feina a la “parada” de sementals de l’estat i tengué el convenciment que el cavalls que l’exercit necessitava no eren escultures per a que els generals hi posassin el cul damunt, sinó animals que ajudassin a guanyar les guerres. La seva gran aportació fou aconseguir que el criteris de selecció fossin les curses: conservarien com a sementals aquells cavalls que guanyassin. Havien de ser, però, lògicament, curses sobre llargues distàncies i amb la prohibició dels moviments descontrolats, es a dir, el galop.

Ephrem-Gabriel Houël després de moltes anades i vengudes i d’untar les corrioles aconseguí organitzar les seves desitjades curses que li permetrien seleccionar els sementals més adients. La primera reunió es celebrà l’any 1836 a Cherburg i els que hi acudiren no se’n podien avenir com els cavalls podien anar tan ben controlats —sense posar-se mai a galopar— i al mateix temps tan aviat.

No hauríem d’oblidar mai els orígens dels nostres estimats animalets. Són a ca una puta la puresa producte dels mestissatge. Del mestissatge i de la selecció feta seguint a ca una puta els efeminats formalistes estrictes criteris d’eficàcia.