Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 6/04/07

 

Paparres


Que ningú no es pensi, tot i el títol que he posat a la columna, que meu propòsit d’avui és parlar d’alguns polítics o dels seus col·laboradors, els aconseguidors de subvencions o concessions que xuclen, només per el seu profit, bona part del pressuposts públics. No ho faré perquè no vull caure en l’error d’un escriptor que jo molt admir i que va utilitzar l’adjectiu que figura ala capçalera el de paparra  per qualificar un conegut homo públic. El meu admirat escriptor no aconseguí, com hagués estat de justícia per l’encert en l’adjectiu, cap englantina d’or a un jocs florals postmoderns, sinó que es va veure embolicat en un incòmode procés judicial que es complicà més del que no estava perquè algun membre del tribunal, encobeit en la solució que propugna ara Vidal Quadras, de ocupar primer el càrrec i deixar per després la aprenentatge de la llengua del país, no entenia encara molt bé el que volia dir en bon mallorquí el mot paparra.

Entendreu, després del que he intentat explicar, que vull que quedi clar que a l’article d’avui no hi ha cap metàfora ni analogia i que quan empr la paraula paparra ho faig per esmentar exclusivament als coneguts i poc agradables artròpodes de la família dels Ixodidae. Uns animalons que per els cavallistes i els cavalls són un enemics tan malignes, com per a la població honesta els polítics aprofitats.

Perquè les paparres per ventura us demanareu són uns contraris tan temibles per als cavalls? He decontestar que per multiples raons, però la mes important de totes és que són els transmissors  els vectors, dit en llenguatge més tècnic més importants dels paràsits piroplasmòdics anomenats Babèsia; i els Babèsia són els responsables microscòpics de la malaltia més freqüent que tenen els nostres cavalls: la piroplasmosi. Es, la piroplasmosi, la paraula de moda a Son Pardo. Hi ha dos tipus bàsics de Babèsia: la caballi i la equi. Les dues tenen un cicle reproductor prou complicat que es desenvolupa dins la paparra i quan aquesta pica al cavall, per xuclar-li la sang, li injecta els paràsits. La Babèsia viu a partir de llavors en els limfòcits i els eritròcits  els glòbuls blancs i vermells de la sang  del cavall, on segueix el seu cicle reproductiu. Un cavall infectat és un viver per les Babèsia, les quals mitjançant l’ajut d’un nou insecte poden passar la infecció a un altre equí.

La piroplamòsi en la seva forma aguda cursa amb febre, taquicàrdia, disnea, fatiga, apatia, anèmia hemolítica, hemorràgies, hepatomegàlia i esplecnomegàlia el fetge i la melsa més grossos del que és normal, hemoglubinúria i icterícia. En la seva forma crònica es manifesta per aprimament, debilitat de la part posterior del cavall i una disposició a patir altres processos concomitants. Quan un cavall té una malaltia darrere altre hi ha que sospitar sempre que té una piroplasmosi crònica. La piroplasmosi pot evolucionar fins a produir la mort del cavall.

Fins ara no hi havia estudis sobre la incidència de la piroplasmosi. La Universitat d’Extremadura n’ha publicat uns i els resultats realment corprenen. Calculen que el 15% els cavalls espanyols estan infectats per B. caballi i fins el 50% per B. equi. Les infeccions per B. cavalli tenen molt més bon pronòstic: l’aceturat de diminacè (BENERIL) i el dipropinat d’imidocarb (IMIZOL) poden arribar a eliminar completament el paràsit i el cavall quedar completament curat. Pitjor és el pronòstic quan la infecció és causada per la Babesia equi. Els medicaments (CLEXÓN I BUTALEX) solament poden controlar, no curar, la infecció, i, en conseqüència, el cavall queda per sempre més com un portador crònic.

No s’ha aconseguit fins ara una vacuna eficaç contra la piroplasmosi, per això l’única mesura profilàctica que tenim és la lluita a mort contra les paparres. No sé el que diran els ecologistes, però a mi, sincerament, m’agradaria que aquesta espècie biològica arribàs a esvair-se. També, lògicament, les paparres polítiques. Hauríem de fer un Front d’Alliberament Contra Tota Casta de Paparres.