Francesc Bujosa :: Pàgina oficial

 

La pedagogia i el mètode experimental


Entre els comentaristes on line que tengué l'article de la setmana passada n'hi hagué un que em demanava que fos més valent i que, en les meves possibles controvèrsies dialèctiques, abandonàs l'estil excessivament respectuós i cortès que —deia— em caracteritza. A aquest amable i inútilment encoratjador lector, li he de dir que abandoni tota esperança, que m'hi feren, covard, i que a la meva edat no crec que sigui possible canviar de tarannà. No solament això, sinó que cada pic que experiment la temptació de fer un acte de valentia em ve al cap aquella frase del padrí d'un dels meus grans amics de Portocolom, en Jaume Porcel, que assegurava amb gran saviesa allò de "val més que diguin que ha fuit que no que hi ha quedat". Hauré de seguir, per tant, irremeiablement amb el meu estil, no sé si educat i cortès —tant de bo que sí— però en tot cas covard. Els meus models no foren mai Chamaco ni el Cordobés, sinó Rafael de Paula i Curro Romero.







En l'esmentat article, el de la setmana passada, vaig encetar, quasi sense voler, un tema un poc espinós: la consideració que tenia la disciplina de la pedagogia entre els analistes de la ciència. No ho vaig fer —em podeu creure— amb la més mínima intenció de molestar ningú, ni tampoc en una mena de defensa de la meva especialitat. Si ho vaig fer, fou, com quasi sempre, per intentar entre jo mateix i la col·laboració dels meus possibles interlocutors aclarir-me un poc les idees i contestar una pregunta pròpia de la meva disciplina: com ha estat possible que els professionals d'una matèria tan poc sòlida i tan poc científica com la pedagogia hagin aconseguit el poder universitari, social i fins i tot econòmic de què aquí gaudeixen? Aquesta és exactament la pregunta. Perquè —hi insistesc— la manca de solidesa epistemològica no és cosa fàcilment dissimulable. No seria honest, per aconseguir-ho, amagar que els plans i les lleis d'educació se succeeixen escandalosament uns als altres sense que hi hagi acord sobre els seus resultats.

Quan hi ha casos de fracàs escolar individual o col·lectiu, hi ha tantes opinions, tants de diagnòstics etiològics, com pedagogs consultis. Què pensaria la gent d'un hospital en què el diagnòstic d'una malaltia variàs absolutament depenent del metge que te toqui? O que els protocols terapèutics mudassin cada any? En les ciències dures, com la química, hi ha un gran consens sobre els significats de les paraules. Quan un químic empra la paraula oxigen, àtom, molècula, etc., tots els altres químics saben perfectament el que vol dir amb les esmentades paraules. Si, per contra, algun pedagog utilitza mots com educació, realització personal, desenvolupament, humanització, objectius personals, comprensió, etc., l'acord semàntic amb els seus interlocutors es quasi inexistent. Hi ha una manca absoluta de consens, cosa molt greu perquè la ciència moderna està basada en aquest concepte que anomenam acord —acord social, en el fons— i no en anar cap enrere i discutir una vegada i una altra el significat d'una paraula que ja s'havia donat per bo.

Pel que fa al mètode, s'ha de dir que la pedagogia encara no ha trobat el mètode experimental adient per poder contrastar o, almenys, comparar diverses teories o pràctiques. En el fons, cal convenir, a més, que la pedagogia és una branca de les neurociències, aquelles disciplines que tenen com a objectiu, quasi impossible, intentar aclarir com interaccionen milions i milions de neurones per explicar, així, com es produeix aquest fenomen autènticament astorador i fascinant que és el pensament humà. Així, sense coneixements fonamentals on basar-se i sense mètode, la pedagogia es converteix en un coneixement purament especulatiu. Idò. per què té tant de predicament, tant de prestigi, tant de poder? Algun col·lega de la UIB, un col·lega que sap xiuxiuar als èquids, m'ha dit que la raó de la confiança que inspiren, aquí i al poder, els pedagogs és deguda que en el fons són unes bellíssimes persones. Li he dit que jo també ho era, molt bona persona, i que miràs on estava: a five hundred miles de tota casta de poder. Aquesta no pot ser, per tant, l'explicació.







Vistes: 340 fins al 2/3/2010 a les 12:15

COMENTARIS DELS LECTORS  (En ordre de més recents)


O sia, Xesc, que la pedagogia seria a la ciència quelcom consemblant a la relació de la metafísica amb la filosofia, segons Mencken: intentar demostrar allò que és increïble apel.lant a allò que és inintel.ligible.

Maties.


Tots mos devem respecte a tots, es jóvens an es vells, es vells an es jóvens, es fills an es pares, es pares an es fills, es alumnes an es docents, es docents an es alumnes. I no veig aquí una diferència qualitativa entre respecte i educació. Per què no hi ha d'haver amistat entre un pare i un fill, entre un mestre i un alumne? Personalment no m'agrada mica que em tractin de vos o de vostè i aixó que ja tenc anys, una altra cosa és es to de veu que s'usi. Exigir un tractament que no siga de tu ho trob parescut a exigir parlar en castellà i no en català, un fet que reflexa un domini. Em fa sa sensació que això des vos o es vostè i això de sa jerarquia apunta cap a un cert retorn an es passat, an es pitjor.

Joan de Balàfia.


Tots el professors de la uib són uns cagats i acaben convertint-se en persones sense identitat. Que jo recordi, no s'han implicat mai en el debat ni politic ni en l'univertsitari; si més no, amb l'entrada de Montserrat Cases (la pitjor retora de la uib) ni un sol professor (ni els progres admiradors del maig del 68) ha protestat per la decisió de la rectora a fer el sòl de la uib de l'ajuntament de palma, provocant així l'accés de la policia al recinte universitari. És l'exemple que un sou de 2500 euros és més atractiu que els principis establers al maig del 68, els quals la majoria de professrs defensen, sense pensar on viuen. De fet la UIb es una de les pitjors universitats d'Espanya.

Pedrito.


Gràcies professor Bujosa per la claretat en la que ens parla. Vostè és l'únic capaç de desmitificar tots aquests cuentos (que no contes) universitaris. Colla de vagos.

Antelm García.


Això que diu el Dr. Bujosa de la pedagogia es pot aplicar a totes les anomenades ciències humanes que, en general, de ciència no en tenen res sinó les ganes. Endavant D. Francisco vostè és l'únic universitari que ha estat capaç de denunciar tota aquesta colla d'estufats sense plomes de la UIB. Més botellón i manco mamar gratis de la mamella.

Clepsis.


SR. JOAN DE BALAFIA: La jererquia és del tot necessària en el món del saber i de la ciència. lo altre es demagògia baratera.

joan d'aqui.


Gran article Dr. Bujosa!!! no és qüestió de ser valent o covard, es una qüestió de idees i arguments sostenibles per a enderrocar el concepte de pedagogia com a ciència. Si més no tenim l'exemple amb Aina Calvo; ella es pedagoga (al marge de passar-se pel forro el seu programa electoral amb l'establiment del carril bici i elimnació de mes de 300 parkings pels ciutadans de palma), la batlessa no ha sabut intruir ni als del seu partit ni als ciutadans, la seva disciplina pedagogica aplicada a la vida fàctica no serveix absolutament per res!

Ciclista sense casc.


Benvolgut professor Bujosa: Em permeti que li digui que crec que darrere aquestes autoqualificacions de covard, dubitatiu i vago, segons afirma en els seus articles i a la seva pàgina web, s'hi amaga una personalitat una mica cínica. Vostè sap molt bé, i no ho diu, que per regla general es dediquen a la política universitària aquells persones que no brillen molt ni quan donen classes ni quan escriuen: avorreixen les ovelles. Es clar, vostè, per motius obvis no ho pot dir, però jo sí. I, per favor, no faci als que li diuen que hauria d'agafar altres feines. Continuï amb les que li són pròpies: analitzar el pensament científic. Ens és molt necessari.

un valent anònim.


Un pare o un professor no és ni pot ser un amic d'un nin. Ha de ser un ser per diversos motius superior al fill o al deixeble. L'educador ha de ser un exemple: no un còmplice del que és educat. Aqiuestes relacions distintes s'expressen dins la nostra cultura mitjançant l'us de vos o de tu. Cal no confrondre'ls. Déu vos guard.

un professor vell.


Li donc tota la raó Sr. Purugoc o Porugoc. Sr. Joan de Balàfia, no es tracta d'un tema de respecte, es tracta d'un tema d'educació. Ànim Sr. Fer Feina.

Per cert, no acab d'estar d'acord amb sa idea d'en Purugoc d'estar en contra des tractament de tu an es professor. Aquest tractament és un símbol de democratització i de supressió de ses jerarquies, que és allò que fa mal en el món. Es pot ser molt irrespectuós o irrespectuosa tractant de vos o de vosté i molt respectuós o respectuosa tractant de tu.

Joan de Balàfia.


Es pot ser contundent expressant-se en un estil elegant i aparentment calmat.

Joan de Balàfia.


Professor Bujosa: No sigui tan temerari, no parli del que no coneix i no vulgui sentar càtedra des de la ignorància. El darrer paràgraf del seu article és un insult al rigor universitari i, sobretot, a aquells que s'esforcen, com vostè, per no fer-ho del tot malament. Ja sap allò que diuen:" En todas partes se cuecen habas". També en la guarda de pedagogs. L'opinió és una cosa, la crítica és una altra cosa; però el seu desbarajuste mental és una cosota. Sigui atrevit, però no des de la ignorància pudent.

Marieta Montessori.

Carme López.


Sr. Fer Feina, al convido a rebatre, ara i aquí, una sola de les que Vostè anomena bejenades del professor Bujosa.

Sr. Joan, em sembla mol poc científic per la seva part mesclar Psicologia i pedagogia. Us remet a l'estudi del ISI al que el professor Bujosa feia referència el passat dissabte.

Sr. Joan de la Casa Gran, a no ser que que sigui Vostè un al·lotet d'aquests que van a escola i tenen cera del corpus, preferiria que em tracti de Vostè. o de Vos. Siguem coherents i mantinguem les corresponents distàncies. Pot ser som una persona molt, molt major.

Porugog.


Purugoc, quanta raó tens, això de que els alumnes demostrin tan mala educació, tractan de tú a una persona major, va ser una idea d'un pedagog? al·lucinant.

En Joan de la casa gran.


Molt bon article!, de totes maneres et vull dir que comparteixo la comentari del teu "amable i inútilment encoratjador lector" perquè estic ben segur que coneixes raons més profundes que la que apuntes que expliquen el predicament dels pedagogs. Modestament te n’apunto una: quan a un polític el nomenen ministre, conseller d’educació o director general per sortir-ne demana consell als que pensa que són els especialistes de la matèria com ho faria si tingués un problema de matemàtiques o de física. Són aquests suposats especialistes (pedagogs i psicòlegs) els que "assessoren" i guien els passos d’uns polítics que són capaços de crear edificis tan absurds com l'actual sistema educatiu.

Joan.


Si el professor Bujosa fes un poc de feina no tindria temps d'escriure tantes bajanades. No es d'estranyar que ningu el pugui soportar.

fe feina.


Professor Bujosa, Crec que aquest poder que els pedagogs, ara ja no cal parlar de Pedagogia (un cop sabem que no sabem ben bé què és), han anat exercint amb mà de ferro des de fa uns anys, en part, té el seu origen en la acceptació per part dels seus transmissors al món de l'aula (mestres i professors) del seu propi harakiri. Això és: deixar-se tutejar pels alumnes. Sí, aquest canvi que d'entrada sembla insignificant, i induït pels pedagogs ja fa temps, és l'origen de tot plegat.

El tractament de vos o vostè, permetia utilitzar una eina imprescindible a l'hora d'ensenyar, i és allò que en diuen "posar distancies". La relació mestre-deixeble no és afectiva, com ens volen fer creure el pedagogs i acòlits, i encara que ho fos, les distàncies interpersonals són necessàries, qualsevol persona hi té dret i, possiblement, l'aprenent, més que ningú. Les distàncies son especialment útils i pràctiques, necessaries perquè el professor apliqui les seves tàctiques per ensenyar els alumnes. Tàctiques, les seves, que són les que a ell li funcionen, no les que la Pedagogia imposa, o els pedagogs?

Un cop desarmat el mestre d'aquesta gran utilitat del tractament que li pertocava, tot ha estat molt fàcil. Convertit el mestre en "amic" dels al·lots, li han fet lo que els al·lots fan, si els cau bé: un seda, si els cau tort: ja ha begut oli. Autoestima a fer punyetes, desorientació, confusió, mal de caps, mal de cap i de panxa, fongs als peus i depressió. Síndrome ideal perquè els salvadors d'allò que han barrinat actuïn com a amos i senyors de la voluntat dels "ensenyants", que en diuen ara. Mentres tot això escric no deixa de sonar aquella musiqueta de "El Padrino". Guapa, no? Quina educació en relació al seu entorn (balear) els donen als al.lotets que ja no utilitzen el tractament de "Vostè". Si tenim en compte l'aflorament de "PPadrinos i uMadrinas" de tota mena al nostre més immediat, els estan posant en perill a aquests al·lotets nostros. És del tot suïcida tractar de tu a "El Padrino". Quina por!

Purugoc.


Esper que qualque pedagog tregui de l'altura del betum (a on vostè els ha deixats) els pedagogs, però fins a les hores n'estic tant content que estiguin. això, a l'altura del betum. Si al manco reconeixesin que no saben res.

En Pericó.


Torero!!

paquito es xocolater.

Diari de Balears :: 27/02/2010